dimarts, 21 de desembre de 2010

Mig món s’enfot de l’altre mig

Més d’un cop hem dit d’algú que «té mal caràcter», que «no té caràcter», o que «té un caràcter una mica rarot». Aquestes expressions ens parlen de la manera de ser pròpia que atribuïm a cadascú, com si un humor estrany ens posseís, invariablement, des del bressol, i ens precedís i ens condicionés a l’hora d’anar pel món i d’estar en societat. L’excés o duresa d’aquest atribut personal és vist com un defecte («té un caràcter molt fort, massa!», hem sentit exclamar en alguna ocasió), però al mateix temps la seva absència sembla una tara que impedeix que els individus puguin existir autònomament sense ser absorbits o manipulats per algú altre, sens dubte un caràcter més resolt o dominant. En la seva Poètica, Aristòtil havia de menester tres elements per descriure el concepte modern de personatge: dicció, pensament i caràcter. És a dir, que les paraules que pronunciava una màscara tràgica eren decisives per deduir quina mena de persona parlava, aquests mots exposaven una decisió o una actitud (reflectien un pensament), mentre que el caràcter resumia la manera determinada de ser. El mot grec que emprava l’estagirenc per parlar d’aquest darrer concepte no era altre que el d’ethos, que feia referència a l’hàbit, al costum, i per extensió a la manera de ser: el caràcter.

L’ús de la paraula grega xarakter, amb un sentit semblant al que Aristòtil atorgava a ethos, és a dir, temperament o conjunt de sentiments propis, prové de Teofrast, i més concretament d’aquest conjunt de textos que integren l’obra Caràcters. Enguany hem tingut la sort de poder llegir, per primer cop, aquesta obreta en català, però també en la seva edició original, gràcies a la feina de Josep Batalla des d’una editorial petita i jove de Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum. Així doncs, no és exagerat que acabem concloent que si avui parlem amb tota naturalitat de ‘caràcter’ és gràcies a Teofrast, a l’operació retòrica d’aquest filòsof grec, company i amic d’Aristòtil, i continuador de la seva tasca docent al Liceu, en un llunyà segle IV abans de Crist. Evidentment, el terme català prové del character llatí, que al·ludia al ferro de marcar el bestiar o la incisió feta amb un estil en escriure. Però anteriorment Teofrast va decidir que parlaria de la natura humana determinada per la manera de comportar-se a través d’un terme (xarakter) que «designava l’empremta que l’artesà deixava marcada en la matèria que ell treballava» —com ens recorda Batalla en el documentat i interessant pròleg a la seva edició.

L’autor grec ens proposarà en aquesta breu obra trenta tipus de comportaments propis de la societat de la seva època, que al mateix temps són atemporals i recognoscibles dins del gènere humà. Aquests breus retrats genèrics d’individus no responen a cap gènere literari o discursiu tradicional, i no es coneix encara ara quin és l’origen o la utilitat d’aquestes notes. Josep Batalla, a part d’informar-nos de qui era l’autor, i de fer-nos aprofundir en la seva filosofia i la seva època, recull les diferents explicacions que s’han donat del sentit d’aquest títol. S’ha interpretat que aquestes descripcions de maneres de ser provenien d’obres morals de Teofrast desaparegudes, o eren anotacions per a la preparació d’algun tractat d’ètica. També s’indica que els Caràcters podien ser textos de naturalesa retòrica per descriure personatges, per usar-los en l’argumentació, o per ser més efectius en l’oratòria. Per la seva naturalesa satírica, s’ha imaginat que podrien haver estat creats per al simple entreteniment, sense voluntat moralitzadora o docent, on l’acuïtat naturalista de Teofrast —que havia elaborat estudis botànics— era aplicada a les persones. En darrer terme, i tenint en compte que s’atribueixen a aquest escriptor dos tractats literaris (De la poètica i De la comèdia), aquesta obra ofereix trenta esquemes de conductes humanes risibles i ridícules i, per tant, inferiors a la mitjana normal, que eren els objectes de la imitació de la comèdia, segons Aristòtil.

[Extracte de l'article de Jordi Julià per a la revista Lletres.]

divendres, 3 de desembre de 2010

Una altra edició de Llull: fantàstic!

