Parlant, la gent s'entén?

Doncs no sempre queda clar... Les paraules sembla que esdevenen inútils en la disputa que tenen la Fe i l'Enteniment en aquesta obra llatina que Ramon Llull va escriure a Montpeller l'any 1303. Les dues figures al·legòriques, que representa que són germans, debaten quatre articles de la fe cristiana i discuteixen llargament si són demostrables amb la raó, amb les raons necessàries que deia el nostre il·lustre beat. L'Enteniment diu que sí, òbviament, i la Fe que no. Al final del diàleg, l'Enteniment té tota la força de l'intel·lecte i per això diu a la Fe: “Tu estàs cansada, però jo no ho estic pas. I això palesa que la veritat em vivifica i em delecta, i a tu, en canvi, no. Doncs escolta encara els dos exemples que em queden.” I la Fe, que ja no pot més, contesta: “No et vull escoltar ni vull disputar més amb tu sobre aquesta qüestió.”

Si s'hagués acabat així la cosa, podríem dir que l'Enteniment va ser el guanyador de la disputa. Però no va anar així. Després d'aquestes paraules, la Fe i l'Enteniment s'endinsen en un boscatge i es troben un ermità amb qui parlen. L'ermità els demana que li donin el llibre que han escrit de la seva disputació, que ell l'anirà a presentar al papa, als cardenals, als doctors i als lectors de teologia, perquè determinin qui de tots dos té raó. I és que en el fons, Llull pensa que tenen raó tant l'una com l'altre, perquè la Fe i l'Enteniment depenen l'una de l'altre en una relació dialèctica que els complementa. En aquest apartat conclusiu, Llull hi resumeix el seu pla d'actuació. Demana “la fundació de monestirs d'homes sants que aprenguin llengües foranes, les dels infidels” perquè els vagin a predicar la fe catòlica, i demana la implicació dels reis per construir-los.

I és que Ramon Llull no és un il·luminat ximplet que es passeja pel món amb innocència, sinó un home d'acció que sap quins ressorts de poder ha d'anar a tocar per aconseguir els seus objectius, que són la propagació de la fe cristiana i la difusió de la seva obra artística.

La Disputa entre la Fe i l'Enteniment és el tercer volum de la col·lecció Traducció de l'obra llatina de Ramon Llull, publicada per l'Obrador edèndum des de Santa Coloma de Queralt, en col·laboració amb les Publicacions de la URV i la prestigiosa editorial Brepols.

Fan bé, els promotors de la col·lecció, de posar-nos a l'abast l'obra llatina de Ramon Llull, perquè el Llull llatí és el que més ha atret els estudiosos internacionals i perquè el dilatat corpus lul·lià forma una unitat, al marge de la llengua. Han tingut l'encert, a més, de presentar acarats el text llatí i el català, seguint el model de la col·lecció Bernat Metge.

Perquè la nostra joia sigui completa, ens cal que la introducció estigui a l'altura del text editat i traduït. I aquí els curadors del volum, Josep Batalla i Alexandre Fidora, no ens deceben. Situen Llull en un context ampli, que ens el fa comprensible des de diversos aspectes. N'assenyalaré només dos. El primer és la contextualització teològica i filosòfica, ja que contraposen la doctrina de Llull a la d'altres filòsofs contemporanis, sobretot Tomàs d'Aquino. Es prenen en consideració els precedents teològics i filosòfics de les raons necessàries lul·lianes, que cal anar a buscar en sant Agustí, o en Anselm de Canterbury o Pere Abelard, i es deixa clar que Tomàs d'Aquino les va refutar en considerar que només és possible acostar-se als misteris divins des del punt de vista filosòfic amb raons probables.

