Barruts, manaires i gasius

Resulta sorprenent que ara que llegeix molt poca gent, i els clàssics menys encara, almenys dues editorials catalanes hagin iniciat una rara tasca d'edició de textos grecs i llatins -sense voler fer la competència a la sempre lloable Fundació Bernat Metge-, i al damunt en edició bilingüe: així l'editora Adesiara -que acaba de publicar El banquet dels cèsars, de Julià l'Apostàta- i l'anomenat Obrador Edèndum, amb plaça a Santa Coloma de Queralt, que ara ens dóna, jo diria que per primer cop en llengua catalana, els Caràcters de Teofrast.

Potser la raó per la qual Teofrast no havia estat mai editat en català fins al present resideixi en el fet que el llegat d'aquest autor -un dels successors d'Aristòtil al Liceu d'Atenes- no va córrer la mateixa sort que els escrits de l'estagirenc: els d'aquest es van salvar gairebé tots, i de Teofrast, per contra, només ens ha pervingut la Història de les plantes, i poca cosa més. Entre aquests papers que la tradició va jutjar "de més a més", sense parar-hi gaire esment, hi ha els famosos Caràcters, un dels reculls de prosa literario-filosòfica més extraordinari, per insòlit, que ens va donar el segle IV abans de Crist. Grecs i romans van fer servir aquest llibre com a exercici de retòrica -sembla que Teofrast hauria escrit una Poètica que per força havia de ser distinta de la del seu mestre, i que potser parava l'oïda a formes mètriques i "gèneres" literaris diferents de la tragèdia-, i només els segles van descobrir-hi un cabal de perspicàcia, capacitat analítica, subtilitat, clarividència i agudesa. No ens ha d'estranyar gota que fos als segles ja mo- derns -els veritables descobridors d'allò que encara avui dia entenem per "subjecte", des de Montaigne, per exemple- quan Teofrast va ser llegit, admirat, traduït, també imitat. La Bruyère el va trobar tan extraordinari que en va copiar fins i tot el nom genèric, "caràcters", per escriure un dels grans llibres del segle XVII -no per casualitat admirat i traduït per Josep Carner-; i la major part de les edicions dels Caràcters de La Bruyère porten, al començament, la traducció (no massa bona, per cert, feta probablement a partir de la versió llatina) que el moralista francès va confegir com a tribut al seu més gran predecessor.

En síntesi, els Caràcters de Teofrast són un aplec de miniatures sobre tipus humans d'allò més divers, no escrites amb cap intenció moralitzadora però que ofereixen, llegides ara a gran distància, un mirall esplèndid dels costums, en especial els malscostums, dels ciutadans de Grècia cap al final de la seva època daurada. És mèrit principal de Josep Batalla -el traductor d'aquesta edició que comentem avui, Obrador Edèndum, 2009- haver trobat unes paraules catalanes d'allò més escaients per a la sèrie de "tipus" que Teofrast disseca al seu recull, o més aviat presenta en magistral fusió de característiques menudes: sorneguer, llagoter, xerraire, bocamoll, barrut, fantasiaire, talòs, eixelebrat, bufanúvols, arrogant, ganyó, desficiós, manaire o maldient. Això solament ja donarà al lector una idea del propòsit d'aquesta sèrie de trenta capítols, dedicats a altres tantes maneres de comportar-se, tant a la Grècia del segle IV com, fet i fet, als nostres dies. Hi ha retrats que valen per la universal humanitat, sempre gràcies a aquesta habilior de Teofrast per tractar l'individual amb un ull posat en la universalitat, i per parlar de l'universal, o del comú, després d'haver observat amb ulls gairebé de novel·lista o comediògraf la realitat palpable del seu temps.

¿Què, si no això, es pot concloure d'observacions com aquestes que espigolem del llibre?: "El barrut és aquell que, sense pensar-s'hi, és capaç de manllevar diners a qui ja ha fet una gorra"; "El superbiós no accepta les excuses de ningú que l'hagi esquitxat, l'hagi empentat o l'hagi trepitjat sense voler"; "El malfiat és aquell que, quan envia un esclau a comprar, n'envia un altre al darrere perquè s'informi de quant li ha costat"; "El bufanúvols és aquell que, quan és invitat a un convit, mira de reclinar-se al costat de l'amfitrió"; "Quan en el dem [ens administratiu de Grècia] hom sol·licita una donació, s'aixeca sense fer soroll i es fa fonedís"; "En redactar una carta, mai no escriu: 'Si us plau, ¿podries fer que...?', sinó 'Vull que...'", etcètera. ¿I què llegim del maldient?: "Una vegada que s'ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva família. Diu penjaments d'amics i de parents, i no respecta ni els difunts. De la seva maldiença en diu parlar franc, democràcia i llibertat". Ja veieu, lectors, d'actualitat si en tenen aquests Caràcters de Teofrast.