L’aparició d’un nou volum de la col·lecció Traducció de l’obra llatina de Ramon Llull és sempre una molt bona notícia i principalment per dos motius. El primer, perquè es posa a l’abast del públic del segle XXI l’obra llatina del gran mallorquí, amb el benentès que el dilatat corpus lul·lià forma una unitat, ja sigui escrit originàriament en català o en la llengua sàvia de l’Edat Mitjana. En segon lloc, perquè les edicions promogudes per l’Obrador Edèndum es caracteritzen per la qualitat i el rigor, tant en la fixació del text com en l’estudi introductori. Llibres com aquest fan la sensació que som en un país normal, impressió que és, francament, fantàstica!
El segon volum de la col·lecció (el primer era la Retòrica nova) ens ofereix dos diàlegs en què el mateix Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció, amb les dosis corresponents d’apologia i d’autopropaganda que trobem també a la Vida coetània. Ambdós diàlegs –escrits quan Llull tenia 79 i 82 anys, respectivament– recullen dades biogràfiques que ens fan proper el personatge, perquè si bé el veiem convençut de la tasca que fa molts anys que porta a terme, també es manifesta capaç d’acceptar sense embuts els seus fracassos. Així, en el Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic, Llull ens ofereix un testimoni de tota la seva trajectòria vital i intel·lectual en confessar que ha estat un home ric i casat, que ho ha deixat tot per dedicar-se a fomentar l’honor de Déu i el bé públic i a exaltar la santa fe, que per això l’han fet presoner i l’han colpejat, però quemalgrat tot, ara que és vell i pobre, encara té el mateix propòsit i el tindrà fins a la mort si Déu vol. En canvi, al Llibre de la ciutat del món, amb un títol que recorda intencionadament La ciutat de Déu de sant Agustí, Llull anuncia que plega perquè està cansat. Ja no anirà a la cúria pontifícia ni a visitar els prínceps cristians per
presentar-los aquest llibre perquè ja ho ha fetmoltes vegades abans i “no havia pogut aconseguir res de ningú, s’havien burlat d’ell i l’havien colpejat moltes vegades, i fins l’havien titllat de fantàstic”.
La introducció de Lola Badia ens ofereix noranta pàgines de contextualització dels dos textos editats, que Llull va escriure per a un públic laic de governants interessats per la reforma espiritual i de burgesos amb inquietuds religioses. Redactada amb una prosa àgil, amb l’ús d’una bibliografia actualitzada, Badia valora la figura de Llull com esmereix en considerar la seva excepcionalitat perquè se situa en els inicis d’una tradició textual, la catalana, i perquè la innovació és el factor més destacable en l’obra del beat. I és que en Llull tot és nou: la literatura, la retòrica, l’art. Especialment remarcables són les pàgines que Lola Badia dedica a explicar el significat del substantiu fantasia i els seus derivats. Com és evident, per a un medieval la fantasia no vol dir una “creació fictícia de la imaginació”, ni una “obra en què l’autor s’abandona a la imaginació i defuig la subjecció a determinades normes”. No. La fantasia medieval, anomenada també imaginació, situada a la part frontal del cervell (com la memòria se situa a la part posterior del crani), l’hem d’entendre segons la teoria de la percepció i del coneixement sensible derivada d’Aristòtil.

Absències i sentits externs
La fantasia és el sentit intern que fa presents a la ment les dades dels sentits externs en absència dels objectes que les han originades i pot fer-ne combinacions que no es troben en la realitat. Així, en Llull el significat de fantasia es dilata fins a voler dir coneixement, pensament, el verb fantasiar significa pensar en sentit ampli i els homes fantàstics són els que obtenen un coneixement erroni a partir dels sentits i de la imaginació. L’adjectiu fantàstic té un significat polisèmic, el contrari de prudent i assenyat, que és el que assegura ser el clergue Pere, que ho argumenta amb la seva biografia: fill d’un pagès, d’estudiant vivia d’almoines, però acabats els estudis va esdevenir prevere ardiaca, va acumular rendes i beneficis i ara es dedica a aconseguir-ne més i a obtenir beneficis per a tota la seva família. Segons el clergue Pere, Llull és un fantàstic, en el sentit de boig, imprudent i també de pesat insuportable.