Joan Batalla i Alexandre Fidora situen Llull –que és un laic, no pas un clergue– en un context ciutadà concret: el de Montpeller. Els autors remarquen la importància intel·lectual, comercial i econòmica de la ciutat, que disposa d'una de les universitats més antigues, on va exercir el seu mestratge mèdic Arnau de Vilanova. Posen el testimoni de Benjamí de Tudela, que al segle XII afirmava que a Montpeller “hi trobes comerciants cristians i musulmans de totes les parts del món: de Portugal, Llombardia, Bizanci, Egipte, Palestina, Grècia, França, Espanya i Anglaterra. Hi ha parlants de totes les llengües, sobretot a causa del comerç dels genovesos i els pisans”.

I és que ja ho deia Francesc Eiximenis, que les ciutats, gràcies al moviment que hi havia, eren un gran centre difusor de cultura, sobretot per als laics.

[Text d'Antònia Carré al diari ElPuntAvui.]

Arti i societat

La literatura d’idees no sempre gaudeix d’un context de divulgació idoni en la societat actual, completament envaïda per allò que Adorno i Horkheimer anomenaven la “cultura de masses”. L’entreteniment, el consum imperatiu i l’estandardització dels productes, per una banda, de la mà d’una cada vegada més dificultosa tasca en l’edició de materials de contingut intel·lectualment exigent, no han contribuït en absolut a generar una activitat cultural viva, sinó més aviat a l’anquilosament d’un aparell cultural que acaba depenent de les subvencions públiques, i quan aquestes hi fluixegen, la màquina perilla. Hi ha però moltes excepcions i projectes rigorosos absolutament engrescadors que mantenen un alt nivell d’exigència alhora que adrecen les seves publicacions a un public exigent, assedegat de cultura, però no necessàriament especialista. És potser aquesta la carrera de fons més necessària en tota societat que es preï culturalment. Un d’aquests exemples és l’editorial Obrador Edèndum. Des de Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, l’editor Josep Batalla coordina tot un equip d’especialistes i assessors que contribueixen amb un bon grapat de col·leccions a la divulgació literària, científica i humanística, publicant-hi fins i tot textos i estudis medievals, entre els quals s’inclou la traducció de l’obra llatina de Ramon Llull. Batalla ha accedit a col·laborar amb el Suplement de llibres de Sonograma fent-nos arribar alguns volums que anirem presentant als nostres lectors en els propers suplements. Entre ells hi ha aquest d’Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983), inclòs a la col·lecció Estudi General, la qual està assessorada per un consell editor format per diversos professors de la Universitat de Barcelona. L’assaig de Cirici, esdevingut a hores d’ara un clàssic, constitueix un dels textos més interessants escrits al període franquista al voltant d’allò que podríem anomenar sociologia de l’art. Al llarg de les pàgines d’aquesta obra, Cirici, impulsor a la universitat dels estudis sociològics sobre l’art en un moment en què aquest aquesta disciplina era senzillament inexistent, hi repassa des de múltiples perspectives i amb un discurs fluid i clar les nombroses raons que impulsen la producció de l’obra d’art, així com la consideració d’aquestes, tant des de la perspectiva de l’artista creador com de la del públic receptor o de la crítica. Els resultats del procés de la creació i la recepció de l’obra acabada generen un discurs que cal analitzar amb deteniment. L’autor proposava en aquest assaig innovador aparegut el 1964 en plena dictadura franquista algunes de les claus de l’anàlisi del discurs sociològic sobre l’art. La capacitat sintètica i divulgativa de Cirici es manifesta en aquest volum de manera exemplar. És per això que podem parlar d’un model eclèctic en què hi domina un afany crític sistemàtic. Cirici coneixia els treballs de Hauser, Sartre, Antal o Francastel, el pensament estructuralista i fins i tot els models formalistes, però en comptes de servir-nos un opuscle ens ofereix una privilegiada perspectiva antidogmàtica que presenta també un cert aspecte pedagògic -com és el cas al capítol “Com s’aprèn a conèixer l’art”- amb una clara voluntat didàctica. L’assaig aparegué en un moment en què la qüestió de la mort de l’art gaudia d’un fort protagonisme a l’escena internacional. La tesi negativa presentada per Cirici davant aquesta qüestió reivindica la necessitat de comunicació i construcció -o producció, hi podríem afegir-, dos criteris que poden servir com a clars indicadors de la voluntat de creació artística. Obrador Edèndum reedita en una edició revisada i minuciosa un clàssic per als historiadors i sociòlegs de l’art que farà els delers de tots aquells lectors interessats d’una manera o d’una altra a conèixer les idees de Cirici sobre la concepció de l’art com a fenomen social.

