Parlant, la gent s'entén?

Doncs no sempre queda clar... Les paraules sembla que esdevenen inútils en la disputa que tenen la Fe i l'Enteniment en aquesta obra llatina que Ramon Llull va escriure a Montpeller l'any 1303. Les dues figures al·legòriques, que representa que són germans, debaten quatre articles de la fe cristiana i discuteixen llargament si són demostrables amb la raó, amb les raons necessàries que deia el nostre il·lustre beat. L'Enteniment diu que sí, òbviament, i la Fe que no. Al final del diàleg, l'Enteniment té tota la força de l'intel·lecte i per això diu a la Fe: “Tu estàs cansada, però jo no ho estic pas. I això palesa que la veritat em vivifica i em delecta, i a tu, en canvi, no. Doncs escolta encara els dos exemples que em queden.” I la Fe, que ja no pot més, contesta: “No et vull escoltar ni vull disputar més amb tu sobre aquesta qüestió.”

Si s'hagués acabat així la cosa, podríem dir que l'Enteniment va ser el guanyador de la disputa. Però no va anar així. Després d'aquestes paraules, la Fe i l'Enteniment s'endinsen en un boscatge i es troben un ermità amb qui parlen. L'ermità els demana que li donin el llibre que han escrit de la seva disputació, que ell l'anirà a presentar al papa, als cardenals, als doctors i als lectors de teologia, perquè determinin qui de tots dos té raó. I és que en el fons, Llull pensa que tenen raó tant l'una com l'altre, perquè la Fe i l'Enteniment depenen l'una de l'altre en una relació dialèctica que els complementa. En aquest apartat conclusiu, Llull hi resumeix el seu pla d'actuació. Demana “la fundació de monestirs d'homes sants que aprenguin llengües foranes, les dels infidels” perquè els vagin a predicar la fe catòlica, i demana la implicació dels reis per construir-los.

I és que Ramon Llull no és un il·luminat ximplet que es passeja pel món amb innocència, sinó un home d'acció que sap quins ressorts de poder ha d'anar a tocar per aconseguir els seus objectius, que són la propagació de la fe cristiana i la difusió de la seva obra artística.

La Disputa entre la Fe i l'Enteniment és el tercer volum de la col·lecció Traducció de l'obra llatina de Ramon Llull, publicada per l'Obrador edèndum des de Santa Coloma de Queralt, en col·laboració amb les Publicacions de la URV i la prestigiosa editorial Brepols.

Fan bé, els promotors de la col·lecció, de posar-nos a l'abast l'obra llatina de Ramon Llull, perquè el Llull llatí és el que més ha atret els estudiosos internacionals i perquè el dilatat corpus lul·lià forma una unitat, al marge de la llengua. Han tingut l'encert, a més, de presentar acarats el text llatí i el català, seguint el model de la col·lecció Bernat Metge.

Perquè la nostra joia sigui completa, ens cal que la introducció estigui a l'altura del text editat i traduït. I aquí els curadors del volum, Josep Batalla i Alexandre Fidora, no ens deceben. Situen Llull en un context ampli, que ens el fa comprensible des de diversos aspectes. N'assenyalaré només dos. El primer és la contextualització teològica i filosòfica, ja que contraposen la doctrina de Llull a la d'altres filòsofs contemporanis, sobretot Tomàs d'Aquino. Es prenen en consideració els precedents teològics i filosòfics de les raons necessàries lul·lianes, que cal anar a buscar en sant Agustí, o en Anselm de Canterbury o Pere Abelard, i es deixa clar que Tomàs d'Aquino les va refutar en considerar que només és possible acostar-se als misteris divins des del punt de vista filosòfic amb raons probables.

Joan Batalla i Alexandre Fidora situen Llull –que és un laic, no pas un clergue– en un context ciutadà concret: el de Montpeller. Els autors remarquen la importància intel·lectual, comercial i econòmica de la ciutat, que disposa d'una de les universitats més antigues, on va exercir el seu mestratge mèdic Arnau de Vilanova. Posen el testimoni de Benjamí de Tudela, que al segle XII afirmava que a Montpeller “hi trobes comerciants cristians i musulmans de totes les parts del món: de Portugal, Llombardia, Bizanci, Egipte, Palestina, Grècia, França, Espanya i Anglaterra. Hi ha parlants de totes les llengües, sobretot a causa del comerç dels genovesos i els pisans”.

I és que ja ho deia Francesc Eiximenis, que les ciutats, gràcies al moviment que hi havia, eren un gran centre difusor de cultura, sobretot per als laics.

