dijous, 30 de setembre de 2010

Del pensament medieval en llengua catalana

El savi Josep Batalla

Hi ha persones que em depassen pel que han fet, pel que saben, pel poc que s'exhibeixen i per la il·lusió intel·lectual que projecten. No surt a la televisió ni dóna entrevistes fàcilment. En Josep Batalla viu a Santa Coloma de Queralt, una vila medieval que ha caigut a la comarca de la Conca de Barberà, té molta dependència econòmica d'Igualada, a l'Anoia, i històricament se sent de la Segarra, tot i que no accepta la capitalitat de Cervera sinó que es proclama virtualment com a capital de la Baixa Segarra.

Vells contenciosos que s'arrosseguen de la divisió comarcal de Catalunya feta per Pau Vila, i aprovada per la Generalitat Republicana, seguint aquella idea de Vila que la geografia entra pels peus. Gran personatge Pau Vila, que fixà els límits comarcals de Catalunya traçant una línea entre el poble més allunyat de la capital de comarca que es pogués recórrer amb un dia de tartana. No em farem una discussió balcànica, de la divisió territorial de Catalunya, però els que caiguérem a l'Urgell, per exemple, no podrem esborrar fàcilment les arrels segarrenques de la Vall del Corb.

Per visitar la casa-biblioteca de Josep Batalla a Santa Coloma de Queralt farien falta moltes hores per satisfer la curiositat emmagatzemada en tants milers de volums de filosofia, teologia i literatura. Edicions antigues i modernes, en llatí, grec, català, castellà, alemany i anglès. La seva generositat ha convertit casa seva en la seu de la Fundació Quer Alt per difondre una cultura gairebé desconeguda, feta als països de parla catalana durant els segles d'esplendor intel·lectual en l'àmbit acadèmic i polític de la nostra llengua.

Casa seva és també la seu de l'editorial Obrador Edèndum, que ha publicat algunes traduccions de Ramon Llull i altres llibres que no seran llegits massivament però que són els pilars més sòlids de la cultura catalana en temps en què tenia autonomia pròpia i competia amb brillantor amb la resta de llengües d'arrels llatines. Amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili s'ha endinsat també en edicions gairebé artesanals de pensadors de temps més recents com Rainer Maria Rilke, Alexandre Cirici Pellicer, Albert Einstein, Isaiah Berlin i altres primeres figures de la cultura occidental.

La pregunta que un es fa visitant casa seva és com es pot mantenir un focus cultural tan potent, situat als afores de l'àmbit cultural barceloní, amb molt pocs mitjans i sense més eines que la saviesa d'un home que ha donat classes a l'institut de Cervera, ha traduït moltes obres clàssiques de la col·lecció Bernat Metge, ha viscut a Alemanya i es relaciona amb total normalitat amb figures del pensament europeu i americà que estudien les arrels de la cultura occidental.

És un home que va per lliure i que té una mena d'obsessió per l'excel·lència, lluny dels criteris comercials i econòmics del món editorial d'avui. Poca gent deu conèixer Josep Batalla, però li escau allò que deia Jordi Pujol quan es referia a “fer país”, un país que s'aguanta també per les aigües profundes i invisibles que circulen sota el nostre paisatge, sempre disposades a fornir les sequeres intel·lectuals que a vegades ens deixen del tot desprotegits. Els llibres que he tafanejat a casa seva son tan únics que difícilment es troben en les biblioteques amb més renom de les terres peninsulars. N'hi ha de filosofia, teologia, ciència i literatura, un referent de la cultura humanística i científica de temps passats i presents. Moltes d'aquestes publicacions veuen la seva llum en català per primera vegada, un fet que, per si mateix, és una aportació inestimable.

Batalla és un conversador tranquil que s'insinua amb un punt d'ironia que a vegades escapa la comprensió del que l'escolta. Un dia va dir que no valia la pena ser només un traductor llogat i decidí que ell mateix podia escollir la publicació d'obres que considera d'especial interès com a fonament bàsic de la nostra cultura.

Ara ens ha sorprès amb una obra de Vicent Ferrer, Questio de Unitate Universalis, dintre de la col·lecció Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, publicada en un català entenedor i traduïda paral·lelament a l'anglès i amb fragments d'una recuperada antiga traducció a l'hebreu que són també recollits en el llibre. Tot un luxe que mereix un reconeixement públic.

