divendres, 3 de juny de 2011

Primera traducció al català de la 'Disputa entre la fe i I'enteniment'

La Disputatio fidel et intellectus, obra escrita per Ramon Llull a la catalana Montpeller de I'any 1303, s'ha incorporat a la col·lecció "Traducció de l'obra Llatina de Ramon Llull", coeditada entre Brepol’s Publishers de Bélgica, Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt i la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, amb el títol Disputa entre la fe i I'enteniment. L'edició i traducció és de Josep Batalla i Alexander Fidora. A l'estudi introductori, els dos filolegs recorden les dificultats que la relació lul·liana entre la fe i la raó, present a molts llibres seus, va tenir amb la Inquisició.

La Disputa és un dialeg literari entre dues figures al·legoriques, la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i el seu germà l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, amb arguments i contraarguments, debaten si els articles bàsics de la fe cristiana, com la Trinitat, I'encarnació, la creació a partir del no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raons innegables. La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinàmic, pot arribar a un coneixement estructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris més pregons.

Llull vol adequar les demostracions artístiques a Ia teologia, als misteris de la fe. Tota la seva obra filosòfico-teològica és un diàleg constant entre la fe i la raó, és a dir, "la convicció que la fe i la raó no són formes de coneixement estancades, ans es troben intrínsecament relacionades", escriuen Batalla i Fidora. Per a Llull, no hi ha, afegeixen, enteniment sense fe, pero alhora és I'enteniment que sosté la fe en tot moment, com I'aigua sosté I'oli.

Nicolau Eimeric, inquisidor general de la Corona d'Aragó, va iniciar una campanya antilul·lista i a partir del 1372 va perseguir els lul·listes, acusats d'heterodoxia en l'ús de la raó. La campanya va fructificar en butlles papals, amb la condemna de vint lIibres de Llull i la declaració d'herètiques de 200 tesis lul·lianes. El 1386, un altre inquisidor, Bernat Ermengol, va presidir, a petició de la cúria romana, una comissió de teòlegs que examina i recusa algunes de les acusacions d'Eimeric, basant-se, entre més textos de Llull, en fragments de la Disputa entre la fe i l'enteniment. Pero el cop d'Eimeric havia estat molt dur per als lul·listes medievals i per als segles posteriors. El debat sobre l'ortodoxia resulta nefast per al lul·lisme, més pel descrèdit que no per les condemnes. Al contrari, el caracter excèntric del pensament de Llull amb relació a la lògica aristotèlica fou ben acollida pels cercles renaixentistes proclius a les doctrines esotèriques, especialment l'alquímia i la càbala cristiana. Josep Batalla i Alexander Fidora recorden que Llull es presenta com un laic sense formació escolàstica, sense formació universitària, i que els seus escrits s'acosten, s'avancen, fet i fet, al gènere assagístic i la literatura d'idees. Tampoc no es pot parlar en el seu cas d'escolàstica popular, o deixatada, perquè era una cosa diferent. Lull se sentia lliure d'exemplificar poèticament les seves idees, i pensà i escriví sempre amb la llibertat d'un laic, consideren els editors de I'obra.

Lluís Bonada

El Temps, 24 de maig del 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada