Parlant, la gent s'entén?

Doncs no sempre queda clar... Les paraules sembla que esdevenen inútils en la disputa que tenen la Fe i l'Enteniment en aquesta obra llatina que Ramon Llull va escriure a Montpeller l'any 1303. Les dues figures al·legòriques, que representa que són germans, debaten quatre articles de la fe cristiana i discuteixen llargament si són demostrables amb la raó, amb les raons necessàries que deia el nostre il·lustre beat. L'Enteniment diu que sí, òbviament, i la Fe que no. Al final del diàleg, l'Enteniment té tota la força de l'intel·lecte i per això diu a la Fe: “Tu estàs cansada, però jo no ho estic pas. I això palesa que la veritat em vivifica i em delecta, i a tu, en canvi, no. Doncs escolta encara els dos exemples que em queden.” I la Fe, que ja no pot més, contesta: “No et vull escoltar ni vull disputar més amb tu sobre aquesta qüestió.”

Si s'hagués acabat així la cosa, podríem dir que l'Enteniment va ser el guanyador de la disputa. Però no va anar així. Després d'aquestes paraules, la Fe i l'Enteniment s'endinsen en un boscatge i es troben un ermità amb qui parlen. L'ermità els demana que li donin el llibre que han escrit de la seva disputació, que ell l'anirà a presentar al papa, als cardenals, als doctors i als lectors de teologia, perquè determinin qui de tots dos té raó. I és que en el fons, Llull pensa que tenen raó tant l'una com l'altre, perquè la Fe i l'Enteniment depenen l'una de l'altre en una relació dialèctica que els complementa. En aquest apartat conclusiu, Llull hi resumeix el seu pla d'actuació. Demana “la fundació de monestirs d'homes sants que aprenguin llengües foranes, les dels infidels” perquè els vagin a predicar la fe catòlica, i demana la implicació dels reis per construir-los.

I és que Ramon Llull no és un il·luminat ximplet que es passeja pel món amb innocència, sinó un home d'acció que sap quins ressorts de poder ha d'anar a tocar per aconseguir els seus objectius, que són la propagació de la fe cristiana i la difusió de la seva obra artística.

La Disputa entre la Fe i l'Enteniment és el tercer volum de la col·lecció Traducció de l'obra llatina de Ramon Llull, publicada per l'Obrador edèndum des de Santa Coloma de Queralt, en col·laboració amb les Publicacions de la URV i la prestigiosa editorial Brepols.

Fan bé, els promotors de la col·lecció, de posar-nos a l'abast l'obra llatina de Ramon Llull, perquè el Llull llatí és el que més ha atret els estudiosos internacionals i perquè el dilatat corpus lul·lià forma una unitat, al marge de la llengua. Han tingut l'encert, a més, de presentar acarats el text llatí i el català, seguint el model de la col·lecció Bernat Metge.

Perquè la nostra joia sigui completa, ens cal que la introducció estigui a l'altura del text editat i traduït. I aquí els curadors del volum, Josep Batalla i Alexandre Fidora, no ens deceben. Situen Llull en un context ampli, que ens el fa comprensible des de diversos aspectes. N'assenyalaré només dos. El primer és la contextualització teològica i filosòfica, ja que contraposen la doctrina de Llull a la d'altres filòsofs contemporanis, sobretot Tomàs d'Aquino. Es prenen en consideració els precedents teològics i filosòfics de les raons necessàries lul·lianes, que cal anar a buscar en sant Agustí, o en Anselm de Canterbury o Pere Abelard, i es deixa clar que Tomàs d'Aquino les va refutar en considerar que només és possible acostar-se als misteris divins des del punt de vista filosòfic amb raons probables.

Joan Batalla i Alexandre Fidora situen Llull –que és un laic, no pas un clergue– en un context ciutadà concret: el de Montpeller. Els autors remarquen la importància intel·lectual, comercial i econòmica de la ciutat, que disposa d'una de les universitats més antigues, on va exercir el seu mestratge mèdic Arnau de Vilanova. Posen el testimoni de Benjamí de Tudela, que al segle XII afirmava que a Montpeller “hi trobes comerciants cristians i musulmans de totes les parts del món: de Portugal, Llombardia, Bizanci, Egipte, Palestina, Grècia, França, Espanya i Anglaterra. Hi ha parlants de totes les llengües, sobretot a causa del comerç dels genovesos i els pisans”.

