Arti i societat

La literatura d’idees no sempre gaudeix d’un context de divulgació idoni en la societat actual, completament envaïda per allò que Adorno i Horkheimer anomenaven la “cultura de masses”. L’entreteniment, el consum imperatiu i l’estandardització dels productes, per una banda, de la mà d’una cada vegada més dificultosa tasca en l’edició de materials de contingut intel·lectualment exigent, no han contribuït en absolut a generar una activitat cultural viva, sinó més aviat a l’anquilosament d’un aparell cultural que acaba depenent de les subvencions públiques, i quan aquestes hi fluixegen, la màquina perilla. Hi ha però moltes excepcions i projectes rigorosos absolutament engrescadors que mantenen un alt nivell d’exigència alhora que adrecen les seves publicacions a un public exigent, assedegat de cultura, però no necessàriament especialista. És potser aquesta la carrera de fons més necessària en tota societat que es preï culturalment. Un d’aquests exemples és l’editorial Obrador Edèndum. Des de Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, l’editor Josep Batalla coordina tot un equip d’especialistes i assessors que contribueixen amb un bon grapat de col·leccions a la divulgació literària, científica i humanística, publicant-hi fins i tot textos i estudis medievals, entre els quals s’inclou la traducció de l’obra llatina de Ramon Llull. Batalla ha accedit a col·laborar amb el Suplement de llibres de Sonograma fent-nos arribar alguns volums que anirem presentant als nostres lectors en els propers suplements. Entre ells hi ha aquest d’Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983), inclòs a la col·lecció Estudi General, la qual està assessorada per un consell editor format per diversos professors de la Universitat de Barcelona. L’assaig de Cirici, esdevingut a hores d’ara un clàssic, constitueix un dels textos més interessants escrits al període franquista al voltant d’allò que podríem anomenar sociologia de l’art. Al llarg de les pàgines d’aquesta obra, Cirici, impulsor a la universitat dels estudis sociològics sobre l’art en un moment en què aquest aquesta disciplina era senzillament inexistent, hi repassa des de múltiples perspectives i amb un discurs fluid i clar les nombroses raons que impulsen la producció de l’obra d’art, així com la consideració d’aquestes, tant des de la perspectiva de l’artista creador com de la del públic receptor o de la crítica. Els resultats del procés de la creació i la recepció de l’obra acabada generen un discurs que cal analitzar amb deteniment. L’autor proposava en aquest assaig innovador aparegut el 1964 en plena dictadura franquista algunes de les claus de l’anàlisi del discurs sociològic sobre l’art. La capacitat sintètica i divulgativa de Cirici es manifesta en aquest volum de manera exemplar. És per això que podem parlar d’un model eclèctic en què hi domina un afany crític sistemàtic. Cirici coneixia els treballs de Hauser, Sartre, Antal o Francastel, el pensament estructuralista i fins i tot els models formalistes, però en comptes de servir-nos un opuscle ens ofereix una privilegiada perspectiva antidogmàtica que presenta també un cert aspecte pedagògic -com és el cas al capítol “Com s’aprèn a conèixer l’art”- amb una clara voluntat didàctica. L’assaig aparegué en un moment en què la qüestió de la mort de l’art gaudia d’un fort protagonisme a l’escena internacional. La tesi negativa presentada per Cirici davant aquesta qüestió reivindica la necessitat de comunicació i construcció -o producció, hi podríem afegir-, dos criteris que poden servir com a clars indicadors de la voluntat de creació artística. Obrador Edèndum reedita en una edició revisada i minuciosa un clàssic per als historiadors i sociòlegs de l’art que farà els delers de tots aquells lectors interessats d’una manera o d’una altra a conèixer les idees de Cirici sobre la concepció de l’art com a fenomen social.