Text: Vicent Minguet

[Ressenya a Sonograma Magazine]

Les tankes a Catalunya

Aquest volum, bellament editat, conté tot un conjunt de treballs sobre diversos aspectes del gènere literari japonès que Carles Riba va introduir a Catalunya el 1938.
Una bona part d’aquestes contribucions procedeixen de la jornada La Tanka Catalana, organitzada pel grup d’investigació InterÀsia, Grup d’Investigació Interdisciplinari d’Estudis d’Àsia Oriental, de la Universitat Autònoma de Barcelona, celebrada a la
Facultat de Traducció i Interpretació d’aquesta universitat el 19 de març de 2010. Mercè Boixareu hi comenta les tankes de Carles Riba i Màrius Torres. Abraham Mohino, les de Rosa Leveroni, a l’estil amorós. Rosa Delor, les de Salvador Espriu, relacionades amb la meditació zen. Ramon Farrés, les de dos deixebles de Riba, Segimon Serrallonga i Jesús Massip. Jordi Mas López, coordinador del volum, presenta un treball de conjunt sobre la tanka catalana de postguerra i la consideració que se n’acostuma a fer de «poesia menor». Denise Boyer analitza el model català de les «tankes estacionals», i Enric Bou reflexiona sobre els aspectes locals i orientals de la tanka catalana. Finalment, Miquel Desclot i Susanna Rafart presenten consideracions sobre l’experiència pròpia en relació amb la tanka.
Tot plegat correspon perfectament al doble objectiu que, segons Jordi Mas López, té el volum: reivindicar un conjunt d’obres poètiques escrites fent ús d’una forma japonesa, i alhora «reivindicar la importància que té l’apropiació d’un motlle poètic japonès per part de la literatura catalana».

[Ressenya de B.B. a la revista Serra d'Or, núm. 622]

«Ciència, diners i política», de Dominique Pestre

El debat sobre la funció social de la ciència –demanar-se, com fa Dominique Preste des d’una cultura política d’esquerres, sobre «l’ètica de la civilització tecnològica»– és recurrent d’ençà de la implantació de les societats industrialitzades: entre el fordisme i el postfordisme. Amb tot, la modulació de la qüestió sobre l’abast públic de la recerca s’accentua a partir de la crisi (fiscal) de l’Estat del benestar i de l’influx del pensament fracccionalista o postmodern, altrament entès com la fi de les ideologies. L’hegemonia del reduccionisme mercantilista i l’empresarització de la universitat contextualitzen la relació entre ciència, economia i política, tríada molt ben analitzada sociopolíticament per aquest historiador de la ciència.

De l’anàlisi de Preste –que qüestiona la separació que hom fa sovint entre el «règim de saber científic» i el seu vessant polític– cal destacar el concepte «mode de producció del saber» per tal com la ciència és una variable condicionada més enllà de la formalització metodològica interna, com resta explicitat en el període definidor entre 1870 i 1970. Així, el desenvolupament historitzat del mode de producció aplicat a la producció científica –des de la modernitat a la coetaneïtat– permet de plantejar la cínica neutralitat del científic i, en conseqüència, definir el saber científic com a força productiva. L’autor, doncs, focalitza la reflexió sobre els canvis de la natura del saber segons les successives hegemonies de poder, la construcció de l’Estat científic vuitcentista (des del positivisme), el bastiment de l’Estat assistencial (amb la consegüent regulació pública del mercat) i la «monetarització» de la recerca des del nou liberalisme desregulador–reprivatitzador. En aquest sentit, l’assaig d’aquest pensador és extremament útil –atesa l’actual sobredeterminació de la tecnociència i l’especialització acrítica del coneixement– per a contextualitzar (encara que no hi aparega explicitat) els interessos economicopolítics del vigent Espai d’Ensenyament Superior Europeu. La dicotomia resta de nou establerta entre Estat i mercat.

