Les tankes a Catalunya

Aquest volum, bellament editat, conté tot un conjunt de treballs sobre diversos aspectes del gènere literari japonès que Carles Riba va introduir a Catalunya el 1938.
Una bona part d’aquestes contribucions procedeixen de la jornada La Tanka Catalana, organitzada pel grup d’investigació InterÀsia, Grup d’Investigació Interdisciplinari d’Estudis d’Àsia Oriental, de la Universitat Autònoma de Barcelona, celebrada a la
Facultat de Traducció i Interpretació d’aquesta universitat el 19 de març de 2010. Mercè Boixareu hi comenta les tankes de Carles Riba i Màrius Torres. Abraham Mohino, les de Rosa Leveroni, a l’estil amorós. Rosa Delor, les de Salvador Espriu, relacionades amb la meditació zen. Ramon Farrés, les de dos deixebles de Riba, Segimon Serrallonga i Jesús Massip. Jordi Mas López, coordinador del volum, presenta un treball de conjunt sobre la tanka catalana de postguerra i la consideració que se n’acostuma a fer de «poesia menor». Denise Boyer analitza el model català de les «tankes estacionals», i Enric Bou reflexiona sobre els aspectes locals i orientals de la tanka catalana. Finalment, Miquel Desclot i Susanna Rafart presenten consideracions sobre l’experiència pròpia en relació amb la tanka.
Tot plegat correspon perfectament al doble objectiu que, segons Jordi Mas López, té el volum: reivindicar un conjunt d’obres poètiques escrites fent ús d’una forma japonesa, i alhora «reivindicar la importància que té l’apropiació d’un motlle poètic japonès per part de la literatura catalana».

[Ressenya de B.B. a la revista Serra d'Or, núm. 622]

«Ciència, diners i política», de Dominique Pestre

El debat sobre la funció social de la ciència –demanar-se, com fa Dominique Preste des d’una cultura política d’esquerres, sobre «l’ètica de la civilització tecnològica»– és recurrent d’ençà de la implantació de les societats industrialitzades: entre el fordisme i el postfordisme. Amb tot, la modulació de la qüestió sobre l’abast públic de la recerca s’accentua a partir de la crisi (fiscal) de l’Estat del benestar i de l’influx del pensament fracccionalista o postmodern, altrament entès com la fi de les ideologies. L’hegemonia del reduccionisme mercantilista i l’empresarització de la universitat contextualitzen la relació entre ciència, economia i política, tríada molt ben analitzada sociopolíticament per aquest historiador de la ciència.

De l’anàlisi de Preste –que qüestiona la separació que hom fa sovint entre el «règim de saber científic» i el seu vessant polític– cal destacar el concepte «mode de producció del saber» per tal com la ciència és una variable condicionada més enllà de la formalització metodològica interna, com resta explicitat en el període definidor entre 1870 i 1970. Així, el desenvolupament historitzat del mode de producció aplicat a la producció científica –des de la modernitat a la coetaneïtat– permet de plantejar la cínica neutralitat del científic i, en conseqüència, definir el saber científic com a força productiva. L’autor, doncs, focalitza la reflexió sobre els canvis de la natura del saber segons les successives hegemonies de poder, la construcció de l’Estat científic vuitcentista (des del positivisme), el bastiment de l’Estat assistencial (amb la consegüent regulació pública del mercat) i la «monetarització» de la recerca des del nou liberalisme desregulador–reprivatitzador. En aquest sentit, l’assaig d’aquest pensador és extremament útil –atesa l’actual sobredeterminació de la tecnociència i l’especialització acrítica del coneixement– per a contextualitzar (encara que no hi aparega explicitat) els interessos economicopolítics del vigent Espai d’Ensenyament Superior Europeu. La dicotomia resta de nou establerta entre Estat i mercat.

Com a contrapartida al nou context economicista de l’organització de la cultura (arran de l’anomenada crisi del socialisme real i de la crítica als metadiscursos per part de F. Lyotard), el sociòleg de la ciència hauria d’establir uns «contrapesos» limitadors –per democratitzadors– de la producció científica, aspecte destacat en el quart capítol de l’assaig. La construcció de nous moviments socials que reactivin la dimensió política de la societat civil és una aposta central, expressada al capítol cinquè de l’assaig, per a retornar a la ciència el seu rostre humà: identificar allò científic amb els interessos socialment majoritaris i, en conseqüència, acabar amb la «gestió política» –com a forma d’ideologia– de la «tecnociència industrial». Retornar a una definició socialitzadora de la ciència com a reflex d’un model d’organització social oposat a la societat del risc: aquest és el repte (polític) –la radicalitat– del científic.

[Ressenya de Xavier Ferré a Mètode.]

