dimecres, 24 de novembre de 2010

Croats i trobadors

Vet aquí setze composicions que ens acosten al brutal món de les croades. Ho fan des de la perspectiva dels croats (que de vegades també eren trobadors, com Giraut de Bornelh), però no amb una visió monolítica dels esdeveniments: els trobadors expressen tant l’entusiasme dels primers anys de la tercera croada (1187-1192), quan estan convençuts que reconqueriran Jerusalem, com la frustració dels darrers temps, després de la treva signada a Jaffa (l’actual Tel Aviv) per Ricard Cor de Lleó i el soldà Saladí, que va comportar el retorn a Europa del rei d’Anglaterra i també la fi de la croada.

Enmig de les tensions amb Felip August II de França, el fill d’Elionor d’Aquitània i d’Enric II Plantagenet va fer gala del seu geni militar, però també de la seva brutalitat. I va contribuir a potenciar la poesia trobadoresca, entesa com un instrument de difusió i promoció de les expedicions militars dels cristians a Orient.

De la cançó al plany

Ordenats cronològicament, els poemes s’inicien amb una cançó de Bertran de Born, per commemorar que el coratjós Ricard Cor de Lleó agafa la creu (1187), i es tanquen amb un plany de Gaucelm Faidit que lamenta la mort del monarca, esdevinguda el 1199 a conseqüència de la infección d’una ferida de sageta que va rebre a l’espatlla en una batalla esdevinguda en terres occitanes. En l’entremig, fragments de la narració èpica Història de la Guerra Santa, d’un misteriós Ambrosie, i la cançó escrita per Ricard mateix quan es trobava a la presó de l’emperador Enric VI, que ens remet al “Desert d’amics, de béns e de senyor” de Jordi de Sant Jordi, empresonat a Itàlia.

Les cançons de croada del volum han estat traduïdes al català per Joan Curbet i Antoni Rossell. Són unes versions correctes, que es proposen fer entendre el sentit dels poemes, sense buscar l’ambició poètica. No pretenen emular la delicadesa de les traduccions de trobadors i trobairitz que va fer Alfred Badia als anys 80. Els poemes es complementen amb unes notes a peu de pàgina i uns comentaris distribuïts al final de tot, útils però de vegades reiteratius amb la informació que es dóna a la introducció.

El llibre és rigorós i de fàcil lectura. Un complement idoni al clàssic de l’historiador anglès Steve Runciman A History of the Crusades (1951-1954), a Les croades vistes pels àrabs, de l’escriptor libanès Amin Maalouf (1983) i a l’obra del poeta català Manuel Forcano A fil d’espasa. Les croades vistes pels jueus (2007).

[Article d'Antònia Carré al diari Avui.]

dimarts, 16 de novembre de 2010

‘Auguste Rodin’, de Rainer Maria Rilke

Acaba d’arribar a les llibreries la meva traducció de l’assaig Auguste Rodin, de Rainer Maria Rilke (edició bilingüe, amb introducció, notes i il·lustracions), publicada per Obrador Edèndum i la Universitat Rovira i Virgili. Podeu veure’n l’índex i llegir-ne una dotzena de pàgines.

Quan va conèixer l’escultor francès el 1902, Rainer Maria Rilke tenia vint-i-set anys i era encara un poeta poc conegut i ple de dubtes. Havia rebut l’encàrrec de redactar una monografia sobre l’obra de Rodin. El text que va escriure, però, és molt més que una obra d’encàrrec. D’aquella trobada en va sorgir una prosa d’una bellesa inquietant, en què Rilke aborda qüestions estètiques centrals de l’escultura rodiniana, que també són importants per a la seva pròpia praxi poètica. D’una banda, és dels primers textos que posen de relleu el valor formal de l’escultura de Rodin, per damunt dels aspectes temàtics; de l’altra, arran de l’estudi aprofundit de l’obra de l’escultor, la poesia de Rilke va deixar enrere la tendència al sentimentalisme i a la laxitud formal de les seves provatures juvenils i va apropar-se a una objectivitat més austera i més exigent, la dels Nous poemes, publicats el 1907. Us copio l’inici del text:

Rodin estava sol abans de fer-se famós. I la fama, en arribar-li, potser encara l’ha fet més solitari. Perquè, al capdavall, la fama no és més que la síntesi de tots els malentesos que s’amunteguen al voltant d’un nom nou.