Com a contrapartida al nou context economicista de l’organització de la cultura (arran de l’anomenada crisi del socialisme real i de la crítica als metadiscursos per part de F. Lyotard), el sociòleg de la ciència hauria d’establir uns «contrapesos» limitadors –per democratitzadors– de la producció científica, aspecte destacat en el quart capítol de l’assaig. La construcció de nous moviments socials que reactivin la dimensió política de la societat civil és una aposta central, expressada al capítol cinquè de l’assaig, per a retornar a la ciència el seu rostre humà: identificar allò científic amb els interessos socialment majoritaris i, en conseqüència, acabar amb la «gestió política» –com a forma d’ideologia– de la «tecnociència industrial». Retornar a una definició socialitzadora de la ciència com a reflex d’un model d’organització social oposat a la societat del risc: aquest és el repte (polític) –la radicalitat– del científic.

[Ressenya de Xavier Ferré a Mètode.]

Publicado un texto inédito de un filósofo del siglo XIV

La Biblioteca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, especializada en la edición de textos filosóficos catalanes de los siglos XIV y XV, publica el texto inédito del filósofo Pere Tomàs (1280-1340) Tractatus brevis de modis distinctionum, en el que este franciscano discípulo de Duns Escoto desarrolla su teoría sobre los modos de identidad y de distinción presentes en la realidad. Los siete modos de distinción que propone ejercieron una gran influencia sobre los filósofos de la baja Edad Media.

El texto, que anteriormente había sido atribuido al también franciscano aragonés Antoni Andreu, ha sido editado en latín por la investigadora de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) Cèlia López Alcalde, investigadora del proyecto Latin Philosophy into Hebrew y que dirige Alexander Fidora, profesor de la Institución Catalana de Investigación y Estudios Avanzados (ICREA) y uno de los promotores de la Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae. Josep Batalla se ha encargado de la traducción al catalán y Claus A. Andersen, de la traducción al inglés.

La UAB coedita la obra junto al Institut d'Estudis Catalans (IEC), la editorial Obrador Edèndum y la Universidad Rovira i Virgili (URV), de Tarragona. Del texto solo se han conservado tres manuscritos de los siglos XIV y XV.

El filósofo Pere Tomàs fue uno de los maestros más influyentes del estudio franciscano establecido en Barcelona, y sus escritos atestiguan el alto nivel que la filosofía y la teología alcanzaron en Cataluña durante el siglo XIV. Probablemente, Pere Tomàs no fue un discípulo directo de Duns Escoto, aunque fue uno de sus seguidores más importantes, hasta el punto de convertirse en uno de los máximos representantes del escotismo incipiente.

[Notícia extreta de La Vanguardia]

Primera traducció al català de la 'Disputa entre la fe i I'enteniment'

La Disputatio fidel et intellectus, obra escrita per Ramon Llull a la catalana Montpeller de I'any 1303, s'ha incorporat a la col·lecció "Traducció de l'obra Llatina de Ramon Llull", coeditada entre Brepol’s Publishers de Bélgica, Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt i la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, amb el títol Disputa entre la fe i I'enteniment. L'edició i traducció és de Josep Batalla i Alexander Fidora. A l'estudi introductori, els dos filolegs recorden les dificultats que la relació lul·liana entre la fe i la raó, present a molts llibres seus, va tenir amb la Inquisició.