[Article d'Antònia Carré al diari Avui.]

dimecres, 24 de novembre de 2010

Croats i trobadors

Vet aquí setze composicions que ens acosten al brutal món de les croades. Ho fan des de la perspectiva dels croats (que de vegades també eren trobadors, com Giraut de Bornelh), però no amb una visió monolítica dels esdeveniments: els trobadors expressen tant l’entusiasme dels primers anys de la tercera croada (1187-1192), quan estan convençuts que reconqueriran Jerusalem, com la frustració dels darrers temps, després de la treva signada a Jaffa (l’actual Tel Aviv) per Ricard Cor de Lleó i el soldà Saladí, que va comportar el retorn a Europa del rei d’Anglaterra i també la fi de la croada.

Enmig de les tensions amb Felip August II de França, el fill d’Elionor d’Aquitània i d’Enric II Plantagenet va fer gala del seu geni militar, però també de la seva brutalitat. I va contribuir a potenciar la poesia trobadoresca, entesa com un instrument de difusió i promoció de les expedicions militars dels cristians a Orient.

De la cançó al plany

Ordenats cronològicament, els poemes s’inicien amb una cançó de Bertran de Born, per commemorar que el coratjós Ricard Cor de Lleó agafa la creu (1187), i es tanquen amb un plany de Gaucelm Faidit que lamenta la mort del monarca, esdevinguda el 1199 a conseqüència de la infección d’una ferida de sageta que va rebre a l’espatlla en una batalla esdevinguda en terres occitanes. En l’entremig, fragments de la narració èpica Història de la Guerra Santa, d’un misteriós Ambrosie, i la cançó escrita per Ricard mateix quan es trobava a la presó de l’emperador Enric VI, que ens remet al “Desert d’amics, de béns e de senyor” de Jordi de Sant Jordi, empresonat a Itàlia.

Les cançons de croada del volum han estat traduïdes al català per Joan Curbet i Antoni Rossell. Són unes versions correctes, que es proposen fer entendre el sentit dels poemes, sense buscar l’ambició poètica. No pretenen emular la delicadesa de les traduccions de trobadors i trobairitz que va fer Alfred Badia als anys 80. Els poemes es complementen amb unes notes a peu de pàgina i uns comentaris distribuïts al final de tot, útils però de vegades reiteratius amb la informació que es dóna a la introducció.

El llibre és rigorós i de fàcil lectura. Un complement idoni al clàssic de l’historiador anglès Steve Runciman A History of the Crusades (1951-1954), a Les croades vistes pels àrabs, de l’escriptor libanès Amin Maalouf (1983) i a l’obra del poeta català Manuel Forcano A fil d’espasa. Les croades vistes pels jueus (2007).

[Article d'Antònia Carré al diari Avui.]

dimarts, 16 de novembre de 2010

‘Auguste Rodin’, de Rainer Maria Rilke

Acaba d’arribar a les llibreries la meva traducció de l’assaig Auguste Rodin, de Rainer Maria Rilke (edició bilingüe, amb introducció, notes i il·lustracions), publicada per Obrador Edèndum i la Universitat Rovira i Virgili. Podeu veure’n l’índex i llegir-ne una dotzena de pàgines.

Quan va conèixer l’escultor francès el 1902, Rainer Maria Rilke tenia vint-i-set anys i era encara un poeta poc conegut i ple de dubtes. Havia rebut l’encàrrec de redactar una monografia sobre l’obra de Rodin. El text que va escriure, però, és molt més que una obra d’encàrrec. D’aquella trobada en va sorgir una prosa d’una bellesa inquietant, en què Rilke aborda qüestions estètiques centrals de l’escultura rodiniana, que també són importants per a la seva pròpia praxi poètica. D’una banda, és dels primers textos que posen de relleu el valor formal de l’escultura de Rodin, per damunt dels aspectes temàtics; de l’altra, arran de l’estudi aprofundit de l’obra de l’escultor, la poesia de Rilke va deixar enrere la tendència al sentimentalisme i a la laxitud formal de les seves provatures juvenils i va apropar-se a una objectivitat més austera i més exigent, la dels Nous poemes, publicats el 1907. Us copio l’inici del text:

Rodin estava sol abans de fer-se famós. I la fama, en arribar-li, potser encara l’ha fet més solitari. Perquè, al capdavall, la fama no és més que la síntesi de tots els malentesos que s’amunteguen al voltant d’un nom nou.