Per remarcar la importància de l'obra seguiré les línies que Batalla assenyala en el seu breu però substanciós pròleg. L'edat mitjana, diu, no solament ens ha llegat els monestirs i les catedrals, els rellotges de torre i les arades de pala, sinó també els estudis generals i les universitats, on hi hagué un riquíssim discurs filosòfic. Moltes de les idees que configuraren allò que avui anomenem la modernitat tenen orígens medievals.

Durant els segles XIV i XV les autoritats civils i eclesiàstiques fundaren arreu del territori centres d'ensenyament superior com l'Estudi General de Lleida (1300), la Universitat de Perpinyà (1350), l'Estudi General Lul·lià de la Ciutat de Mallorca (1483) i la Universitat de València (1499). No tots aquests centres assoliren un nivell extraordinari ni foren tan coneguts a Europa com ho havien estat Arnau de Vilanova o Ramon Llull, però la majoria de mestres catalans foren escolàstics ben preparats.

N'hi hagué, recorda Batalla, que foren deixebles directes de Duns Escot, com ara el franciscà aragonès Antoni Andreu, i d'altres havien estat formats en el tomisme incipient, com el valencià Vicent Ferrer o el gironí Nicolau Eimeric. Tots aquests pensadors, vinculats d'una manera o altra a les terres de parla catalana, foren intel·lectuals de primera línea capaços d'intervenir amb competència doctrinal en els grans debats de l'època. Molts dels seus escrits resten en gran part inèdits.

És la formidable tasca que està fent la Fundació Quer Alt, l'editorial Obrador Edèndum, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha calgut, però, la figura de Josep Batalla per prendre la iniciativa tot ressaltant la importància del pensament medieval en llengua catalana. Moltes gràcies.

Lluís Foix

[Article extret del diari Avui.]

dimarts, 28 de setembre de 2010

El bufanúvols, de Teofrast, llegit per Xavier Antich

A L'hora del lector del mes de gener van parlar del llibre Caràcters, de Teofrast. Al bloc del programa hi trobareu un enregistrament extra, amb Xavier Antich llegint el que va escriure el filòsof grec a propòsit dels bufanúvols en els seus Caràcters, i que tot seguit podreu escoltar:

dilluns, 27 de setembre de 2010

Art i societat d’Alexandre Cirici, reeditat

La recuperació de Cirici

D’ençà que Narcís Selles publicà a l’editorial Afers l’assaig Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual (2007), s’ha iniciat la recuperació de la figura de Cirici com a intel·lectual actiu i també com a crític d’art, amb la reedició dels seus textos. Ara ens arriba un primer tast amb la publicació d’Art i societat, un llibre que veié la llum el 1964 amb un pròleg de l’historiador de l’art i polític Giulio Carlo Argan. La reedició ha anat a càrrec de l’Obrador Edèndum i de la Universitat Rovira i Virgili, amb una presentació i revisió de Narcís Selles.

Assaig d’idees

Cirici era particularment seu en els mètodes i en la manera de crear discurs. Art i societat va ser la primera obra de referència que abordà els fenòmens de l’art més enllà dels autors i les seves obres. Parteix de la vinculació del concepte de l’art al de cultura i des d’una posició d’estètica sociològica aprofundeixen els motius que impulsen la creació artística i el seu context: els destinataris de l’art, les tècniques i els models de producció, la vinculació de l’art ambles classes socials, el paper de la comanda, els intermediaris i el rol dels diferents agents.

El mètode sociològic

Cirici es proposa d’“observar per quines raons socials –i de quina manera–l’art existeix o és tal com és, i per quins motius provinents de l’activitat artística es veu afectada –i de quina manera– la societat”. Un enfocament que vol deixar que l’art sigui estudiat com una història autònoma, lliure activitat de l’esperit, i abordi, en canvi, la seva existència al món, relacionada amb totes les altres activitats de l’individu i del grup social. A partir d’aquest nou enfocament social dels estudis artístics, Cirici introduí l’assignatura de Sociologia de l’Art a la Universitat de Barcelona, la primera en tot l’Estat espanyol. Rellegir aquest text prova la seva dimensión pionera.