A Grècia, tals minúcies mai no van interessar els tràgics, i escassament els poetes d'epopeies. Més aviat trobaríem cosa semblant a aquests Caràcters en la comèdia de Menandre i d'Aristòfanes. I, molt a la vora de nosaltres, només un llibre de gran enginy com els Cinquanta caràcters, d'Elias Canetti, remotament s'hi assembla.

[Article de Jordi Llovet al diari El País]

Mig món s’enfot de l’altre mig

Més d’un cop hem dit d’algú que «té mal caràcter», que «no té caràcter», o que «té un caràcter una mica rarot». Aquestes expressions ens parlen de la manera de ser pròpia que atribuïm a cadascú, com si un humor estrany ens posseís, invariablement, des del bressol, i ens precedís i ens condicionés a l’hora d’anar pel món i d’estar en societat. L’excés o duresa d’aquest atribut personal és vist com un defecte («té un caràcter molt fort, massa!», hem sentit exclamar en alguna ocasió), però al mateix temps la seva absència sembla una tara que impedeix que els individus puguin existir autònomament sense ser absorbits o manipulats per algú altre, sens dubte un caràcter més resolt o dominant. En la seva Poètica, Aristòtil havia de menester tres elements per descriure el concepte modern de personatge: dicció, pensament i caràcter. És a dir, que les paraules que pronunciava una màscara tràgica eren decisives per deduir quina mena de persona parlava, aquests mots exposaven una decisió o una actitud (reflectien un pensament), mentre que el caràcter resumia la manera determinada de ser. El mot grec que emprava l’estagirenc per parlar d’aquest darrer concepte no era altre que el d’ethos, que feia referència a l’hàbit, al costum, i per extensió a la manera de ser: el caràcter.

L’ús de la paraula grega xarakter, amb un sentit semblant al que Aristòtil atorgava a ethos, és a dir, temperament o conjunt de sentiments propis, prové de Teofrast, i més concretament d’aquest conjunt de textos que integren l’obra Caràcters. Enguany hem tingut la sort de poder llegir, per primer cop, aquesta obreta en català, però també en la seva edició original, gràcies a la feina de Josep Batalla des d’una editorial petita i jove de Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum. Així doncs, no és exagerat que acabem concloent que si avui parlem amb tota naturalitat de ‘caràcter’ és gràcies a Teofrast, a l’operació retòrica d’aquest filòsof grec, company i amic d’Aristòtil, i continuador de la seva tasca docent al Liceu, en un llunyà segle IV abans de Crist. Evidentment, el terme català prové del character llatí, que al·ludia al ferro de marcar el bestiar o la incisió feta amb un estil en escriure. Però anteriorment Teofrast va decidir que parlaria de la natura humana determinada per la manera de comportar-se a través d’un terme (xarakter) que «designava l’empremta que l’artesà deixava marcada en la matèria que ell treballava» —com ens recorda Batalla en el documentat i interessant pròleg a la seva edició.

L’autor grec ens proposarà en aquesta breu obra trenta tipus de comportaments propis de la societat de la seva època, que al mateix temps són atemporals i recognoscibles dins del gènere humà. Aquests breus retrats genèrics d’individus no responen a cap gènere literari o discursiu tradicional, i no es coneix encara ara quin és l’origen o la utilitat d’aquestes notes. Josep Batalla, a part d’informar-nos de qui era l’autor, i de fer-nos aprofundir en la seva filosofia i la seva època, recull les diferents explicacions que s’han donat del sentit d’aquest títol. S’ha interpretat que aquestes descripcions de maneres de ser provenien d’obres morals de Teofrast desaparegudes, o eren anotacions per a la preparació d’algun tractat d’ètica. També s’indica que els Caràcters podien ser textos de naturalesa retòrica per descriure personatges, per usar-los en l’argumentació, o per ser més efectius en l’oratòria. Per la seva naturalesa satírica, s’ha imaginat que podrien haver estat creats per al simple entreteniment, sense voluntat moralitzadora o docent, on l’acuïtat naturalista de Teofrast —que havia elaborat estudis botànics— era aplicada a les persones. En darrer terme, i tenint en compte que s’atribueixen a aquest escriptor dos tractats literaris (De la poètica i De la comèdia), aquesta obra ofereix trenta esquemes de conductes humanes risibles i ridícules i, per tant, inferiors a la mitjana normal, que eren els objectes de la imitació de la comèdia, segons Aristòtil.

[Extracte de l'article de Jordi Julià per a la revista Lletres.]