N’hi ha molts al voltant de Rodin, i seria una feina llarga i feixuga aclarir-los tots. Tampoc no cal: els malentesos envolten el nom, no pas l’obra, que ha crescut molt per damunt del so i el contorn d’aquest nom i s’ha tornat anònima, tal com és anònima una planúria, o un mar, que té nom en el mapa, en els llibres i entre els homes, però que en realitat només és extensió, moviment i fondària.
[Apunt extret del bloc La casa en obres]

dilluns, 8 de novembre de 2010

Mireia Galindo ens recomana 'Caràcters' de Teofrast

«Sovint m’he demanat per quina raó els grecs no es comporten tots de la mateixa manera si tots respiren un mateix aire (…)». Així comença Caràcters, una obra escrita als segle III aC per Teofrast, i editada conjuntament per Obrador Edèndum i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili.
Avui dia sabem que l’aire que respirem poc influeix en la nostra manera de ser i de fer! Però, com en la Grècia antiga, continuen havent-hi molts tipus de comportament. I, segons els escrits de Teofrast, sembla que aquestes maneres de fer han canviat poc en els darrers 25 segles.
Caràcters és un aplec de narracions curtes sense fil argumental, en què Teofrast descriu diferents personatges tipus, entre els quals hi ha el brètol, aquell que «en el teatre, aplaudeix quan tothom deixa de fer-ho, i xiula quan el públic es mostra satisfet; quan hi ha silenci, aixeca el cap i fa un rot perquè els espectadors mirin enrere», o el malfiat, que, «als qui li deuen diners, els en reclama els interessos davant testimonis, no fos cas que neguessin el deute», o el maldient, que «quan s’asseu a conversar amb altra gent, és capaç de parlar d’aquell que se n’acaba d’anar. I, una vegada que s’ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva família».
Tampoc no es descuida del fastigós, «que va pertot arreu mostrant la ronya i el descoloriment de la seva pell, i la negror de les seves ungles. Pretén que són malalties hereditàries que, abans d’ell, ja patiren el seu pare i el seu avi, de manera que ningú no pot inculpar-lo d’haver-les encomanades a la família», ni del carregós, aquell que, «quan algú ha agafat el son, se li atansa i el desvetlla perquè vol parlar amb ell». De ben segur, d’entre els nostres coneguts, tots posaríem noms i cognoms als personatges que retraten aquestes caracteritzacions!
La vigència dels pensaments i retrats de Teofrast és una de les virtuts de l’obra. Però no l’única, ni la més important. Cal destacar també les il·lustracions que Joan Vizcarra, dibuixant d’El Jueves, fa de cadascun dels caràcters esbossats. Tanmateix, aquestes il·lustracions, principal reclam comercial del volum, ho deuen tot a l’excel·lent traducció del grec, i a una elaborada tasca d’edició del text, a cura de Josep Batalla, que no deixa cap detall per explicar.
Llegir Caràcters ens dóna una visió irònica i, alhora, afable i pessimista de la societat, de la del segle III aC i de l’actual. De fet, i com s’apunta al llibre, «de grans, tots plegats som com som i res no indica que ningú ens pugui fer canviar».

[Article de Mireia Galindo a AnoiaDiari]