[Article extret del diari Avui.]

dissabte, 25 de setembre de 2010

Pierre Curie vist per Jordi Prats

Pels que no estem molt versats en la historia de la ciència, el nom de Marie Curie ens resulta familiar. Tant sigui pels premis Nobel que va rebre (la primera dóna que en va rebre dos), com per les diferents pel·lícules o sèries que n'han fet es tracta d'un personatge prou conegut i reconegut. Segurament, però, no és així el del seu marit, Pierre Curie, al que va dedicat el llibre.

Els textos que integren l’obra surten principalment de la mà de la mateixa Marie Curie, en forma d'una biografia de Pierre Curie i d'un dietari, escrit al llarg de l'any posterior a la mort de Pierre.

Del primer n'extreiem un text emocionant, que ens mostra una vida dedicada a la recerca, amb una passió que es sobreposa las límits del recursos del que varen poder gaudir per desenvolupar la seva tasca. Reconeixement internacional i diversos premis assolits en un laboratori fet en un barracó. Una parella treballant en un projecte comú, professional i familiar, trencant barreres i estereotips de l'època. L’escrit de Marie Curie ens descriu com es van trobar l'un a l'altre i ens porta a pensar si les seves vides haurien pogut ser tan riques i creatives si aquest fet no s'hagués produït.

En el dietari, molt més íntim, veiem una Marie Curie desfeta per la mort del seu marit. Desorientada, sense esma, l'hi falta un tros d'ella mateixa i defalleix. L'esperit emprenedor i la necessitat de continuar amb la seva vida i la de la seva família, però, s’imposaran i permetran la continuïtat de la feina ja realitzada per la parella, assolint nous èxits i reconeixements.

El llibre s'arrodoneix amb les textos del dietaris que el matrimoni Curie utilitzaven en les seves feines de laboratori, editats per la seva fila Irene Joliot-Curie. Sensible al fet de poder tenir a les mans el material traduït del quaderns de treball d'aquest matrimoni extraordinari, reconec però la falta de coneixements sobre física i química per a la seva comprensió, entenent que pels entesos ha de poder ser un plaer el poder seguir el que devia ser el dia a dia del seu laboratori.

Cal agrair finalment la introducció de Xavier Roqué, la qual ens contextualitza les textos en l’època i en la biografia de Marie Curie, de la qual el llibre en cobreix una part. Així mateix ens introdueix en la terminologia tècnica bàsica per a la comprensió de l’obra, malgrat que pels no experts la lectura és prou àgil i transcendeix els propis mèrits científics del matrimoni Curie per mostrar-nos una biografia basada en l’esforç, la persistència i la coherència de Pierre Curie.

Ressenya de Jordi Prats a LibraryThing

divendres, 24 de setembre de 2010

El pensament filosòfic a l'Edat Mitjana

La importància del pensament filosòfic medieval en el conjunt de la filosofia occidental és sovint oblidada, quan no desconeguda, per molts dels nostres contemporanis, a voltes fins i tot menyspreada, fruit de prejudicis neolil·lustrats segons els quals l’edat mitjana estaria dominada per l’obscurantisme o la fe no racional, ambdues contràries a la clarividència de la raó.

És un encert editorial que Obrador Edèndum hagi publicat El pensament filosòfic a l'Edat Mitjana. D'Agustí a Maquiavel de Kurt Flasch , amb una excel·lent traducció de Josep Batalla, perquè ens presenta, amb un aire renovat, una època imprescindible per comprendre’ns a nosaltres mateixos i la nostra modernitat, ja que no hi ha cap època històrica que es comprengui només a partir d’ella mateixa, sinó que sempre ens comprenem en base a allò que ens ha precedit. Així com la filosofia medieval no es comprèn sense el pensament grec, que la precedeix, la filosofia moderna i contemporània només es comprenen tenint en compte la filosofia medieval i la seva influència. Cap època històrica no és una mera repetició del passat, sinó una transformació del que ha rebut. Així, la filosofia medieval transforma els elements del pensament grec a la llum de la revelació jueva, cristiana o islàmica per a elaborar un pensament propi, transformant a la vegada el propi pensament grec, que ja no serà vist mai més de la mateixa manera. El pensament modern, per la seva banda, és inintel·ligible sense el pensament medieval, del qual depèn i al qual transforma. És injustificable que hi hagi professionals de la filosofia que no només ignoren aquesta època històrica, sinó que obvien deliberadament els seus continguts.