La Disputa és un dialeg literari entre dues figures al·legoriques, la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i el seu germà l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, amb arguments i contraarguments, debaten si els articles bàsics de la fe cristiana, com la Trinitat, I'encarnació, la creació a partir del no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raons innegables. La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinàmic, pot arribar a un coneixement estructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris més pregons.

Llull vol adequar les demostracions artístiques a Ia teologia, als misteris de la fe. Tota la seva obra filosòfico-teològica és un diàleg constant entre la fe i la raó, és a dir, "la convicció que la fe i la raó no són formes de coneixement estancades, ans es troben intrínsecament relacionades", escriuen Batalla i Fidora. Per a Llull, no hi ha, afegeixen, enteniment sense fe, pero alhora és I'enteniment que sosté la fe en tot moment, com I'aigua sosté I'oli.

Nicolau Eimeric, inquisidor general de la Corona d'Aragó, va iniciar una campanya antilul·lista i a partir del 1372 va perseguir els lul·listes, acusats d'heterodoxia en l'ús de la raó. La campanya va fructificar en butlles papals, amb la condemna de vint lIibres de Llull i la declaració d'herètiques de 200 tesis lul·lianes. El 1386, un altre inquisidor, Bernat Ermengol, va presidir, a petició de la cúria romana, una comissió de teòlegs que examina i recusa algunes de les acusacions d'Eimeric, basant-se, entre més textos de Llull, en fragments de la Disputa entre la fe i l'enteniment. Pero el cop d'Eimeric havia estat molt dur per als lul·listes medievals i per als segles posteriors. El debat sobre l'ortodoxia resulta nefast per al lul·lisme, més pel descrèdit que no per les condemnes. Al contrari, el caracter excèntric del pensament de Llull amb relació a la lògica aristotèlica fou ben acollida pels cercles renaixentistes proclius a les doctrines esotèriques, especialment l'alquímia i la càbala cristiana. Josep Batalla i Alexander Fidora recorden que Llull es presenta com un laic sense formació escolàstica, sense formació universitària, i que els seus escrits s'acosten, s'avancen, fet i fet, al gènere assagístic i la literatura d'idees. Tampoc no es pot parlar en el seu cas d'escolàstica popular, o deixatada, perquè era una cosa diferent. Lull se sentia lliure d'exemplificar poèticament les seves idees, i pensà i escriví sempre amb la llibertat d'un laic, consideren els editors de I'obra.

Lluís Bonada

El Temps, 24 de maig del 2011

Alfred Rényi a Crítics matiners

Els nostres lectors poden aconseguir un exemplar del llibre Diàlegs sobre matemàtica / Cartes sobre probabilitat, d'Alfred Rényi. La manera de fer-ho és ben senzilla: només cal que estigueu dins de la plataforma LibraryThing i que el demaneu per tal de poder-lo ressenyar dins del programa Crítics matiners. Us apuntem el que diu la comunitat catalana al seu bloc, i us animem a participar-hi!

Ja tenim aquí el nou lot de llibres per ressenyar adreçats als Crítics matiners. I Publicacions URV no ens falla. Aquest cop ens ofereix un llibre del segell Obrador Edèndum, una iniciativa editorial en què col·labora la Universitat Rovira i Virgili.

Dedicada a editar assaig filosòfic i teològic, el pensament científic i la literatura d'idees en edicions acurades, amb introducció i notes que permetin oferir la informació necessària per a la comprensió de l'obra editada, Obrador Edèndumpretén:
que els llibres publicats puguin pertànyer al que hom anomena “alta divulgació”, adreçada a un públic cultivat, exigent però no especialista.
Per aquest mes, i sortit d'impremta, tenim la possibilitat de demanar:

• Alfréd Rényi. Diàlegs sobre matemàtica. Cartes sobre probabilitat. Edició a cura de Josep Pla i Carrera. (Col·lecció Punt Nodal)

Si ens toca, l'editor ens demana una ressenya pública que faci conèixer la nostra opinió fonamentada.

