Mig món s’enfot de l’altre mig

Més d’un cop hem dit d’algú que «té mal caràcter», que «no té caràcter», o que «té un caràcter una mica rarot». Aquestes expressions ens parlen de la manera de ser pròpia que atribuïm a cadascú, com si un humor estrany ens posseís, invariablement, des del bressol, i ens precedís i ens condicionés a l’hora d’anar pel món i d’estar en societat. L’excés o duresa d’aquest atribut personal és vist com un defecte («té un caràcter molt fort, massa!», hem sentit exclamar en alguna ocasió), però al mateix temps la seva absència sembla una tara que impedeix que els individus puguin existir autònomament sense ser absorbits o manipulats per algú altre, sens dubte un caràcter més resolt o dominant. En la seva Poètica, Aristòtil havia de menester tres elements per descriure el concepte modern de personatge: dicció, pensament i caràcter. És a dir, que les paraules que pronunciava una màscara tràgica eren decisives per deduir quina mena de persona parlava, aquests mots exposaven una decisió o una actitud (reflectien un pensament), mentre que el caràcter resumia la manera determinada de ser. El mot grec que emprava l’estagirenc per parlar d’aquest darrer concepte no era altre que el d’ethos, que feia referència a l’hàbit, al costum, i per extensió a la manera de ser: el caràcter.

L’ús de la paraula grega xarakter, amb un sentit semblant al que Aristòtil atorgava a ethos, és a dir, temperament o conjunt de sentiments propis, prové de Teofrast, i més concretament d’aquest conjunt de textos que integren l’obra Caràcters. Enguany hem tingut la sort de poder llegir, per primer cop, aquesta obreta en català, però també en la seva edició original, gràcies a la feina de Josep Batalla des d’una editorial petita i jove de Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum. Així doncs, no és exagerat que acabem concloent que si avui parlem amb tota naturalitat de ‘caràcter’ és gràcies a Teofrast, a l’operació retòrica d’aquest filòsof grec, company i amic d’Aristòtil, i continuador de la seva tasca docent al Liceu, en un llunyà segle IV abans de Crist. Evidentment, el terme català prové del character llatí, que al·ludia al ferro de marcar el bestiar o la incisió feta amb un estil en escriure. Però anteriorment Teofrast va decidir que parlaria de la natura humana determinada per la manera de comportar-se a través d’un terme (xarakter) que «designava l’empremta que l’artesà deixava marcada en la matèria que ell treballava» —com ens recorda Batalla en el documentat i interessant pròleg a la seva edició.

L’autor grec ens proposarà en aquesta breu obra trenta tipus de comportaments propis de la societat de la seva època, que al mateix temps són atemporals i recognoscibles dins del gènere humà. Aquests breus retrats genèrics d’individus no responen a cap gènere literari o discursiu tradicional, i no es coneix encara ara quin és l’origen o la utilitat d’aquestes notes. Josep Batalla, a part d’informar-nos de qui era l’autor, i de fer-nos aprofundir en la seva filosofia i la seva època, recull les diferents explicacions que s’han donat del sentit d’aquest títol. S’ha interpretat que aquestes descripcions de maneres de ser provenien d’obres morals de Teofrast desaparegudes, o eren anotacions per a la preparació d’algun tractat d’ètica. També s’indica que els Caràcters podien ser textos de naturalesa retòrica per descriure personatges, per usar-los en l’argumentació, o per ser més efectius en l’oratòria. Per la seva naturalesa satírica, s’ha imaginat que podrien haver estat creats per al simple entreteniment, sense voluntat moralitzadora o docent, on l’acuïtat naturalista de Teofrast —que havia elaborat estudis botànics— era aplicada a les persones. En darrer terme, i tenint en compte que s’atribueixen a aquest escriptor dos tractats literaris (De la poètica i De la comèdia), aquesta obra ofereix trenta esquemes de conductes humanes risibles i ridícules i, per tant, inferiors a la mitjana normal, que eren els objectes de la imitació de la comèdia, segons Aristòtil.

[Extracte de l'article de Jordi Julià per a la revista Lletres.]