Després d’aquestes consideracions de caire més general, vull destacar alguns aspectes concrets de l’obra. En primer lloc, la gran riquesa i complexitat del pensament filosòfic a l’edat mitjana que l’autor ens presenta, un pensament que no és en absolut unitari, sinó que conté una gran varietat. El que es deia de l’obra d’E. Cassirer, Filosofia de la Il·lustració –que li hagués estat més adient el títol de Filosofies de la Il·lustració– ho podem dir de l’obra de K. Flasch. Car, a l’edat mitjana, no hi ha un pensament filosòfic, sinó que hi ha una pluralitat de filosofies que sovint passa desapercebuda sota la denominació genèrica de l’època medieval. Mil anys de pensament comporten matisos, influències, etc. que l’autor exposa de manera molt palesa. N’hi ha prou en fer una ullada a l’índex per a adonar-se que els enfocaments convencionals de l’època medieval queden obsolets.

En segon lloc, s’ha de destacar la influència de l’hermenèutica històrica en la confecció de l’obra. Tal com ens recorda l’autor, sovint hem oblidat que tot pensament és històric, també el medieval. La dependència de determinats conceptes del context històric és posada en relleu, insistint en el fet que aquesta historicitat –que en ocasions sembla molt propera de l’historicisme– no sempre se subratlla prou quan es parla del món medieval, sobretot per les referències a l’estructura del món feudal i al llenguatge que aquest engendra.

Finalment, hi ha una qüestió de fons que formulo en forma de sospita. Seguint el que deia E. Colomer – que Kant era un filòsof amb esperit religiós i Hegel un teòleg sense esperit religiós –K. Flasch no ha reflectit, al meu entendre, de manera prou adequada, l’esperit religiós del món medieval, esperit que resulta imprescindible per a comprendre aquesta època històrica. L’autor és fidel al seu propòsit, a saber, presentar-nos el pensament filosòfic a l’edat mitjana. Però aquesta és justament la qüestió: l’edat mitjana no va concebre un pensament filosòfic al marge d’un pensament teològic. K. Flasch posa més l’accent en la historicitat i en la racionalitat del pensament medieval que en la seva religiositat. És un enfocament legítim, però es troba a faltar allò que E. Gilson anomenava “l’esperit” de la filosofia medieval.

Malgrat aquesta observació, és d’agrair que tinguem a disposició, en català, una obra d’aquestes característiques, de lectura àgil, sense tecnicismes innecessaris, equilibrada i que ofereix una panoràmica completa de la complexa i rica edat mitjana.

Acompanyada d’un complement bibliogràfic molt útil, sense ser exhaustiu, hom es pot fer una opinió molt adequada d’aquesta època històrica.

Josep Hereu

[Publicat a la revista Relleu, 2008, No. 98]

dijous, 23 de setembre de 2010

Homenatge als traductors

Discutir amicalment i civilitzadament amb Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans, és sempre gratificant perquè és un savi que ha transitat per universitats de prestigi durant molts anys. I això, encara que ell ho mig amaga, es nota, i molt. Les seves llargues estades a les universitats de Chicago i Cambridge, la seva càtedra de sociologia a la Universitat de Barcelona, la seva coneixença de pensadors com Hannah Arendt i Friedrich von Hayek, les seves nombroses publicacions, com és ara Historia del pensamiento social o Carisma y razón, fan del personatge un dels pensadors més sòlids que tenim. I si el motiu de la conversa és la presentació de la traducció d'un llibre que fou el primer al·legat imprès a favor de la llibertat de premsa al segle XVII, l'interès intel·lectual s'escampa entre els oients, com va passar a la sala del Col·legi de Periodistes on es va celebrar l'acte.

ES TRACTAVA DE PRESENTAR l'Areopagítica de John Milton. L'encarregat de fer-ho va ser Joan Curbet, professor a la UAB i codirector de la col·lecció Enraonaments. La col·lecció ha estat concebuda per Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt, a la Baixa Segarra, una editorial força atrevida que ha començat a rodar publicant clàssics i recuperant textos de Ramon Llull i d'altres pensadors, antics, medievals i moderns. L'assaig és allò que més els interessa. John Milton era un home profundament creient, tocat pel calvinisme, que es rebel·là contra l'ortodòxia anglicana, contra la fúria iconoclasta d'Oliver Cromwell i contra l'absolutisme del rei Carles I. Milton era un polemista que creia que la veritat estava per damunt dels interessos polítics i religiosos del seu temps. En l'amable polèmica amb Giner fèiem paral·lelismes interessants amb la realitat en què vivim. Les coses, ben mirat, no han canviat gaire i -com diu Milton dels "entristits amics de la veritat"- n'hi ha molts que, tan bon punt s'aparten d'allò que és políticament correcte, d'allò que convé o no convé a qui mana, acaben arraconats o ignorats, pels diversos règims polítics, siguin del color que siguin.

