dilluns, 31 d’octubre de 2011

Les tankes a Catalunya

Aquest volum, bellament editat, conté tot un conjunt de treballs sobre diversos aspectes del gènere literari japonès que Carles Riba va introduir a Catalunya el 1938.
Una bona part d’aquestes contribucions procedeixen de la jornada La Tanka Catalana, organitzada pel grup d’investigació InterÀsia, Grup d’Investigació Interdisciplinari d’Estudis d’Àsia Oriental, de la Universitat Autònoma de Barcelona, celebrada a la
Facultat de Traducció i Interpretació d’aquesta universitat el 19 de març de 2010. Mercè Boixareu hi comenta les tankes de Carles Riba i Màrius Torres. Abraham Mohino, les de Rosa Leveroni, a l’estil amorós. Rosa Delor, les de Salvador Espriu, relacionades amb la meditació zen. Ramon Farrés, les de dos deixebles de Riba, Segimon Serrallonga i Jesús Massip. Jordi Mas López, coordinador del volum, presenta un treball de conjunt sobre la tanka catalana de postguerra i la consideració que se n’acostuma a fer de «poesia menor». Denise Boyer analitza el model català de les «tankes estacionals», i Enric Bou reflexiona sobre els aspectes locals i orientals de la tanka catalana. Finalment, Miquel Desclot i Susanna Rafart presenten consideracions sobre l’experiència pròpia en relació amb la tanka.
Tot plegat correspon perfectament al doble objectiu que, segons Jordi Mas López, té el volum: reivindicar un conjunt d’obres poètiques escrites fent ús d’una forma japonesa, i alhora «reivindicar la importància que té l’apropiació d’un motlle poètic japonès per part de la literatura catalana».

[Ressenya de B.B. a la revista Serra d'Or, núm. 622]

dimarts, 18 d’octubre de 2011

«Ciència, diners i política», de Dominique Pestre

El debat sobre la funció social de la ciència –demanar-se, com fa Dominique Preste des d’una cultura política d’esquerres, sobre «l’ètica de la civilització tecnològica»– és recurrent d’ençà de la implantació de les societats industrialitzades: entre el fordisme i el postfordisme. Amb tot, la modulació de la qüestió sobre l’abast públic de la recerca s’accentua a partir de la crisi (fiscal) de l’Estat del benestar i de l’influx del pensament fracccionalista o postmodern, altrament entès com la fi de les ideologies. L’hegemonia del reduccionisme mercantilista i l’empresarització de la universitat contextualitzen la relació entre ciència, economia i política, tríada molt ben analitzada sociopolíticament per aquest historiador de la ciència.

De l’anàlisi de Preste –que qüestiona la separació que hom fa sovint entre el «règim de saber científic» i el seu vessant polític– cal destacar el concepte «mode de producció del saber» per tal com la ciència és una variable condicionada més enllà de la formalització metodològica interna, com resta explicitat en el període definidor entre 1870 i 1970. Així, el desenvolupament historitzat del mode de producció aplicat a la producció científica –des de la modernitat a la coetaneïtat– permet de plantejar la cínica neutralitat del científic i, en conseqüència, definir el saber científic com a força productiva. L’autor, doncs, focalitza la reflexió sobre els canvis de la natura del saber segons les successives hegemonies de poder, la construcció de l’Estat científic vuitcentista (des del positivisme), el bastiment de l’Estat assistencial (amb la consegüent regulació pública del mercat) i la «monetarització» de la recerca des del nou liberalisme desregulador–reprivatitzador. En aquest sentit, l’assaig d’aquest pensador és extremament útil –atesa l’actual sobredeterminació de la tecnociència i l’especialització acrítica del coneixement– per a contextualitzar (encara que no hi aparega explicitat) els interessos economicopolítics del vigent Espai d’Ensenyament Superior Europeu. La dicotomia resta de nou establerta entre Estat i mercat.

Com a contrapartida al nou context economicista de l’organització de la cultura (arran de l’anomenada crisi del socialisme real i de la crítica als metadiscursos per part de F. Lyotard), el sociòleg de la ciència hauria d’establir uns «contrapesos» limitadors –per democratitzadors– de la producció científica, aspecte destacat en el quart capítol de l’assaig. La construcció de nous moviments socials que reactivin la dimensió política de la societat civil és una aposta central, expressada al capítol cinquè de l’assaig, per a retornar a la ciència el seu rostre humà: identificar allò científic amb els interessos socialment majoritaris i, en conseqüència, acabar amb la «gestió política» –com a forma d’ideologia– de la «tecnociència industrial». Retornar a una definició socialitzadora de la ciència com a reflex d’un model d’organització social oposat a la societat del risc: aquest és el repte (polític) –la radicalitat– del científic.

[Ressenya de Xavier Ferré a Mètode.]