N’hi ha molts al voltant de Rodin, i seria una feina llarga i feixuga aclarir-los tots. Tampoc no cal: els malentesos envolten el nom, no pas l’obra, que ha crescut molt per damunt del so i el contorn d’aquest nom i s’ha tornat anònima, tal com és anònima una planúria, o un mar, que té nom en el mapa, en els llibres i entre els homes, però que en realitat només és extensió, moviment i fondària.
[Apunt extret del bloc La casa en obres]

dilluns, 8 de novembre de 2010

Mireia Galindo ens recomana 'Caràcters' de Teofrast

«Sovint m’he demanat per quina raó els grecs no es comporten tots de la mateixa manera si tots respiren un mateix aire (…)». Així comença Caràcters, una obra escrita als segle III aC per Teofrast, i editada conjuntament per Obrador Edèndum i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili.
Avui dia sabem que l’aire que respirem poc influeix en la nostra manera de ser i de fer! Però, com en la Grècia antiga, continuen havent-hi molts tipus de comportament. I, segons els escrits de Teofrast, sembla que aquestes maneres de fer han canviat poc en els darrers 25 segles.
Caràcters és un aplec de narracions curtes sense fil argumental, en què Teofrast descriu diferents personatges tipus, entre els quals hi ha el brètol, aquell que «en el teatre, aplaudeix quan tothom deixa de fer-ho, i xiula quan el públic es mostra satisfet; quan hi ha silenci, aixeca el cap i fa un rot perquè els espectadors mirin enrere», o el malfiat, que, «als qui li deuen diners, els en reclama els interessos davant testimonis, no fos cas que neguessin el deute», o el maldient, que «quan s’asseu a conversar amb altra gent, és capaç de parlar d’aquell que se n’acaba d’anar. I, una vegada que s’ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva família».
Tampoc no es descuida del fastigós, «que va pertot arreu mostrant la ronya i el descoloriment de la seva pell, i la negror de les seves ungles. Pretén que són malalties hereditàries que, abans d’ell, ja patiren el seu pare i el seu avi, de manera que ningú no pot inculpar-lo d’haver-les encomanades a la família», ni del carregós, aquell que, «quan algú ha agafat el son, se li atansa i el desvetlla perquè vol parlar amb ell». De ben segur, d’entre els nostres coneguts, tots posaríem noms i cognoms als personatges que retraten aquestes caracteritzacions!
La vigència dels pensaments i retrats de Teofrast és una de les virtuts de l’obra. Però no l’única, ni la més important. Cal destacar també les il·lustracions que Joan Vizcarra, dibuixant d’El Jueves, fa de cadascun dels caràcters esbossats. Tanmateix, aquestes il·lustracions, principal reclam comercial del volum, ho deuen tot a l’excel·lent traducció del grec, i a una elaborada tasca d’edició del text, a cura de Josep Batalla, que no deixa cap detall per explicar.
Llegir Caràcters ens dóna una visió irònica i, alhora, afable i pessimista de la societat, de la del segle III aC i de l’actual. De fet, i com s’apunta al llibre, «de grans, tots plegats som com som i res no indica que ningú ens pugui fer canviar».

[Article de Mireia Galindo a AnoiaDiari]