MILTON PROCLAMA LA LLIBERTAT de llegir tota mena de llibres alhora que analitza la inutilitat i els perjudicis causats per la censura. Segurament que ens trobem davant d'un dels llibres que haurien de ser matèria obligatòria d'estudi en totes les facultats de lletres i, especialment, en les de ciències de la informació. Però jo els volia parlar especialment de Josep Batalla, un home que ha encabit a casa seva uns vint mil volums, un bon nombre de filosofia i teologia medievals. La vegada que el vaig visitar no podia creure que algú pogués disposar d'una biblioteca personal d'aquesta magnitud. Batalla ha impulsat la Fundació Quer Alt que, des de Santa Coloma de Queralt, farà molt soroll cultural en temes que segurament no tindran cap repercussió massiva però que seran d'una gran importància. Josep Batalla és bàsicament un traductor al català. Ha traduït volums per a la Bernat Metge, el monument cultural més impressionant del segle passat a Catalunya, impulsat per Francesc Cambó i que encara avui continua amb vigor i constància de la mà d'un dels seus néts, Francesc Guardans. Per als qui ens movem en l'àmbit d'una llengua minoritària, com ho és la catalana, els traductors ens són imprescindibles perquè la nostra cultura no quedi ofegada ni visqui d'esquena al pensament i a la literatura universals. Traduir, em diu Batalla, és una tasca lenta i reflexiva que demana una certa tenacitat. En traduir l'Areopagítica de John Milton, publicada en edició bilingüe, anglès i català, Batalla m'explica aquesta fenomenal feina artesanal: buscar el subjecte, el verb, el predicat i els complements. En un text de fa gairebé quatre segles, no és gens fàcil.

LA CULTURA CATALANA HA TINGUT grans traductors que, en molts casos, eren escriptors de primera categoria. Penso en Joan Maragall, que, amb la col·laboració de Pere Bosch Gimpera, traduí els Himnes homèrics l'any 1911, i fins va emprendre la traducció de fragments de Goethe, Nietzsche i Hölderlin. Recordo també Carles Cardó, que amb la seva prosa sòbria i elegant traduí les Lletres a Lucili de Sèneca. No m'oblido de Josep Maria de Sagarra, que emprà un vocabulari riquíssim en la seva traducció de la Divina Comèdia de Dante i en la traducció d'una trentena de peces teatrals de Shakespeare. El poeta delicat i refinat que era Marià Manent s'endinsà en el treball de traduir en vers Poemes de Dylan Thomas i una antologia de poesia anglesa i nord-americana. Potser un dels més grans traductors al català ha estat el poeta Carles Riba, que traduí les Vides paral·leles de Plutarc, les tragèdies d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides, l'Odissea d'Homer i la Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke.

TOTES AQUESTES OBRES de la cultura universal no sortiran demà a la llista de llibres més venuts. Més aviat quedaran al final de la llista, entre els llibres que menys s'han demanat. Segurament el gran públic les desconeixerà, com si aquests pilars de la saviesa fossin prescindibles. En Josep Batalla sap de què parlo. I Salvador Giner, també. A les persones cultes que hi ha encara a Catalunya no els descobreixo res. Bona Diada de Sant Jordi a tothom.

Lluís Foix

[Notícia publicada al diari AVUI, 23 d'abril del 2008]

dimecres, 22 de setembre de 2010

Els dibuixos de Vizcarra fan filosofia

Caràcters. Conegut per les seves caricatures a l'AVUI i a El Jueves de personatges de la vida política, esportiva i del món de l'espectacle, Joan Vizcarra -il·lustrador en la tradició de Gin i García Lorente- ha esdevingut un dels caricaturistes més reconeguts del país. N'és una bona prova el fet que els seus dibuixos són plagiats per bona part dels retratistes de rambles i passeigs marítims.

