dimarts, 21 de desembre de 2010

Mig món s’enfot de l’altre mig

Més d’un cop hem dit d’algú que «té mal caràcter», que «no té caràcter», o que «té un caràcter una mica rarot». Aquestes expressions ens parlen de la manera de ser pròpia que atribuïm a cadascú, com si un humor estrany ens posseís, invariablement, des del bressol, i ens precedís i ens condicionés a l’hora d’anar pel món i d’estar en societat. L’excés o duresa d’aquest atribut personal és vist com un defecte («té un caràcter molt fort, massa!», hem sentit exclamar en alguna ocasió), però al mateix temps la seva absència sembla una tara que impedeix que els individus puguin existir autònomament sense ser absorbits o manipulats per algú altre, sens dubte un caràcter més resolt o dominant. En la seva Poètica, Aristòtil havia de menester tres elements per descriure el concepte modern de personatge: dicció, pensament i caràcter. És a dir, que les paraules que pronunciava una màscara tràgica eren decisives per deduir quina mena de persona parlava, aquests mots exposaven una decisió o una actitud (reflectien un pensament), mentre que el caràcter resumia la manera determinada de ser. El mot grec que emprava l’estagirenc per parlar d’aquest darrer concepte no era altre que el d’ethos, que feia referència a l’hàbit, al costum, i per extensió a la manera de ser: el caràcter.

L’ús de la paraula grega xarakter, amb un sentit semblant al que Aristòtil atorgava a ethos, és a dir, temperament o conjunt de sentiments propis, prové de Teofrast, i més concretament d’aquest conjunt de textos que integren l’obra Caràcters. Enguany hem tingut la sort de poder llegir, per primer cop, aquesta obreta en català, però també en la seva edició original, gràcies a la feina de Josep Batalla des d’una editorial petita i jove de Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum. Així doncs, no és exagerat que acabem concloent que si avui parlem amb tota naturalitat de ‘caràcter’ és gràcies a Teofrast, a l’operació retòrica d’aquest filòsof grec, company i amic d’Aristòtil, i continuador de la seva tasca docent al Liceu, en un llunyà segle IV abans de Crist. Evidentment, el terme català prové del character llatí, que al·ludia al ferro de marcar el bestiar o la incisió feta amb un estil en escriure. Però anteriorment Teofrast va decidir que parlaria de la natura humana determinada per la manera de comportar-se a través d’un terme (xarakter) que «designava l’empremta que l’artesà deixava marcada en la matèria que ell treballava» —com ens recorda Batalla en el documentat i interessant pròleg a la seva edició.

L’autor grec ens proposarà en aquesta breu obra trenta tipus de comportaments propis de la societat de la seva època, que al mateix temps són atemporals i recognoscibles dins del gènere humà. Aquests breus retrats genèrics d’individus no responen a cap gènere literari o discursiu tradicional, i no es coneix encara ara quin és l’origen o la utilitat d’aquestes notes. Josep Batalla, a part d’informar-nos de qui era l’autor, i de fer-nos aprofundir en la seva filosofia i la seva època, recull les diferents explicacions que s’han donat del sentit d’aquest títol. S’ha interpretat que aquestes descripcions de maneres de ser provenien d’obres morals de Teofrast desaparegudes, o eren anotacions per a la preparació d’algun tractat d’ètica. També s’indica que els Caràcters podien ser textos de naturalesa retòrica per descriure personatges, per usar-los en l’argumentació, o per ser més efectius en l’oratòria. Per la seva naturalesa satírica, s’ha imaginat que podrien haver estat creats per al simple entreteniment, sense voluntat moralitzadora o docent, on l’acuïtat naturalista de Teofrast —que havia elaborat estudis botànics— era aplicada a les persones. En darrer terme, i tenint en compte que s’atribueixen a aquest escriptor dos tractats literaris (De la poètica i De la comèdia), aquesta obra ofereix trenta esquemes de conductes humanes risibles i ridícules i, per tant, inferiors a la mitjana normal, que eren els objectes de la imitació de la comèdia, segons Aristòtil.

[Extracte de l'article de Jordi Julià per a la revista Lletres.]

divendres, 3 de desembre de 2010

Una altra edició de Llull: fantàstic!

