‘Auguste Rodin’, de Rainer Maria Rilke

Acaba d’arribar a les llibreries la meva traducció de l’assaig Auguste Rodin, de Rainer Maria Rilke (edició bilingüe, amb introducció, notes i il·lustracions), publicada per Obrador Edèndum i la Universitat Rovira i Virgili. Podeu veure’n l’índex i llegir-ne una dotzena de pàgines.

Quan va conèixer l’escultor francès el 1902, Rainer Maria Rilke tenia vint-i-set anys i era encara un poeta poc conegut i ple de dubtes. Havia rebut l’encàrrec de redactar una monografia sobre l’obra de Rodin. El text que va escriure, però, és molt més que una obra d’encàrrec. D’aquella trobada en va sorgir una prosa d’una bellesa inquietant, en què Rilke aborda qüestions estètiques centrals de l’escultura rodiniana, que també són importants per a la seva pròpia praxi poètica. D’una banda, és dels primers textos que posen de relleu el valor formal de l’escultura de Rodin, per damunt dels aspectes temàtics; de l’altra, arran de l’estudi aprofundit de l’obra de l’escultor, la poesia de Rilke va deixar enrere la tendència al sentimentalisme i a la laxitud formal de les seves provatures juvenils i va apropar-se a una objectivitat més austera i més exigent, la dels Nous poemes, publicats el 1907. Us copio l’inici del text:

Rodin estava sol abans de fer-se famós. I la fama, en arribar-li, potser encara l’ha fet més solitari. Perquè, al capdavall, la fama no és més que la síntesi de tots els malentesos que s’amunteguen al voltant d’un nom nou.

N’hi ha molts al voltant de Rodin, i seria una feina llarga i feixuga aclarir-los tots. Tampoc no cal: els malentesos envolten el nom, no pas l’obra, que ha crescut molt per damunt del so i el contorn d’aquest nom i s’ha tornat anònima, tal com és anònima una planúria, o un mar, que té nom en el mapa, en els llibres i entre els homes, però que en realitat només és extensió, moviment i fondària.

[Apunt extret del bloc La casa en obres]