A Caràcters, Vizcarra s'enfronta al repte de caricaturitzar no personalitats reals sinó tipologies humanes i esterotips: el manaire, el talòs, el bandarra, el barrut...

I és que el llibre consisteix en la versió il·lustrada d'un dels escrits clàssics del filòsof grec Teofrast, en el qual es dedica a repassar -amb tant de sarcasme com de sentit d'observació de les debilitats humanes, que sembla que no han variat gaire del segle IV aC fins ara- diferents maneres de ser.

Educat a l'escola de Plató i amic d'Aristòtil, Teofrast va ser el successor del segon a l'escola peripatètica, i és conegut per haver fet la primera classificació de les plantes basada en les seves propietats mèdiques, a l'obra Recerques botàniques. Caràcters és, doncs, una obra que pot interessar tant als amants de la filosofia com als de l'humor gràfic i literari. El volum es presenta en edició bilingüe grec clàssic - català, amb traducció, introducció i notes a càrrec de Josep Batalla, i l'edita Obrador Edèndum a la col·lecció Enraonaments. La presentació es fa avui a La Central del Raval, al carrer Elisabets, 6.

Xavier Roca [article publicat al diari Avui]

dimarts, 21 de setembre de 2010

El legado de los filósofos de los territorios catalanes de la edad media

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la editorial Obrador Edèndum y la Universitat Rovira i Virgili (URV) acaban de publicar el primer libro de una nueva colección, Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, cuyo objetivo es la edición crítica de textos inéditos o pocos estudiados de filósofos de los territorios catalanes de la edad media. El primer volumen, Cuestión sobre la unidad del universal, estudia un texto filosófico del predicador valenciano Vicent Ferrer.

La actividad intelectual en los territorios de habla catalana durante los siglos XIV y XV sobre cuestiones filosóficas, la especulación física o la teología fue muy fructífera, con autores de primera línea capaces de intervenir en los grandes debates de la época. Sin embargo, sus escritos permanecen en gran parte inéditos, muy pocos han sido sometidos a una edición crítica y prácticamente ninguno ha sido traducido ni anotado.

La Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae nace ahora para divulgar este rico patrimonio cultural, con la edición crítica de las obras desconocidas más representativas de este periodo, escritas por los filósofos que estudiaron, vivieron o enseñaron en los numerosos centros de enseñanza superior que se crearon en los territorios de habla catalana durante la edad media tardía.

El primer volumen ya ha visto la luz. Se trata, tal como dice Alexander Fidora (profesor ICREA de la UAB), uno de los editores del libro, “de una pequeña sensación”: Cuestión sobre la unidad del universal, un texto filosófico del predicador valenciano Vicent Ferrer —conocido por su polémica antijudía— traducido al hebreo en pleno siglo XV. La edición, a cargo de Fidora y de Mauro Zonta (La Sapienza, Università di Roma), contiene una introducción sobre el autor, el texto original en latín, la traducción medieval hebrea, y las traducciones modernas anotadas en catalán e inglés.

Se preparan ya dos nuevas publicaciones, con textos de Pere Tomàs (Barcelona y París) y de Vicent Ferrer (València). Otros autores de los cuales se publicarán obras son Antoni Andreu (Lleida y París), Guiu Terrena (Mallorca y Perpignan), Guillem Rubió (Vilafranca del Penedès y París), Nicolau Eimeric (Girona) y Ramon Martí (Barcelona). Además de estos intelectuales, los editores no descartan publicar también dentro de la colección textos importantes que sólo se hayan conservado en bibliotecas de la antigua Corona de Aragón y del antiguo Reino de Valencia.

[Extret de la pàgina AlphaGalileo. Versió en anglès]

diumenge, 19 de setembre de 2010

Apologia d'un matemàtic

Ho tindria difícil si hagués de fer una ressenya o crítica de l'Apologia d'un matemàtic de Godfrey H. Hardy. No solament pel molt que s'ha escrit sobre aquest clàssic del pensament matemàtic i científic (el llibre té la seva pròpia entrada en 12 idiomes a la Viquipèdia) sinó per la desqualificació que l'autor mateix fa d'un intent semblant en el primer paràgraf del seu llibre: "comentar, criticar, valorar és feina de ments de segona categoria". Comencem bé!