Publicado un texto inédito de un filósofo del siglo XIV

La Biblioteca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, especializada en la edición de textos filosóficos catalanes de los siglos XIV y XV, publica el texto inédito del filósofo Pere Tomàs (1280-1340) Tractatus brevis de modis distinctionum, en el que este franciscano discípulo de Duns Escoto desarrolla su teoría sobre los modos de identidad y de distinción presentes en la realidad. Los siete modos de distinción que propone ejercieron una gran influencia sobre los filósofos de la baja Edad Media.

El texto, que anteriormente había sido atribuido al también franciscano aragonés Antoni Andreu, ha sido editado en latín por la investigadora de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) Cèlia López Alcalde, investigadora del proyecto Latin Philosophy into Hebrew y que dirige Alexander Fidora, profesor de la Institución Catalana de Investigación y Estudios Avanzados (ICREA) y uno de los promotores de la Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae. Josep Batalla se ha encargado de la traducción al catalán y Claus A. Andersen, de la traducción al inglés.

La UAB coedita la obra junto al Institut d'Estudis Catalans (IEC), la editorial Obrador Edèndum y la Universidad Rovira i Virgili (URV), de Tarragona. Del texto solo se han conservado tres manuscritos de los siglos XIV y XV.

El filósofo Pere Tomàs fue uno de los maestros más influyentes del estudio franciscano establecido en Barcelona, y sus escritos atestiguan el alto nivel que la filosofía y la teología alcanzaron en Cataluña durante el siglo XIV. Probablemente, Pere Tomàs no fue un discípulo directo de Duns Escoto, aunque fue uno de sus seguidores más importantes, hasta el punto de convertirse en uno de los máximos representantes del escotismo incipiente.

[Notícia extreta de La Vanguardia]

Primera traducció al català de la 'Disputa entre la fe i I'enteniment'

La Disputatio fidel et intellectus, obra escrita per Ramon Llull a la catalana Montpeller de I'any 1303, s'ha incorporat a la col·lecció "Traducció de l'obra Llatina de Ramon Llull", coeditada entre Brepol’s Publishers de Bélgica, Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt i la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, amb el títol Disputa entre la fe i I'enteniment. L'edició i traducció és de Josep Batalla i Alexander Fidora. A l'estudi introductori, els dos filolegs recorden les dificultats que la relació lul·liana entre la fe i la raó, present a molts llibres seus, va tenir amb la Inquisició.

La Disputa és un dialeg literari entre dues figures al·legoriques, la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i el seu germà l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, amb arguments i contraarguments, debaten si els articles bàsics de la fe cristiana, com la Trinitat, I'encarnació, la creació a partir del no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raons innegables. La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinàmic, pot arribar a un coneixement estructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris més pregons.

Llull vol adequar les demostracions artístiques a Ia teologia, als misteris de la fe. Tota la seva obra filosòfico-teològica és un diàleg constant entre la fe i la raó, és a dir, "la convicció que la fe i la raó no són formes de coneixement estancades, ans es troben intrínsecament relacionades", escriuen Batalla i Fidora. Per a Llull, no hi ha, afegeixen, enteniment sense fe, pero alhora és I'enteniment que sosté la fe en tot moment, com I'aigua sosté I'oli.

Nicolau Eimeric, inquisidor general de la Corona d'Aragó, va iniciar una campanya antilul·lista i a partir del 1372 va perseguir els lul·listes, acusats d'heterodoxia en l'ús de la raó. La campanya va fructificar en butlles papals, amb la condemna de vint lIibres de Llull i la declaració d'herètiques de 200 tesis lul·lianes. El 1386, un altre inquisidor, Bernat Ermengol, va presidir, a petició de la cúria romana, una comissió de teòlegs que examina i recusa algunes de les acusacions d'Eimeric, basant-se, entre més textos de Llull, en fragments de la Disputa entre la fe i l'enteniment. Pero el cop d'Eimeric havia estat molt dur per als lul·listes medievals i per als segles posteriors. El debat sobre l'ortodoxia resulta nefast per al lul·lisme, més pel descrèdit que no per les condemnes. Al contrari, el caracter excèntric del pensament de Llull amb relació a la lògica aristotèlica fou ben acollida pels cercles renaixentistes proclius a les doctrines esotèriques, especialment l'alquímia i la càbala cristiana. Josep Batalla i Alexander Fidora recorden que Llull es presenta com un laic sense formació escolàstica, sense formació universitària, i que els seus escrits s'acosten, s'avancen, fet i fet, al gènere assagístic i la literatura d'idees. Tampoc no es pot parlar en el seu cas d'escolàstica popular, o deixatada, perquè era una cosa diferent. Lull se sentia lliure d'exemplificar poèticament les seves idees, i pensà i escriví sempre amb la llibertat d'un laic, consideren els editors de I'obra.