[Text d'Antònia Carré al diari ElPuntAvui.]

Primera traducció al català de la 'Disputa entre la fe i I'enteniment'

La Disputatio fidel et intellectus, obra escrita per Ramon Llull a la catalana Montpeller de I'any 1303, s'ha incorporat a la col·lecció "Traducció de l'obra Llatina de Ramon Llull", coeditada entre Brepol’s Publishers de Bélgica, Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt i la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, amb el títol Disputa entre la fe i I'enteniment. L'edició i traducció és de Josep Batalla i Alexander Fidora. A l'estudi introductori, els dos filolegs recorden les dificultats que la relació lul·liana entre la fe i la raó, present a molts llibres seus, va tenir amb la Inquisició.

La Disputa és un dialeg literari entre dues figures al·legoriques, la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i el seu germà l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, amb arguments i contraarguments, debaten si els articles bàsics de la fe cristiana, com la Trinitat, I'encarnació, la creació a partir del no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raons innegables. La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinàmic, pot arribar a un coneixement estructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris més pregons.

Llull vol adequar les demostracions artístiques a Ia teologia, als misteris de la fe. Tota la seva obra filosòfico-teològica és un diàleg constant entre la fe i la raó, és a dir, "la convicció que la fe i la raó no són formes de coneixement estancades, ans es troben intrínsecament relacionades", escriuen Batalla i Fidora. Per a Llull, no hi ha, afegeixen, enteniment sense fe, pero alhora és I'enteniment que sosté la fe en tot moment, com I'aigua sosté I'oli.

Nicolau Eimeric, inquisidor general de la Corona d'Aragó, va iniciar una campanya antilul·lista i a partir del 1372 va perseguir els lul·listes, acusats d'heterodoxia en l'ús de la raó. La campanya va fructificar en butlles papals, amb la condemna de vint lIibres de Llull i la declaració d'herètiques de 200 tesis lul·lianes. El 1386, un altre inquisidor, Bernat Ermengol, va presidir, a petició de la cúria romana, una comissió de teòlegs que examina i recusa algunes de les acusacions d'Eimeric, basant-se, entre més textos de Llull, en fragments de la Disputa entre la fe i l'enteniment. Pero el cop d'Eimeric havia estat molt dur per als lul·listes medievals i per als segles posteriors. El debat sobre l'ortodoxia resulta nefast per al lul·lisme, més pel descrèdit que no per les condemnes. Al contrari, el caracter excèntric del pensament de Llull amb relació a la lògica aristotèlica fou ben acollida pels cercles renaixentistes proclius a les doctrines esotèriques, especialment l'alquímia i la càbala cristiana. Josep Batalla i Alexander Fidora recorden que Llull es presenta com un laic sense formació escolàstica, sense formació universitària, i que els seus escrits s'acosten, s'avancen, fet i fet, al gènere assagístic i la literatura d'idees. Tampoc no es pot parlar en el seu cas d'escolàstica popular, o deixatada, perquè era una cosa diferent. Lull se sentia lliure d'exemplificar poèticament les seves idees, i pensà i escriví sempre amb la llibertat d'un laic, consideren els editors de I'obra.

Lluís Bonada

El Temps, 24 de maig del 2011

Una altra edició de Llull: fantàstic!