dijous, 4 de novembre de 2010

Catalans universals, una mica oblidats

Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae és la nova col·lecció endegada per l'editorial Obrador Edèndum. El projecte és gairebé titànic: posa a l'abast dels lectors d'avui les obres d'autors medievals de pensadors de terriloris de parla catalana. Obres escrites, generalment, en llatí, traduïdes al català i a l'angles. Clarament, no es tracta de best-sellers, però si de fer conèixer uns filòsofs que, moltes vegades, són desconeguts a casa seva o coneguts per raons molt diferents. Sense anar més lluny, és el cas de Vicent Ferrer (1350-1419), l'autor del primer volum que inicia la col·lecció: Quaestio de Unitate Universalis (Qüestió sobre la unitat de l’universal). El volum inclou la versió hebrea (amb reconstrucció llatina i traducció anglesa) del Tractatus sollemnis de universalis.
Els anys de la segona meitat del segle XIV van estar marcats per la discussió sobre l'existència dels universals, tot i que es pot rastrejar la polèmica molts segles abans. Guillem d'Occam és el principal propugnador de la no existència dels universals amb la proposta coneguda com “navalla d'Occam”, que defensa que la simplicitat és millor que la complexitat; per tant, la blancor, és un exemple, no té existència. N'hi ha prou amb creure que existien coses blanques, però no que la propietat del blanc existeix també i de manera autònoma. El problema és encara viu i alguns lògics contemporanis discuteixen si existeixen o no les classes (de coses, no les socials).
La discussió va arrelar profundament entre els anomenats “antics”, en general tomistes, i els “moderns”. Vicent Ferrer es va arrenglerar amb els primers (com la majoria de dominics), mentre que, en general, els franciscans s'inclinaven per Occam o per una variant prèvia, la de Duns Scott. Alexander Fidora explica bé la polèmica, les implicacions i la postura de Ferrer en el pròleg del primer volum de la nova col·lecció. Pròleg que inclou un petit passeig per la vida de Ferrer, molt més conegut a Catalunya i València per les llegendes que li atribueixen, des de la resurrecció de morts fins a la reposició de la paraula als muts i l'oïda als sords. Ferrer va ser un predicador famós, però també un escolàstic que va voltar mig Europa explicant les interpretacions del tomisme. Sense deixar de banda que es va posar inicialment al costat del Papa cismàtic Benet XIII, de qui va ser confessor a Avinyó.
Com Ferrer, altres catalans (o pensadors formats en terres de parla catalana) varen recórrer l’Europa d'aquells anys ensenyant i publicant per caure més tard en l’oblit, eclipsats per dos pensadors com Ramon Llull i, en menor mesura, Arnau de Vilanova. Per exemple, Nicolau Eimeric, que va ser inquisidor i que va protagonitzar un enfrontament potent a l'Estudi General de Lleida, per motius en certa manera relacionats amb la polèmica dels universals. O Guillem Rubió, nat a Vilafranca del Penedès i que va substituir Tomàs d'Aquino a la càtedra de París. Entre els escotistes de qui la col·lecció publicarà obres hi ha Pere Tomàs i Agustí Andreu.
Darrere del projecte hi ha el medievalista Josep Batalla i diversos professors de les universitats Autònoma de Barcelona i Rovira i Virgili.

Francesc Arroyo
[Text publicat al diari El País.]

dilluns, 1 de novembre de 2010

Obrador Edèndum a la Setmana del llibre en català

Avui hem estat a la Setmana del Llibre, i no només per visitar Sant Cugat o fullejar llibres. A les 12 hi havia una petita presentació d’Obrador Edèndum, dins de l’apartat de «Petits essencials». El Marcel Ortín, el Josep Domingo i un servidor, capitanejats pel Josep Batalla, hem desembarcat a la Setmana per explicar què és Obrador Edèndum. El públic, entregat però minoritari (què fa la Setmana tan lluny de Barcelona?), ha anat escoltant diligentment les explicacions de tots quatre. El Batalla ha començat per explicar el naixement i la filosofia de l’editorial, el Marcel s’ha encarregat d’explicar-ne la vessant humanística, el Domingo ha parlat de la vessant científica i a mi m’ha tocat explicar com funcionem i què hi fa la Universitat dins del projecte.

I mira que m’havia preparat una ponència, però com que estàvem com a casa he optat per no fer el paperot i m’he posat a parlar sense llegir-la (de segur que m’ha quedat un discurs ben incoherent). Així que per esmenar-ho parcialment, i aprofitar la feina que ja he fet, tot seguit podreu llegir-la sencera. Possiblement el text és excessiu pels estàndards blocaires d’un post; però bé, no estic per anar-ho fent per fascicles, així que espero i desitjo que no tingueu cap indigestió, i que ho aneu païnt (o llegint) a poc a poc!