Lluís Bonada

El Temps, 24 de maig del 2011

Alfred Rényi a Crítics matiners

Els nostres lectors poden aconseguir un exemplar del llibre Diàlegs sobre matemàtica / Cartes sobre probabilitat, d'Alfred Rényi. La manera de fer-ho és ben senzilla: només cal que estigueu dins de la plataforma LibraryThing i que el demaneu per tal de poder-lo ressenyar dins del programa Crítics matiners. Us apuntem el que diu la comunitat catalana al seu bloc, i us animem a participar-hi!

Ja tenim aquí el nou lot de llibres per ressenyar adreçats als Crítics matiners. I Publicacions URV no ens falla. Aquest cop ens ofereix un llibre del segell Obrador Edèndum, una iniciativa editorial en què col·labora la Universitat Rovira i Virgili.

Dedicada a editar assaig filosòfic i teològic, el pensament científic i la literatura d'idees en edicions acurades, amb introducció i notes que permetin oferir la informació necessària per a la comprensió de l'obra editada, Obrador Edèndumpretén:
que els llibres publicats puguin pertànyer al que hom anomena “alta divulgació”, adreçada a un públic cultivat, exigent però no especialista.
Per aquest mes, i sortit d'impremta, tenim la possibilitat de demanar:

• Alfréd Rényi. Diàlegs sobre matemàtica. Cartes sobre probabilitat. Edició a cura de Josep Pla i Carrera. (Col·lecció Punt Nodal)

Si ens toca, l'editor ens demana una ressenya pública que faci conèixer la nostra opinió fonamentada.

Catàleg 2011

Ja us podeu descarregar el catàleg de publicacions d'Obrador Edèndum corresponent a aquest any. El trobareu en versió pdf clicant a l'enllaç següent.

Barruts, manaires i gasius

Resulta sorprenent que ara que llegeix molt poca gent, i els clàssics menys encara, almenys dues editorials catalanes hagin iniciat una rara tasca d'edició de textos grecs i llatins -sense voler fer la competència a la sempre lloable Fundació Bernat Metge-, i al damunt en edició bilingüe: així l'editora Adesiara -que acaba de publicar El banquet dels cèsars, de Julià l'Apostàta- i l'anomenat Obrador Edèndum, amb plaça a Santa Coloma de Queralt, que ara ens dóna, jo diria que per primer cop en llengua catalana, els Caràcters de Teofrast.

Potser la raó per la qual Teofrast no havia estat mai editat en català fins al present resideixi en el fet que el llegat d'aquest autor -un dels successors d'Aristòtil al Liceu d'Atenes- no va córrer la mateixa sort que els escrits de l'estagirenc: els d'aquest es van salvar gairebé tots, i de Teofrast, per contra, només ens ha pervingut la Història de les plantes, i poca cosa més. Entre aquests papers que la tradició va jutjar "de més a més", sense parar-hi gaire esment, hi ha els famosos Caràcters, un dels reculls de prosa literario-filosòfica més extraordinari, per insòlit, que ens va donar el segle IV abans de Crist. Grecs i romans van fer servir aquest llibre com a exercici de retòrica -sembla que Teofrast hauria escrit una Poètica que per força havia de ser distinta de la del seu mestre, i que potser parava l'oïda a formes mètriques i "gèneres" literaris diferents de la tragèdia-, i només els segles van descobrir-hi un cabal de perspicàcia, capacitat analítica, subtilitat, clarividència i agudesa. No ens ha d'estranyar gota que fos als segles ja mo- derns -els veritables descobridors d'allò que encara avui dia entenem per "subjecte", des de Montaigne, per exemple- quan Teofrast va ser llegit, admirat, traduït, també imitat. La Bruyère el va trobar tan extraordinari que en va copiar fins i tot el nom genèric, "caràcters", per escriure un dels grans llibres del segle XVII -no per casualitat admirat i traduït per Josep Carner-; i la major part de les edicions dels Caràcters de La Bruyère porten, al començament, la traducció (no massa bona, per cert, feta probablement a partir de la versió llatina) que el moralista francès va confegir com a tribut al seu més gran predecessor.