L’aparició d’un nou volum de la col·lecció Traducció de l’obra llatina de Ramon Llull és sempre una molt bona notícia i principalment per dos motius. El primer, perquè es posa a l’abast del públic del segle XXI l’obra llatina del gran mallorquí, amb el benentès que el dilatat corpus lul·lià forma una unitat, ja sigui escrit originàriament en català o en la llengua sàvia de l’Edat Mitjana. En segon lloc, perquè les edicions promogudes per l’Obrador Edèndum es caracteritzen per la qualitat i el rigor, tant en la fixació del text com en l’estudi introductori. Llibres com aquest fan la sensació que som en un país normal, impressió que és, francament, fantàstica!
El segon volum de la col·lecció (el primer era la Retòrica nova) ens ofereix dos diàlegs en què el mateix Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció, amb les dosis corresponents d’apologia i d’autopropaganda que trobem també a la Vida coetània. Ambdós diàlegs –escrits quan Llull tenia 79 i 82 anys, respectivament– recullen dades biogràfiques que ens fan proper el personatge, perquè si bé el veiem convençut de la tasca que fa molts anys que porta a terme, també es manifesta capaç d’acceptar sense embuts els seus fracassos. Així, en el Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic, Llull ens ofereix un testimoni de tota la seva trajectòria vital i intel·lectual en confessar que ha estat un home ric i casat, que ho ha deixat tot per dedicar-se a fomentar l’honor de Déu i el bé públic i a exaltar la santa fe, que per això l’han fet presoner i l’han colpejat, però quemalgrat tot, ara que és vell i pobre, encara té el mateix propòsit i el tindrà fins a la mort si Déu vol. En canvi, al Llibre de la ciutat del món, amb un títol que recorda intencionadament La ciutat de Déu de sant Agustí, Llull anuncia que plega perquè està cansat. Ja no anirà a la cúria pontifícia ni a visitar els prínceps cristians per
presentar-los aquest llibre perquè ja ho ha fetmoltes vegades abans i “no havia pogut aconseguir res de ningú, s’havien burlat d’ell i l’havien colpejat moltes vegades, i fins l’havien titllat de fantàstic”.
La introducció de Lola Badia ens ofereix noranta pàgines de contextualització dels dos textos editats, que Llull va escriure per a un públic laic de governants interessats per la reforma espiritual i de burgesos amb inquietuds religioses. Redactada amb una prosa àgil, amb l’ús d’una bibliografia actualitzada, Badia valora la figura de Llull com esmereix en considerar la seva excepcionalitat perquè se situa en els inicis d’una tradició textual, la catalana, i perquè la innovació és el factor més destacable en l’obra del beat. I és que en Llull tot és nou: la literatura, la retòrica, l’art. Especialment remarcables són les pàgines que Lola Badia dedica a explicar el significat del substantiu fantasia i els seus derivats. Com és evident, per a un medieval la fantasia no vol dir una “creació fictícia de la imaginació”, ni una “obra en què l’autor s’abandona a la imaginació i defuig la subjecció a determinades normes”. No. La fantasia medieval, anomenada també imaginació, situada a la part frontal del cervell (com la memòria se situa a la part posterior del crani), l’hem d’entendre segons la teoria de la percepció i del coneixement sensible derivada d’Aristòtil.

Absències i sentits externs
La fantasia és el sentit intern que fa presents a la ment les dades dels sentits externs en absència dels objectes que les han originades i pot fer-ne combinacions que no es troben en la realitat. Així, en Llull el significat de fantasia es dilata fins a voler dir coneixement, pensament, el verb fantasiar significa pensar en sentit ampli i els homes fantàstics són els que obtenen un coneixement erroni a partir dels sentits i de la imaginació. L’adjectiu fantàstic té un significat polisèmic, el contrari de prudent i assenyat, que és el que assegura ser el clergue Pere, que ho argumenta amb la seva biografia: fill d’un pagès, d’estudiant vivia d’almoines, però acabats els estudis va esdevenir prevere ardiaca, va acumular rendes i beneficis i ara es dedica a aconseguir-ne més i a obtenir beneficis per a tota la seva família. Segons el clergue Pere, Llull és un fantàstic, en el sentit de boig, imprudent i també de pesat insuportable.

[Article d'Antònia Carré al diari Avui.]

Del pensament medieval en llengua catalana

El savi Josep Batalla

Hi ha persones que em depassen pel que han fet, pel que saben, pel poc que s'exhibeixen i per la il·lusió intel·lectual que projecten. No surt a la televisió ni dóna entrevistes fàcilment. En Josep Batalla viu a Santa Coloma de Queralt, una vila medieval que ha caigut a la comarca de la Conca de Barberà, té molta dependència econòmica d'Igualada, a l'Anoia, i històricament se sent de la Segarra, tot i que no accepta la capitalitat de Cervera sinó que es proclama virtualment com a capital de la Baixa Segarra.

Vells contenciosos que s'arrosseguen de la divisió comarcal de Catalunya feta per Pau Vila, i aprovada per la Generalitat Republicana, seguint aquella idea de Vila que la geografia entra pels peus. Gran personatge Pau Vila, que fixà els límits comarcals de Catalunya traçant una línea entre el poble més allunyat de la capital de comarca que es pogués recórrer amb un dia de tartana. No em farem una discussió balcànica, de la divisió territorial de Catalunya, però els que caiguérem a l'Urgell, per exemple, no podrem esborrar fàcilment les arrels segarrenques de la Vall del Corb.

Per visitar la casa-biblioteca de Josep Batalla a Santa Coloma de Queralt farien falta moltes hores per satisfer la curiositat emmagatzemada en tants milers de volums de filosofia, teologia i literatura. Edicions antigues i modernes, en llatí, grec, català, castellà, alemany i anglès. La seva generositat ha convertit casa seva en la seu de la Fundació Quer Alt per difondre una cultura gairebé desconeguda, feta als països de parla catalana durant els segles d'esplendor intel·lectual en l'àmbit acadèmic i polític de la nostra llengua.