dijous, 4 de novembre de 2010

Catalans universals, una mica oblidats

Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae és la nova col·lecció endegada per l'editorial Obrador Edèndum. El projecte és gairebé titànic: posa a l'abast dels lectors d'avui les obres d'autors medievals de pensadors de terriloris de parla catalana. Obres escrites, generalment, en llatí, traduïdes al català i a l'angles. Clarament, no es tracta de best-sellers, però si de fer conèixer uns filòsofs que, moltes vegades, són desconeguts a casa seva o coneguts per raons molt diferents. Sense anar més lluny, és el cas de Vicent Ferrer (1350-1419), l'autor del primer volum que inicia la col·lecció: Quaestio de Unitate Universalis (Qüestió sobre la unitat de l’universal). El volum inclou la versió hebrea (amb reconstrucció llatina i traducció anglesa) del Tractatus sollemnis de universalis.
Els anys de la segona meitat del segle XIV van estar marcats per la discussió sobre l'existència dels universals, tot i que es pot rastrejar la polèmica molts segles abans. Guillem d'Occam és el principal propugnador de la no existència dels universals amb la proposta coneguda com “navalla d'Occam”, que defensa que la simplicitat és millor que la complexitat; per tant, la blancor, és un exemple, no té existència. N'hi ha prou amb creure que existien coses blanques, però no que la propietat del blanc existeix també i de manera autònoma. El problema és encara viu i alguns lògics contemporanis discuteixen si existeixen o no les classes (de coses, no les socials).
La discussió va arrelar profundament entre els anomenats “antics”, en general tomistes, i els “moderns”. Vicent Ferrer es va arrenglerar amb els primers (com la majoria de dominics), mentre que, en general, els franciscans s'inclinaven per Occam o per una variant prèvia, la de Duns Scott. Alexander Fidora explica bé la polèmica, les implicacions i la postura de Ferrer en el pròleg del primer volum de la nova col·lecció. Pròleg que inclou un petit passeig per la vida de Ferrer, molt més conegut a Catalunya i València per les llegendes que li atribueixen, des de la resurrecció de morts fins a la reposició de la paraula als muts i l'oïda als sords. Ferrer va ser un predicador famós, però també un escolàstic que va voltar mig Europa explicant les interpretacions del tomisme. Sense deixar de banda que es va posar inicialment al costat del Papa cismàtic Benet XIII, de qui va ser confessor a Avinyó.
Com Ferrer, altres catalans (o pensadors formats en terres de parla catalana) varen recórrer l’Europa d'aquells anys ensenyant i publicant per caure més tard en l’oblit, eclipsats per dos pensadors com Ramon Llull i, en menor mesura, Arnau de Vilanova. Per exemple, Nicolau Eimeric, que va ser inquisidor i que va protagonitzar un enfrontament potent a l'Estudi General de Lleida, per motius en certa manera relacionats amb la polèmica dels universals. O Guillem Rubió, nat a Vilafranca del Penedès i que va substituir Tomàs d'Aquino a la càtedra de París. Entre els escotistes de qui la col·lecció publicarà obres hi ha Pere Tomàs i Agustí Andreu.
Darrere del projecte hi ha el medievalista Josep Batalla i diversos professors de les universitats Autònoma de Barcelona i Rovira i Virgili.

Francesc Arroyo
[Text publicat al diari El País.]

dilluns, 1 de novembre de 2010

Obrador Edèndum a la Setmana del llibre en català

Avui hem estat a la Setmana del Llibre, i no només per visitar Sant Cugat o fullejar llibres. A les 12 hi havia una petita presentació d’Obrador Edèndum, dins de l’apartat de «Petits essencials». El Marcel Ortín, el Josep Domingo i un servidor, capitanejats pel Josep Batalla, hem desembarcat a la Setmana per explicar què és Obrador Edèndum. El públic, entregat però minoritari (què fa la Setmana tan lluny de Barcelona?), ha anat escoltant diligentment les explicacions de tots quatre. El Batalla ha començat per explicar el naixement i la filosofia de l’editorial, el Marcel s’ha encarregat d’explicar-ne la vessant humanística, el Domingo ha parlat de la vessant científica i a mi m’ha tocat explicar com funcionem i què hi fa la Universitat dins del projecte.

I mira que m’havia preparat una ponència, però com que estàvem com a casa he optat per no fer el paperot i m’he posat a parlar sense llegir-la (de segur que m’ha quedat un discurs ben incoherent). Així que per esmenar-ho parcialment, i aprofitar la feina que ja he fet, tot seguit podreu llegir-la sencera. Possiblement el text és excessiu pels estàndards blocaires d’un post; però bé, no estic per anar-ho fent per fascicles, així que espero i desitjo que no tingueu cap indigestió, i que ho aneu païnt (o llegint) a poc a poc!


