dimarts, 15 de febrer de 2011

Catàleg 2011

Ja us podeu descarregar el catàleg de publicacions d'Obrador Edèndum corresponent a aquest any. El trobareu en versió pdf clicant a l'enllaç següent.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Barruts, manaires i gasius

Resulta sorprenent que ara que llegeix molt poca gent, i els clàssics menys encara, almenys dues editorials catalanes hagin iniciat una rara tasca d'edició de textos grecs i llatins -sense voler fer la competència a la sempre lloable Fundació Bernat Metge-, i al damunt en edició bilingüe: així l'editora Adesiara -que acaba de publicar El banquet dels cèsars, de Julià l'Apostàta- i l'anomenat Obrador Edèndum, amb plaça a Santa Coloma de Queralt, que ara ens dóna, jo diria que per primer cop en llengua catalana, els Caràcters de Teofrast.

Potser la raó per la qual Teofrast no havia estat mai editat en català fins al present resideixi en el fet que el llegat d'aquest autor -un dels successors d'Aristòtil al Liceu d'Atenes- no va córrer la mateixa sort que els escrits de l'estagirenc: els d'aquest es van salvar gairebé tots, i de Teofrast, per contra, només ens ha pervingut la Història de les plantes, i poca cosa més. Entre aquests papers que la tradició va jutjar "de més a més", sense parar-hi gaire esment, hi ha els famosos Caràcters, un dels reculls de prosa literario-filosòfica més extraordinari, per insòlit, que ens va donar el segle IV abans de Crist. Grecs i romans van fer servir aquest llibre com a exercici de retòrica -sembla que Teofrast hauria escrit una Poètica que per força havia de ser distinta de la del seu mestre, i que potser parava l'oïda a formes mètriques i "gèneres" literaris diferents de la tragèdia-, i només els segles van descobrir-hi un cabal de perspicàcia, capacitat analítica, subtilitat, clarividència i agudesa. No ens ha d'estranyar gota que fos als segles ja mo- derns -els veritables descobridors d'allò que encara avui dia entenem per "subjecte", des de Montaigne, per exemple- quan Teofrast va ser llegit, admirat, traduït, també imitat. La Bruyère el va trobar tan extraordinari que en va copiar fins i tot el nom genèric, "caràcters", per escriure un dels grans llibres del segle XVII -no per casualitat admirat i traduït per Josep Carner-; i la major part de les edicions dels Caràcters de La Bruyère porten, al començament, la traducció (no massa bona, per cert, feta probablement a partir de la versió llatina) que el moralista francès va confegir com a tribut al seu més gran predecessor.

En síntesi, els Caràcters de Teofrast són un aplec de miniatures sobre tipus humans d'allò més divers, no escrites amb cap intenció moralitzadora però que ofereixen, llegides ara a gran distància, un mirall esplèndid dels costums, en especial els malscostums, dels ciutadans de Grècia cap al final de la seva època daurada. És mèrit principal de Josep Batalla -el traductor d'aquesta edició que comentem avui, Obrador Edèndum, 2009- haver trobat unes paraules catalanes d'allò més escaients per a la sèrie de "tipus" que Teofrast disseca al seu recull, o més aviat presenta en magistral fusió de característiques menudes: sorneguer, llagoter, xerraire, bocamoll, barrut, fantasiaire, talòs, eixelebrat, bufanúvols, arrogant, ganyó, desficiós, manaire o maldient. Això solament ja donarà al lector una idea del propòsit d'aquesta sèrie de trenta capítols, dedicats a altres tantes maneres de comportar-se, tant a la Grècia del segle IV com, fet i fet, als nostres dies. Hi ha retrats que valen per la universal humanitat, sempre gràcies a aquesta habilior de Teofrast per tractar l'individual amb un ull posat en la universalitat, i per parlar de l'universal, o del comú, després d'haver observat amb ulls gairebé de novel·lista o comediògraf la realitat palpable del seu temps.

¿Què, si no això, es pot concloure d'observacions com aquestes que espigolem del llibre?: "El barrut és aquell que, sense pensar-s'hi, és capaç de manllevar diners a qui ja ha fet una gorra"; "El superbiós no accepta les excuses de ningú que l'hagi esquitxat, l'hagi empentat o l'hagi trepitjat sense voler"; "El malfiat és aquell que, quan envia un esclau a comprar, n'envia un altre al darrere perquè s'informi de quant li ha costat"; "El bufanúvols és aquell que, quan és invitat a un convit, mira de reclinar-se al costat de l'amfitrió"; "Quan en el dem [ens administratiu de Grècia] hom sol·licita una donació, s'aixeca sense fer soroll i es fa fonedís"; "En redactar una carta, mai no escriu: 'Si us plau, ¿podries fer que...?', sinó 'Vull que...'", etcètera. ¿I què llegim del maldient?: "Una vegada que s'ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva família. Diu penjaments d'amics i de parents, i no respecta ni els difunts. De la seva maldiença en diu parlar franc, democràcia i llibertat". Ja veieu, lectors, d'actualitat si en tenen aquests Caràcters de Teofrast.

A Grècia, tals minúcies mai no van interessar els tràgics, i escassament els poetes d'epopeies. Més aviat trobaríem cosa semblant a aquests Caràcters en la comèdia de Menandre i d'Aristòfanes. I, molt a la vora de nosaltres, només un llibre de gran enginy com els Cinquanta caràcters, d'Elias Canetti, remotament s'hi assembla.

[Article de Jordi Llovet al diari El País]