Text: Vicent Minguet

[Ressenya a Sonograma Magazine]

Del pensament medieval en llengua catalana

El savi Josep Batalla

Hi ha persones que em depassen pel que han fet, pel que saben, pel poc que s'exhibeixen i per la il·lusió intel·lectual que projecten. No surt a la televisió ni dóna entrevistes fàcilment. En Josep Batalla viu a Santa Coloma de Queralt, una vila medieval que ha caigut a la comarca de la Conca de Barberà, té molta dependència econòmica d'Igualada, a l'Anoia, i històricament se sent de la Segarra, tot i que no accepta la capitalitat de Cervera sinó que es proclama virtualment com a capital de la Baixa Segarra.

Vells contenciosos que s'arrosseguen de la divisió comarcal de Catalunya feta per Pau Vila, i aprovada per la Generalitat Republicana, seguint aquella idea de Vila que la geografia entra pels peus. Gran personatge Pau Vila, que fixà els límits comarcals de Catalunya traçant una línea entre el poble més allunyat de la capital de comarca que es pogués recórrer amb un dia de tartana. No em farem una discussió balcànica, de la divisió territorial de Catalunya, però els que caiguérem a l'Urgell, per exemple, no podrem esborrar fàcilment les arrels segarrenques de la Vall del Corb.

Per visitar la casa-biblioteca de Josep Batalla a Santa Coloma de Queralt farien falta moltes hores per satisfer la curiositat emmagatzemada en tants milers de volums de filosofia, teologia i literatura. Edicions antigues i modernes, en llatí, grec, català, castellà, alemany i anglès. La seva generositat ha convertit casa seva en la seu de la Fundació Quer Alt per difondre una cultura gairebé desconeguda, feta als països de parla catalana durant els segles d'esplendor intel·lectual en l'àmbit acadèmic i polític de la nostra llengua.

Casa seva és també la seu de l'editorial Obrador Edèndum, que ha publicat algunes traduccions de Ramon Llull i altres llibres que no seran llegits massivament però que són els pilars més sòlids de la cultura catalana en temps en què tenia autonomia pròpia i competia amb brillantor amb la resta de llengües d'arrels llatines. Amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili s'ha endinsat també en edicions gairebé artesanals de pensadors de temps més recents com Rainer Maria Rilke, Alexandre Cirici Pellicer, Albert Einstein, Isaiah Berlin i altres primeres figures de la cultura occidental.

La pregunta que un es fa visitant casa seva és com es pot mantenir un focus cultural tan potent, situat als afores de l'àmbit cultural barceloní, amb molt pocs mitjans i sense més eines que la saviesa d'un home que ha donat classes a l'institut de Cervera, ha traduït moltes obres clàssiques de la col·lecció Bernat Metge, ha viscut a Alemanya i es relaciona amb total normalitat amb figures del pensament europeu i americà que estudien les arrels de la cultura occidental.

És un home que va per lliure i que té una mena d'obsessió per l'excel·lència, lluny dels criteris comercials i econòmics del món editorial d'avui. Poca gent deu conèixer Josep Batalla, però li escau allò que deia Jordi Pujol quan es referia a “fer país”, un país que s'aguanta també per les aigües profundes i invisibles que circulen sota el nostre paisatge, sempre disposades a fornir les sequeres intel·lectuals que a vegades ens deixen del tot desprotegits. Els llibres que he tafanejat a casa seva son tan únics que difícilment es troben en les biblioteques amb més renom de les terres peninsulars. N'hi ha de filosofia, teologia, ciència i literatura, un referent de la cultura humanística i científica de temps passats i presents. Moltes d'aquestes publicacions veuen la seva llum en català per primera vegada, un fet que, per si mateix, és una aportació inestimable.

Batalla és un conversador tranquil que s'insinua amb un punt d'ironia que a vegades escapa la comprensió del que l'escolta. Un dia va dir que no valia la pena ser només un traductor llogat i decidí que ell mateix podia escollir la publicació d'obres que considera d'especial interès com a fonament bàsic de la nostra cultura.