Després de tot el que hem escoltat, podem dir que ja teniu una idea ben clara de què és Obrador Edèndum i què publica. La meua aportació a la xerrada potser no serà tant interessant per a vosaltres, ja que m’encarregaré d’explicar-vos el “com”, però creiem que cal fer un petit repàs a este punt, ja que al capdavall us servirà per entendre millor la idiosincràsia de les nostres publicacions.
Tal i com ha explicat el Josep Batalla, els llibres d’Obrador Edèndum estan coeditats amb Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. I esta coedició, com s’articula?
Cada col·lecció té un Consell editorial propi, amb especialistes universitaris, acadèmics i científics, de la branca del coneixement corresponent. Els Consells de les col·leccions, doncs, tenen una solvència acadèmica fora de qualsevol dubte. Per això mateix estos consells tenen absoluta llibertat a l’hora de proposar autors, títols, treballs. L’únic condicionant a l’hora de tirar endavant l’edició es troba en la seva viabilitat econòmica dins de la programació editorial.
Així, doncs, si em permeteu el símil platònic, podríem dir que el consell editor de cada col•lecció s’encarrega de trobar els ideals editorials al Món de les Idees, mentre que al Josep Batalla i l’equip que l’envoltem ens pertoca la missió de portar este ideal al Món Sensible, el del paper (si és que els nostres recursos ens ho permeten).
Per vetllar per tota la programació editorial a mitjà i llarg termini, en el conveni de col•laboració entre Obrador Edèndum i Publicacions URV vam contemplar un Comitè editorial format per membres d’una i altra entitat. Aquest Comitè, presidit per la vicerectora Maria Bargalló (responsable de Publicacions a la Universitat), és un instrument excel·lent per valorar la feina realitzada però, sobre tot, serveix per encarar la programació de manera global i ponderada.
I bé, em direu, però “com” feu els llibres? Doncs els fem tal i com s’han de fer: sense presses i a poc a poc. Així com les grans editorials no es poden permetre el luxe de relaxar la seva freqüència de novetats, o cal optimitzar al màxim els recursos per tal de reduir a la mínima expressió les despeses, una petita editorial com Obrador Edèndum es pot permetre (és més, jo diria que no se’l pot deixar de permetre) el luxe d’invertir el temps que cal en la producció editorial. Això vol dir que, una volta els originals han estat revisats pel Consell assessor de la col·lecció i corregits (o traduïts) i maquetats, s’inicia el tradicional procés de galerades: primer, l’autor; segon, alguna persona del Consell assessor o de l’equip editorial per revisar qüestions ortotipogràfiques; tercer, una volta introduïdes les esmenes es fan les compaginades. I encara, si el text ens ho demana, fem una atenta darrera revisió. Això, és evident, les grans editorials mai s’ho voldran permetre. Però nosaltres sí: els llibres d’Obrador Edèndum tracten qüestions acadèmiques, i cal que vetllem al màxim possible per la correcció formal tant com ho fem pel contingut.
Les Publicacions de la Universitat, en tot este procés, només ens encarreguem d’assessorar: en les qüestions jurídiques del contracte, en les qüestions pressupostàries i materials dels llibres, ens arromanguem les mànigues a l’hora de les galerades, aportem la fitxa de catalogació bibliogràfica. Però potser l’aportació que més canviarà els títols d’Obrador Edèndum es troba, precisament, quan tenim el llibre a les nostres mans. Perquè aleshores el títol comença una petita aventura promocional: el trobem a la web de la URV; apareix a la revista BUC, la revista de novetats editorials de la Xarxa Vives; s’escola a la revista UNElibros, de la Unión de Editoriales Universitarias Españolas; s’insereix dins de la base de dades de Dilve (una base de dades de llibres editats a l’Estat espanyol que es consulta internacionalment), i viatja amb els llibres de les universitats a les fires d’arreu del món: Guadalajara, Buenos Aires, Frankfurt, etc.
Encara és massa aviat per parlar de resultats en este aspecte, ja que tot just acabem de començar la nostra relació. Però és molt important per als llibres d’Obrador Edèndum que els professors i els alumnes universitaris dels Països Catalans, d’Espanya i (perquè no?) de més enllà i tot, puguen assabentar-se de les nostres novetats editorials. Som una petita editorial, no podem sortir a TV3 en horari de màxima audiència, però sí que estem a la taula dels docents i als mostradors de les biblioteques dels alumnes, entre les altres novetats editorials universitàries.
La cultura d’un poble es compon de múltiples facetes. De fast-food i de cuina d’autor, de debats parlamentaris i converses de cafè, de còmics i d’obres pictòriques d’artistes consagrats. El nostre cas, el de la cultura i la llengua catalana, és ben conegut per tots nosaltres: segles de minorització lingüística han fet que la nostra cultura tinga mancances preocupants. I tant important és que el lector trobe en llengua catalana a la llibreria el darrer best-seller, com que quan necessite obres de referència humanística i científica les tingui a l’abast en la seua pròpia llengua.
Arribats a este punt pot ser més d’un de vosaltres us preguntareu què fa la Universitat Rovira i Virgili treballant colze a colze amb Obrador Edèndum. I la resposta és clara i concisa: la universitat ha d’estar al costat de la societat, no pot ser-ne un pacient espectador, cal que sia un agent actiu en la mesura de les seues possibilitats. És el que dins dels àmbits universitaris es coneix com a Tercera Missió: la transferència de coneixement de la universitat a la societat, el compromís directe de la institució educativa amb el seu entorn social i econòmic.
El resultat d’este compromís el podeu veure avui aquí, en forma de llibres. Només cal que ens ajudeu a acabar-li de donar sentit: agafeu-los, obriu-los i llegiu-los.