Catàleg 2011

Ja us podeu descarregar el catàleg de publicacions d'Obrador Edèndum corresponent a aquest any. El trobareu en versió pdf clicant a l'enllaç següent.

Barruts, manaires i gasius

Resulta sorprenent que ara que llegeix molt poca gent, i els clàssics menys encara, almenys dues editorials catalanes hagin iniciat una rara tasca d'edició de textos grecs i llatins -sense voler fer la competència a la sempre lloable Fundació Bernat Metge-, i al damunt en edició bilingüe: així l'editora Adesiara -que acaba de publicar El banquet dels cèsars, de Julià l'Apostàta- i l'anomenat Obrador Edèndum, amb plaça a Santa Coloma de Queralt, que ara ens dóna, jo diria que per primer cop en llengua catalana, els Caràcters de Teofrast.

Potser la raó per la qual Teofrast no havia estat mai editat en català fins al present resideixi en el fet que el llegat d'aquest autor -un dels successors d'Aristòtil al Liceu d'Atenes- no va córrer la mateixa sort que els escrits de l'estagirenc: els d'aquest es van salvar gairebé tots, i de Teofrast, per contra, només ens ha pervingut la Història de les plantes, i poca cosa més. Entre aquests papers que la tradició va jutjar "de més a més", sense parar-hi gaire esment, hi ha els famosos Caràcters, un dels reculls de prosa literario-filosòfica més extraordinari, per insòlit, que ens va donar el segle IV abans de Crist. Grecs i romans van fer servir aquest llibre com a exercici de retòrica -sembla que Teofrast hauria escrit una Poètica que per força havia de ser distinta de la del seu mestre, i que potser parava l'oïda a formes mètriques i "gèneres" literaris diferents de la tragèdia-, i només els segles van descobrir-hi un cabal de perspicàcia, capacitat analítica, subtilitat, clarividència i agudesa. No ens ha d'estranyar gota que fos als segles ja mo- derns -els veritables descobridors d'allò que encara avui dia entenem per "subjecte", des de Montaigne, per exemple- quan Teofrast va ser llegit, admirat, traduït, també imitat. La Bruyère el va trobar tan extraordinari que en va copiar fins i tot el nom genèric, "caràcters", per escriure un dels grans llibres del segle XVII -no per casualitat admirat i traduït per Josep Carner-; i la major part de les edicions dels Caràcters de La Bruyère porten, al començament, la traducció (no massa bona, per cert, feta probablement a partir de la versió llatina) que el moralista francès va confegir com a tribut al seu més gran predecessor.

En síntesi, els Caràcters de Teofrast són un aplec de miniatures sobre tipus humans d'allò més divers, no escrites amb cap intenció moralitzadora però que ofereixen, llegides ara a gran distància, un mirall esplèndid dels costums, en especial els malscostums, dels ciutadans de Grècia cap al final de la seva època daurada. És mèrit principal de Josep Batalla -el traductor d'aquesta edició que comentem avui, Obrador Edèndum, 2009- haver trobat unes paraules catalanes d'allò més escaients per a la sèrie de "tipus" que Teofrast disseca al seu recull, o més aviat presenta en magistral fusió de característiques menudes: sorneguer, llagoter, xerraire, bocamoll, barrut, fantasiaire, talòs, eixelebrat, bufanúvols, arrogant, ganyó, desficiós, manaire o maldient. Això solament ja donarà al lector una idea del propòsit d'aquesta sèrie de trenta capítols, dedicats a altres tantes maneres de comportar-se, tant a la Grècia del segle IV com, fet i fet, als nostres dies. Hi ha retrats que valen per la universal humanitat, sempre gràcies a aquesta habilior de Teofrast per tractar l'individual amb un ull posat en la universalitat, i per parlar de l'universal, o del comú, després d'haver observat amb ulls gairebé de novel·lista o comediògraf la realitat palpable del seu temps.