L’aparició d’un nou volum de la col·lecció Traducció de l’obra llatina de Ramon Llull és sempre una molt bona notícia i principalment per dos motius. El primer, perquè es posa a l’abast del públic del segle XXI l’obra llatina del gran mallorquí, amb el benentès que el dilatat corpus lul·lià forma una unitat, ja sigui escrit originàriament en català o en la llengua sàvia de l’Edat Mitjana. En segon lloc, perquè les edicions promogudes per l’Obrador Edèndum es caracteritzen per la qualitat i el rigor, tant en la fixació del text com en l’estudi introductori. Llibres com aquest fan la sensació que som en un país normal, impressió que és, francament, fantàstica!
El segon volum de la col·lecció (el primer era la Retòrica nova) ens ofereix dos diàlegs en què el mateix Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció, amb les dosis corresponents d’apologia i d’autopropaganda que trobem també a la Vida coetània. Ambdós diàlegs –escrits quan Llull tenia 79 i 82 anys, respectivament– recullen dades biogràfiques que ens fan proper el personatge, perquè si bé el veiem convençut de la tasca que fa molts anys que porta a terme, també es manifesta capaç d’acceptar sense embuts els seus fracassos. Així, en el Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic, Llull ens ofereix un testimoni de tota la seva trajectòria vital i intel·lectual en confessar que ha estat un home ric i casat, que ho ha deixat tot per dedicar-se a fomentar l’honor de Déu i el bé públic i a exaltar la santa fe, que per això l’han fet presoner i l’han colpejat, però quemalgrat tot, ara que és vell i pobre, encara té el mateix propòsit i el tindrà fins a la mort si Déu vol. En canvi, al Llibre de la ciutat del món, amb un títol que recorda intencionadament La ciutat de Déu de sant Agustí, Llull anuncia que plega perquè està cansat. Ja no anirà a la cúria pontifícia ni a visitar els prínceps cristians per
presentar-los aquest llibre perquè ja ho ha fetmoltes vegades abans i “no havia pogut aconseguir res de ningú, s’havien burlat d’ell i l’havien colpejat moltes vegades, i fins l’havien titllat de fantàstic”.
La introducció de Lola Badia ens ofereix noranta pàgines de contextualització dels dos textos editats, que Llull va escriure per a un públic laic de governants interessats per la reforma espiritual i de burgesos amb inquietuds religioses. Redactada amb una prosa àgil, amb l’ús d’una bibliografia actualitzada, Badia valora la figura de Llull com esmereix en considerar la seva excepcionalitat perquè se situa en els inicis d’una tradició textual, la catalana, i perquè la innovació és el factor més destacable en l’obra del beat. I és que en Llull tot és nou: la literatura, la retòrica, l’art. Especialment remarcables són les pàgines que Lola Badia dedica a explicar el significat del substantiu fantasia i els seus derivats. Com és evident, per a un medieval la fantasia no vol dir una “creació fictícia de la imaginació”, ni una “obra en què l’autor s’abandona a la imaginació i defuig la subjecció a determinades normes”. No. La fantasia medieval, anomenada també imaginació, situada a la part frontal del cervell (com la memòria se situa a la part posterior del crani), l’hem d’entendre segons la teoria de la percepció i del coneixement sensible derivada d’Aristòtil.

Absències i sentits externs
La fantasia és el sentit intern que fa presents a la ment les dades dels sentits externs en absència dels objectes que les han originades i pot fer-ne combinacions que no es troben en la realitat. Així, en Llull el significat de fantasia es dilata fins a voler dir coneixement, pensament, el verb fantasiar significa pensar en sentit ampli i els homes fantàstics són els que obtenen un coneixement erroni a partir dels sentits i de la imaginació. L’adjectiu fantàstic té un significat polisèmic, el contrari de prudent i assenyat, que és el que assegura ser el clergue Pere, que ho argumenta amb la seva biografia: fill d’un pagès, d’estudiant vivia d’almoines, però acabats els estudis va esdevenir prevere ardiaca, va acumular rendes i beneficis i ara es dedica a aconseguir-ne més i a obtenir beneficis per a tota la seva família. Segons el clergue Pere, Llull és un fantàstic, en el sentit de boig, imprudent i també de pesat insuportable.

[Article d'Antònia Carré al diari Avui.]