Ara ens ha sorprès amb una obra de Vicent Ferrer, Questio de Unitate Universalis, dintre de la col·lecció Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, publicada en un català entenedor i traduïda paral·lelament a l'anglès i amb fragments d'una recuperada antiga traducció a l'hebreu que són també recollits en el llibre. Tot un luxe que mereix un reconeixement públic.

Per remarcar la importància de l'obra seguiré les línies que Batalla assenyala en el seu breu però substanciós pròleg. L'edat mitjana, diu, no solament ens ha llegat els monestirs i les catedrals, els rellotges de torre i les arades de pala, sinó també els estudis generals i les universitats, on hi hagué un riquíssim discurs filosòfic. Moltes de les idees que configuraren allò que avui anomenem la modernitat tenen orígens medievals.

Durant els segles XIV i XV les autoritats civils i eclesiàstiques fundaren arreu del territori centres d'ensenyament superior com l'Estudi General de Lleida (1300), la Universitat de Perpinyà (1350), l'Estudi General Lul·lià de la Ciutat de Mallorca (1483) i la Universitat de València (1499). No tots aquests centres assoliren un nivell extraordinari ni foren tan coneguts a Europa com ho havien estat Arnau de Vilanova o Ramon Llull, però la majoria de mestres catalans foren escolàstics ben preparats.

N'hi hagué, recorda Batalla, que foren deixebles directes de Duns Escot, com ara el franciscà aragonès Antoni Andreu, i d'altres havien estat formats en el tomisme incipient, com el valencià Vicent Ferrer o el gironí Nicolau Eimeric. Tots aquests pensadors, vinculats d'una manera o altra a les terres de parla catalana, foren intel·lectuals de primera línea capaços d'intervenir amb competència doctrinal en els grans debats de l'època. Molts dels seus escrits resten en gran part inèdits.

És la formidable tasca que està fent la Fundació Quer Alt, l'editorial Obrador Edèndum, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha calgut, però, la figura de Josep Batalla per prendre la iniciativa tot ressaltant la importància del pensament medieval en llengua catalana. Moltes gràcies.

Lluís Foix

[Article extret del diari Avui.]

Art i societat d’Alexandre Cirici, reeditat

La recuperació de Cirici

D’ençà que Narcís Selles publicà a l’editorial Afers l’assaig Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual (2007), s’ha iniciat la recuperació de la figura de Cirici com a intel·lectual actiu i també com a crític d’art, amb la reedició dels seus textos. Ara ens arriba un primer tast amb la publicació d’Art i societat, un llibre que veié la llum el 1964 amb un pròleg de l’historiador de l’art i polític Giulio Carlo Argan. La reedició ha anat a càrrec de l’Obrador Edèndum i de la Universitat Rovira i Virgili, amb una presentació i revisió de Narcís Selles.

Assaig d’idees

Cirici era particularment seu en els mètodes i en la manera de crear discurs. Art i societat va ser la primera obra de referència que abordà els fenòmens de l’art més enllà dels autors i les seves obres. Parteix de la vinculació del concepte de l’art al de cultura i des d’una posició d’estètica sociològica aprofundeixen els motius que impulsen la creació artística i el seu context: els destinataris de l’art, les tècniques i els models de producció, la vinculació de l’art ambles classes socials, el paper de la comanda, els intermediaris i el rol dels diferents agents.

El mètode sociològic

Cirici es proposa d’“observar per quines raons socials –i de quina manera–l’art existeix o és tal com és, i per quins motius provinents de l’activitat artística es veu afectada –i de quina manera– la societat”. Un enfocament que vol deixar que l’art sigui estudiat com una història autònoma, lliure activitat de l’esperit, i abordi, en canvi, la seva existència al món, relacionada amb totes les altres activitats de l’individu i del grup social. A partir d’aquest nou enfocament social dels estudis artístics, Cirici introduí l’assignatura de Sociologia de l’Art a la Universitat de Barcelona, la primera en tot l’Estat espanyol. Rellegir aquest text prova la seva dimensión pionera.

[Article extret del diari Avui.]