Després de tot el que hem escoltat, podem dir que ja teniu una idea ben clara de què és Obrador Edèndum i què publica. La meua aportació a la xerrada potser no serà tant interessant per a vosaltres, ja que m’encarregaré d’explicar-vos el “com”, però creiem que cal fer un petit repàs a este punt, ja que al capdavall us servirà per entendre millor la idiosincràsia de les nostres publicacions.
Tal i com ha explicat el Josep Batalla, els llibres d’Obrador Edèndum estan coeditats amb Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. I esta coedició, com s’articula?
Cada col·lecció té un Consell editorial propi, amb especialistes universitaris, acadèmics i científics, de la branca del coneixement corresponent. Els Consells de les col·leccions, doncs, tenen una solvència acadèmica fora de qualsevol dubte. Per això mateix estos consells tenen absoluta llibertat a l’hora de proposar autors, títols, treballs. L’únic condicionant a l’hora de tirar endavant l’edició es troba en la seva viabilitat econòmica dins de la programació editorial.
Així, doncs, si em permeteu el símil platònic, podríem dir que el consell editor de cada col•lecció s’encarrega de trobar els ideals editorials al Món de les Idees, mentre que al Josep Batalla i l’equip que l’envoltem ens pertoca la missió de portar este ideal al Món Sensible, el del paper (si és que els nostres recursos ens ho permeten).
Per vetllar per tota la programació editorial a mitjà i llarg termini, en el conveni de col•laboració entre Obrador Edèndum i Publicacions URV vam contemplar un Comitè editorial format per membres d’una i altra entitat. Aquest Comitè, presidit per la vicerectora Maria Bargalló (responsable de Publicacions a la Universitat), és un instrument excel·lent per valorar la feina realitzada però, sobre tot, serveix per encarar la programació de manera global i ponderada.
I bé, em direu, però “com” feu els llibres? Doncs els fem tal i com s’han de fer: sense presses i a poc a poc. Així com les grans editorials no es poden permetre el luxe de relaxar la seva freqüència de novetats, o cal optimitzar al màxim els recursos per tal de reduir a la mínima expressió les despeses, una petita editorial com Obrador Edèndum es pot permetre (és més, jo diria que no se’l pot deixar de permetre) el luxe d’invertir el temps que cal en la producció editorial. Això vol dir que, una volta els originals han estat revisats pel Consell assessor de la col·lecció i corregits (o traduïts) i maquetats, s’inicia el tradicional procés de galerades: primer, l’autor; segon, alguna persona del Consell assessor o de l’equip editorial per revisar qüestions ortotipogràfiques; tercer, una volta introduïdes les esmenes es fan les compaginades. I encara, si el text ens ho demana, fem una atenta darrera revisió. Això, és evident, les grans editorials mai s’ho voldran permetre. Però nosaltres sí: els llibres d’Obrador Edèndum tracten qüestions acadèmiques, i cal que vetllem al màxim possible per la correcció formal tant com ho fem pel contingut.
Les Publicacions de la Universitat, en tot este procés, només ens encarreguem d’assessorar: en les qüestions jurídiques del contracte, en les qüestions pressupostàries i materials dels llibres, ens arromanguem les mànigues a l’hora de les galerades, aportem la fitxa de catalogació bibliogràfica. Però potser l’aportació que més canviarà els títols d’Obrador Edèndum es troba, precisament, quan tenim el llibre a les nostres mans. Perquè aleshores el títol comença una petita aventura promocional: el trobem a la web de la URV; apareix a la revista BUC, la revista de novetats editorials de la Xarxa Vives; s’escola a la revista UNElibros, de la Unión de Editoriales Universitarias Españolas; s’insereix dins de la base de dades de Dilve (una base de dades de llibres editats a l’Estat espanyol que es consulta internacionalment), i viatja amb els llibres de les universitats a les fires d’arreu del món: Guadalajara, Buenos Aires, Frankfurt, etc.
Encara és massa aviat per parlar de resultats en este aspecte, ja que tot just acabem de començar la nostra relació. Però és molt important per als llibres d’Obrador Edèndum que els professors i els alumnes universitaris dels Països Catalans, d’Espanya i (perquè no?) de més enllà i tot, puguen assabentar-se de les nostres novetats editorials. Som una petita editorial, no podem sortir a TV3 en horari de màxima audiència, però sí que estem a la taula dels docents i als mostradors de les biblioteques dels alumnes, entre les altres novetats editorials universitàries.
La cultura d’un poble es compon de múltiples facetes. De fast-food i de cuina d’autor, de debats parlamentaris i converses de cafè, de còmics i d’obres pictòriques d’artistes consagrats. El nostre cas, el de la cultura i la llengua catalana, és ben conegut per tots nosaltres: segles de minorització lingüística han fet que la nostra cultura tinga mancances preocupants. I tant important és que el lector trobe en llengua catalana a la llibreria el darrer best-seller, com que quan necessite obres de referència humanística i científica les tingui a l’abast en la seua pròpia llengua.
Arribats a este punt pot ser més d’un de vosaltres us preguntareu què fa la Universitat Rovira i Virgili treballant colze a colze amb Obrador Edèndum. I la resposta és clara i concisa: la universitat ha d’estar al costat de la societat, no pot ser-ne un pacient espectador, cal que sia un agent actiu en la mesura de les seues possibilitats. És el que dins dels àmbits universitaris es coneix com a Tercera Missió: la transferència de coneixement de la universitat a la societat, el compromís directe de la institució educativa amb el seu entorn social i econòmic.
El resultat d’este compromís el podeu veure avui aquí, en forma de llibres. Només cal que ens ajudeu a acabar-li de donar sentit: agafeu-los, obriu-los i llegiu-los.

[Apunt extret del bloc El basar de les espècies.]