En síntesi, els Caràcters de Teofrast són un aplec de miniatures sobre tipus humans d'allò més divers, no escrites amb cap intenció moralitzadora però que ofereixen, llegides ara a gran distància, un mirall esplèndid dels costums, en especial els malscostums, dels ciutadans de Grècia cap al final de la seva època daurada. És mèrit principal de Josep Batalla -el traductor d'aquesta edició que comentem avui, Obrador Edèndum, 2009- haver trobat unes paraules catalanes d'allò més escaients per a la sèrie de "tipus" que Teofrast disseca al seu recull, o més aviat presenta en magistral fusió de característiques menudes: sorneguer, llagoter, xerraire, bocamoll, barrut, fantasiaire, talòs, eixelebrat, bufanúvols, arrogant, ganyó, desficiós, manaire o maldient. Això solament ja donarà al lector una idea del propòsit d'aquesta sèrie de trenta capítols, dedicats a altres tantes maneres de comportar-se, tant a la Grècia del segle IV com, fet i fet, als nostres dies. Hi ha retrats que valen per la universal humanitat, sempre gràcies a aquesta habilior de Teofrast per tractar l'individual amb un ull posat en la universalitat, i per parlar de l'universal, o del comú, després d'haver observat amb ulls gairebé de novel·lista o comediògraf la realitat palpable del seu temps.

¿Què, si no això, es pot concloure d'observacions com aquestes que espigolem del llibre?: "El barrut és aquell que, sense pensar-s'hi, és capaç de manllevar diners a qui ja ha fet una gorra"; "El superbiós no accepta les excuses de ningú que l'hagi esquitxat, l'hagi empentat o l'hagi trepitjat sense voler"; "El malfiat és aquell que, quan envia un esclau a comprar, n'envia un altre al darrere perquè s'informi de quant li ha costat"; "El bufanúvols és aquell que, quan és invitat a un convit, mira de reclinar-se al costat de l'amfitrió"; "Quan en el dem [ens administratiu de Grècia] hom sol·licita una donació, s'aixeca sense fer soroll i es fa fonedís"; "En redactar una carta, mai no escriu: 'Si us plau, ¿podries fer que...?', sinó 'Vull que...'", etcètera. ¿I què llegim del maldient?: "Una vegada que s'ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva família. Diu penjaments d'amics i de parents, i no respecta ni els difunts. De la seva maldiença en diu parlar franc, democràcia i llibertat". Ja veieu, lectors, d'actualitat si en tenen aquests Caràcters de Teofrast.

A Grècia, tals minúcies mai no van interessar els tràgics, i escassament els poetes d'epopeies. Més aviat trobaríem cosa semblant a aquests Caràcters en la comèdia de Menandre i d'Aristòfanes. I, molt a la vora de nosaltres, només un llibre de gran enginy com els Cinquanta caràcters, d'Elias Canetti, remotament s'hi assembla.

[Article de Jordi Llovet al diari El País]

Carne de palabras

Los buenos lectores hacen grandes a los escritores cuando su manera de leerlos les llenan de sentido y de valor. La manera con la que Monzó lee a Kafka engrandece aún más al de Praga y la pasión con la que Gabriel Ferrater se dedicó a Maurice Scève le ha hecho vivo y actual en este siglo y en Barcelona. Del mismo modo tres destacados hombres de letras, Eduard Vilella, Jordi Cerdà, profesores universitarios, y Jordi Puntí, escritor, hace lustros que nos ofrecen sus lecturas medievales favoritas a través de lujosas ediciones, de robusta base erudita y de envidiable capacidad divulgativa, en la colección La Flor Inversa. Bajo el sello editorial de Columna aparecieron hasta seis títulos y hoy, de nuevo, bajo la editorial Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt, las letras catalanas se asoman a la nutritiva tradición de la lírica medieval internacional, una lírica que hizo grande a este país con figuras como Ramon Llull o Ausiàs March. Algunos de los escritores no son conocidos por el gran público. Ese es el inconveniente y al mismo tiempo la gran ventaja porque ¿no habíamos quedado en que lo muy nuevo y moderno no es más que algo muy antiguo que habíamos olvidado? He aquí pues una rabiosa novedad editorial: los sonetos de amor de Guittone de Arezzo (c. 1230/1235-1294).

Sentida lírica amorosa
Eduard Vilella logra convencer, conmover, al lector para rescatar del olvido a este escritor toscano que fue despreciado por Dante pero que es una de las grandes figuras de la poesía europea entre los trobadores y el dolce stil nuovo. O dicho de otro modo, es un excelente escritor frente al abismo entre deseo y realidad, entre la idea del amor y la realidad del amor. Antes de que toda Europa quedara sepultada por el refinamiento chic y el idealismo de la mujer angélica e inalcanzable de los estilnovistas está este escritor de ademanes plebeyos y rudos que sufre y pena por la carne, por el olor de la mujer. Se viste con los múltiples ropajes de la retórica, es rebuscado, asfixiante, incluso deformado, un poeta que muestra en las carnes de su texto la lacerante experiencia de vivir el desencanto del amor: “Perquè ets lletja d'aspecte i vilana, i cruel en paraules i fets; i ets fàcil i altiva i bàrbara, perquè...”

[Article de Jordi Galves per al diari La Vanguardia.]