I és que ja ho deia Francesc Eiximenis, que les ciutats, gràcies al moviment que hi havia, eren un gran centre difusor de cultura, sobretot per als laics.

[Text d'Antònia Carré al diari ElPuntAvui.]

Arti i societat

La literatura d’idees no sempre gaudeix d’un context de divulgació idoni en la societat actual, completament envaïda per allò que Adorno i Horkheimer anomenaven la “cultura de masses”. L’entreteniment, el consum imperatiu i l’estandardització dels productes, per una banda, de la mà d’una cada vegada més dificultosa tasca en l’edició de materials de contingut intel·lectualment exigent, no han contribuït en absolut a generar una activitat cultural viva, sinó més aviat a l’anquilosament d’un aparell cultural que acaba depenent de les subvencions públiques, i quan aquestes hi fluixegen, la màquina perilla. Hi ha però moltes excepcions i projectes rigorosos absolutament engrescadors que mantenen un alt nivell d’exigència alhora que adrecen les seves publicacions a un public exigent, assedegat de cultura, però no necessàriament especialista. És potser aquesta la carrera de fons més necessària en tota societat que es preï culturalment. Un d’aquests exemples és l’editorial Obrador Edèndum. Des de Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, l’editor Josep Batalla coordina tot un equip d’especialistes i assessors que contribueixen amb un bon grapat de col·leccions a la divulgació literària, científica i humanística, publicant-hi fins i tot textos i estudis medievals, entre els quals s’inclou la traducció de l’obra llatina de Ramon Llull. Batalla ha accedit a col·laborar amb el Suplement de llibres de Sonograma fent-nos arribar alguns volums que anirem presentant als nostres lectors en els propers suplements. Entre ells hi ha aquest d’Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983), inclòs a la col·lecció Estudi General, la qual està assessorada per un consell editor format per diversos professors de la Universitat de Barcelona. L’assaig de Cirici, esdevingut a hores d’ara un clàssic, constitueix un dels textos més interessants escrits al període franquista al voltant d’allò que podríem anomenar sociologia de l’art. Al llarg de les pàgines d’aquesta obra, Cirici, impulsor a la universitat dels estudis sociològics sobre l’art en un moment en què aquest aquesta disciplina era senzillament inexistent, hi repassa des de múltiples perspectives i amb un discurs fluid i clar les nombroses raons que impulsen la producció de l’obra d’art, així com la consideració d’aquestes, tant des de la perspectiva de l’artista creador com de la del públic receptor o de la crítica. Els resultats del procés de la creació i la recepció de l’obra acabada generen un discurs que cal analitzar amb deteniment. L’autor proposava en aquest assaig innovador aparegut el 1964 en plena dictadura franquista algunes de les claus de l’anàlisi del discurs sociològic sobre l’art. La capacitat sintètica i divulgativa de Cirici es manifesta en aquest volum de manera exemplar. És per això que podem parlar d’un model eclèctic en què hi domina un afany crític sistemàtic. Cirici coneixia els treballs de Hauser, Sartre, Antal o Francastel, el pensament estructuralista i fins i tot els models formalistes, però en comptes de servir-nos un opuscle ens ofereix una privilegiada perspectiva antidogmàtica que presenta també un cert aspecte pedagògic -com és el cas al capítol “Com s’aprèn a conèixer l’art”- amb una clara voluntat didàctica. L’assaig aparegué en un moment en què la qüestió de la mort de l’art gaudia d’un fort protagonisme a l’escena internacional. La tesi negativa presentada per Cirici davant aquesta qüestió reivindica la necessitat de comunicació i construcció -o producció, hi podríem afegir-, dos criteris que poden servir com a clars indicadors de la voluntat de creació artística. Obrador Edèndum reedita en una edició revisada i minuciosa un clàssic per als historiadors i sociòlegs de l’art que farà els delers de tots aquells lectors interessats d’una manera o d’una altra a conèixer les idees de Cirici sobre la concepció de l’art com a fenomen social.

Text: Vicent Minguet

[Ressenya a Sonograma Magazine]