¿Què, si no això, es pot concloure d'observacions com aquestes que espigolem del llibre?: "El barrut és aquell que, sense pensar-s'hi, és capaç de manllevar diners a qui ja ha fet una gorra"; "El superbiós no accepta les excuses de ningú que l'hagi esquitxat, l'hagi empentat o l'hagi trepitjat sense voler"; "El malfiat és aquell que, quan envia un esclau a comprar, n'envia un altre al darrere perquè s'informi de quant li ha costat"; "El bufanúvols és aquell que, quan és invitat a un convit, mira de reclinar-se al costat de l'amfitrió"; "Quan en el dem [ens administratiu de Grècia] hom sol·licita una donació, s'aixeca sense fer soroll i es fa fonedís"; "En redactar una carta, mai no escriu: 'Si us plau, ¿podries fer que...?', sinó 'Vull que...'", etcètera. ¿I què llegim del maldient?: "Una vegada que s'ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva família. Diu penjaments d'amics i de parents, i no respecta ni els difunts. De la seva maldiença en diu parlar franc, democràcia i llibertat". Ja veieu, lectors, d'actualitat si en tenen aquests Caràcters de Teofrast.

A Grècia, tals minúcies mai no van interessar els tràgics, i escassament els poetes d'epopeies. Més aviat trobaríem cosa semblant a aquests Caràcters en la comèdia de Menandre i d'Aristòfanes. I, molt a la vora de nosaltres, només un llibre de gran enginy com els Cinquanta caràcters, d'Elias Canetti, remotament s'hi assembla.

[Article de Jordi Llovet al diari El País]

Carne de palabras

Los buenos lectores hacen grandes a los escritores cuando su manera de leerlos les llenan de sentido y de valor. La manera con la que Monzó lee a Kafka engrandece aún más al de Praga y la pasión con la que Gabriel Ferrater se dedicó a Maurice Scève le ha hecho vivo y actual en este siglo y en Barcelona. Del mismo modo tres destacados hombres de letras, Eduard Vilella, Jordi Cerdà, profesores universitarios, y Jordi Puntí, escritor, hace lustros que nos ofrecen sus lecturas medievales favoritas a través de lujosas ediciones, de robusta base erudita y de envidiable capacidad divulgativa, en la colección La Flor Inversa. Bajo el sello editorial de Columna aparecieron hasta seis títulos y hoy, de nuevo, bajo la editorial Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt, las letras catalanas se asoman a la nutritiva tradición de la lírica medieval internacional, una lírica que hizo grande a este país con figuras como Ramon Llull o Ausiàs March. Algunos de los escritores no son conocidos por el gran público. Ese es el inconveniente y al mismo tiempo la gran ventaja porque ¿no habíamos quedado en que lo muy nuevo y moderno no es más que algo muy antiguo que habíamos olvidado? He aquí pues una rabiosa novedad editorial: los sonetos de amor de Guittone de Arezzo (c. 1230/1235-1294).

Sentida lírica amorosa
Eduard Vilella logra convencer, conmover, al lector para rescatar del olvido a este escritor toscano que fue despreciado por Dante pero que es una de las grandes figuras de la poesía europea entre los trobadores y el dolce stil nuovo. O dicho de otro modo, es un excelente escritor frente al abismo entre deseo y realidad, entre la idea del amor y la realidad del amor. Antes de que toda Europa quedara sepultada por el refinamiento chic y el idealismo de la mujer angélica e inalcanzable de los estilnovistas está este escritor de ademanes plebeyos y rudos que sufre y pena por la carne, por el olor de la mujer. Se viste con los múltiples ropajes de la retórica, es rebuscado, asfixiante, incluso deformado, un poeta que muestra en las carnes de su texto la lacerante experiencia de vivir el desencanto del amor: “Perquè ets lletja d'aspecte i vilana, i cruel en paraules i fets; i ets fàcil i altiva i bàrbara, perquè...”

[Article de Jordi Galves per al diari La Vanguardia.]