Acceptat el meu paper secundari, val a dir que el que em pertoca no és comentar el mític llibre del no menys mític descobridor de Ramanujan (com li agradava autoqualificar-se a Hardy) sinó la magnífica edició que n'ha fet Obrador Edendum i Publicacions URV. Perquè en aquesta edició no solament gaudim de l'Apologia sinó de quatre excel·lents assaigs, units per un fil conductor que m'atreveixo a sintetitzar en l'estètica de la matemàtica. I és que tant la introducció que en fa el matemàtic Josep Pla, com la semblança de Hardy feta per C. P. Snow, la pròpia Apologia o la ben elegida conferència "El paper de la matemàtica en les ciències i la societat" d'un altre mític matemàtic com fou John von Neumann, giren al voltant de la bellesa i la utilitat de la matemàtica; de la utilitat de la bellesa, si voleu. Amb l'elecció d'aquests assaigs els editors han configurat un volum rodó que ajuda a desmentir el tòpic que el pensament és humanista mentre que la ciència i la tecnologia estan guiats solament per l'utilitarisme.

I a fe que han triat bé. En aquest any 2009 en què celebrem centenaris de la vida i l'obra de lluminàries com Galileu i Darwin, també fa 50 anys que un dels autors escollits, C. P. Snow, donava una conferència anomenada "The two cultures", que posava el dit a la nafra sobre un tema llargament debatut des d'aleshores: la fractura entre ciències i humanitats. Snow, físic i novel·lista, amic personal de Hardy i com ell apassionat del cricket, va escriure un magnífic llibre anomenat Variety of men en el qual dibuixava retrats personals de grans personatges als quals havia conegut personalment com ara Einstein, Churchill, H. G. Wells, Rutherford i altres. D'aquest llibre han extret els editors la semblança de G. H. Hardy que inclouen en l'edició que ens ocupa: ningú com Snow podia parlar de la vida i l'obra del seu amic i col·lega a Cambridge. I val a dir que en l'edició de la seva ja clàssica conferència sobre les dues cultures, Snow cità l'Apologia de Hardy com un dels exemples "de la més bella prosa del nostre temps, mostra dels valors intel·lectuals, estètics i morals inherents a l'activitat científica".

Snow tenia raó. No crec que hi hagi cap altre llibre sobre la matemàtica, escrit per un matemàtic, que abordi tant profundament el com, el què, el per què i el per a què d'aquesta activitat humana a cavall entre la Ciència i l'Art. Perquè l'Apologia, sent una obra a l'abast de qualsevol lector, és una obra literària, científica, filosòfica, estètica, de primera magnitud, tot a la vegada. Aprofundeix en l'essència de la matemàtica i, encara que alguns dels seus arguments sobre la utilitat o aplicabilitat d'aquesta han quedat llargament desfasats, la situa correctament entre les grans obres de la ment humana. La seva lectura i relectura dóna el mateix plaer que la degustació d'una obra d'art. Perquè és un artista genial, un gran matemàtic, o un flegmàtic gentleman de l'Anglaterra sotmesa a les bombes de Hitler qui remata el seu llibre dient que "mai no he fet res d'útil" i que "puc ser jutjat per haver creat alguna cosa que valia la pena que fos creada?"

El contrapunt el posa Von Neumann, una lluminària de la matemàtica aplicada, físic i enginyer que féu importants contribucions en camps com l'economia, la psicologia o la computació. En la seva conferència es mostra allunyat dels prejudicis aristocràtics de Hardy contra la utilitat de la matemàtica però remarca que és la conjunció entre elegància, llibertat i utilitat el que li dóna a la matemàtica el seu paper essencial en el progrés humà.

I per si no n'hi havia prou amb tres textos tant brillants, Josep Pla fa una excel·lent introducció del context històric de l'Apologia (no oblidem que Hardy el va escriure el 1940 en una Anglaterra sotmesa a l'amenaça hitleriana) i en fa un comentari i anàlisi crítica des de la visió d'un matemàtic i historiador de la ciència actual. En resum: ens trobem davant un volum que no solament hauria d'estar en la biblioteca de tota persona culta de llengua catalana, sinó amable i útil de llegir i rellegir: un compendi de bellesa útil.

Lectura de Manel Sanromà

Publicada a la revista BUC