Casa seva és també la seu de l'editorial Obrador Edèndum, que ha publicat algunes traduccions de Ramon Llull i altres llibres que no seran llegits massivament però que són els pilars més sòlids de la cultura catalana en temps en què tenia autonomia pròpia i competia amb brillantor amb la resta de llengües d'arrels llatines. Amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili s'ha endinsat també en edicions gairebé artesanals de pensadors de temps més recents com Rainer Maria Rilke, Alexandre Cirici Pellicer, Albert Einstein, Isaiah Berlin i altres primeres figures de la cultura occidental.

La pregunta que un es fa visitant casa seva és com es pot mantenir un focus cultural tan potent, situat als afores de l'àmbit cultural barceloní, amb molt pocs mitjans i sense més eines que la saviesa d'un home que ha donat classes a l'institut de Cervera, ha traduït moltes obres clàssiques de la col·lecció Bernat Metge, ha viscut a Alemanya i es relaciona amb total normalitat amb figures del pensament europeu i americà que estudien les arrels de la cultura occidental.

És un home que va per lliure i que té una mena d'obsessió per l'excel·lència, lluny dels criteris comercials i econòmics del món editorial d'avui. Poca gent deu conèixer Josep Batalla, però li escau allò que deia Jordi Pujol quan es referia a “fer país”, un país que s'aguanta també per les aigües profundes i invisibles que circulen sota el nostre paisatge, sempre disposades a fornir les sequeres intel·lectuals que a vegades ens deixen del tot desprotegits. Els llibres que he tafanejat a casa seva son tan únics que difícilment es troben en les biblioteques amb més renom de les terres peninsulars. N'hi ha de filosofia, teologia, ciència i literatura, un referent de la cultura humanística i científica de temps passats i presents. Moltes d'aquestes publicacions veuen la seva llum en català per primera vegada, un fet que, per si mateix, és una aportació inestimable.

Batalla és un conversador tranquil que s'insinua amb un punt d'ironia que a vegades escapa la comprensió del que l'escolta. Un dia va dir que no valia la pena ser només un traductor llogat i decidí que ell mateix podia escollir la publicació d'obres que considera d'especial interès com a fonament bàsic de la nostra cultura.

Ara ens ha sorprès amb una obra de Vicent Ferrer, Questio de Unitate Universalis, dintre de la col·lecció Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, publicada en un català entenedor i traduïda paral·lelament a l'anglès i amb fragments d'una recuperada antiga traducció a l'hebreu que són també recollits en el llibre. Tot un luxe que mereix un reconeixement públic.

Per remarcar la importància de l'obra seguiré les línies que Batalla assenyala en el seu breu però substanciós pròleg. L'edat mitjana, diu, no solament ens ha llegat els monestirs i les catedrals, els rellotges de torre i les arades de pala, sinó també els estudis generals i les universitats, on hi hagué un riquíssim discurs filosòfic. Moltes de les idees que configuraren allò que avui anomenem la modernitat tenen orígens medievals.

Durant els segles XIV i XV les autoritats civils i eclesiàstiques fundaren arreu del territori centres d'ensenyament superior com l'Estudi General de Lleida (1300), la Universitat de Perpinyà (1350), l'Estudi General Lul·lià de la Ciutat de Mallorca (1483) i la Universitat de València (1499). No tots aquests centres assoliren un nivell extraordinari ni foren tan coneguts a Europa com ho havien estat Arnau de Vilanova o Ramon Llull, però la majoria de mestres catalans foren escolàstics ben preparats.

N'hi hagué, recorda Batalla, que foren deixebles directes de Duns Escot, com ara el franciscà aragonès Antoni Andreu, i d'altres havien estat formats en el tomisme incipient, com el valencià Vicent Ferrer o el gironí Nicolau Eimeric. Tots aquests pensadors, vinculats d'una manera o altra a les terres de parla catalana, foren intel·lectuals de primera línea capaços d'intervenir amb competència doctrinal en els grans debats de l'època. Molts dels seus escrits resten en gran part inèdits.

És la formidable tasca que està fent la Fundació Quer Alt, l'editorial Obrador Edèndum, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha calgut, però, la figura de Josep Batalla per prendre la iniciativa tot ressaltant la importància del pensament medieval en llengua catalana. Moltes gràcies.

Lluís Foix

[Article extret del diari Avui.]