[Apunt extret del bloc El basar de les espècies.]

dijous, 30 de setembre de 2010

Del pensament medieval en llengua catalana

El savi Josep Batalla

Hi ha persones que em depassen pel que han fet, pel que saben, pel poc que s'exhibeixen i per la il·lusió intel·lectual que projecten. No surt a la televisió ni dóna entrevistes fàcilment. En Josep Batalla viu a Santa Coloma de Queralt, una vila medieval que ha caigut a la comarca de la Conca de Barberà, té molta dependència econòmica d'Igualada, a l'Anoia, i històricament se sent de la Segarra, tot i que no accepta la capitalitat de Cervera sinó que es proclama virtualment com a capital de la Baixa Segarra.

Vells contenciosos que s'arrosseguen de la divisió comarcal de Catalunya feta per Pau Vila, i aprovada per la Generalitat Republicana, seguint aquella idea de Vila que la geografia entra pels peus. Gran personatge Pau Vila, que fixà els límits comarcals de Catalunya traçant una línea entre el poble més allunyat de la capital de comarca que es pogués recórrer amb un dia de tartana. No em farem una discussió balcànica, de la divisió territorial de Catalunya, però els que caiguérem a l'Urgell, per exemple, no podrem esborrar fàcilment les arrels segarrenques de la Vall del Corb.

Per visitar la casa-biblioteca de Josep Batalla a Santa Coloma de Queralt farien falta moltes hores per satisfer la curiositat emmagatzemada en tants milers de volums de filosofia, teologia i literatura. Edicions antigues i modernes, en llatí, grec, català, castellà, alemany i anglès. La seva generositat ha convertit casa seva en la seu de la Fundació Quer Alt per difondre una cultura gairebé desconeguda, feta als països de parla catalana durant els segles d'esplendor intel·lectual en l'àmbit acadèmic i polític de la nostra llengua.

Casa seva és també la seu de l'editorial Obrador Edèndum, que ha publicat algunes traduccions de Ramon Llull i altres llibres que no seran llegits massivament però que són els pilars més sòlids de la cultura catalana en temps en què tenia autonomia pròpia i competia amb brillantor amb la resta de llengües d'arrels llatines. Amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili s'ha endinsat també en edicions gairebé artesanals de pensadors de temps més recents com Rainer Maria Rilke, Alexandre Cirici Pellicer, Albert Einstein, Isaiah Berlin i altres primeres figures de la cultura occidental.

La pregunta que un es fa visitant casa seva és com es pot mantenir un focus cultural tan potent, situat als afores de l'àmbit cultural barceloní, amb molt pocs mitjans i sense més eines que la saviesa d'un home que ha donat classes a l'institut de Cervera, ha traduït moltes obres clàssiques de la col·lecció Bernat Metge, ha viscut a Alemanya i es relaciona amb total normalitat amb figures del pensament europeu i americà que estudien les arrels de la cultura occidental.

És un home que va per lliure i que té una mena d'obsessió per l'excel·lència, lluny dels criteris comercials i econòmics del món editorial d'avui. Poca gent deu conèixer Josep Batalla, però li escau allò que deia Jordi Pujol quan es referia a “fer país”, un país que s'aguanta també per les aigües profundes i invisibles que circulen sota el nostre paisatge, sempre disposades a fornir les sequeres intel·lectuals que a vegades ens deixen del tot desprotegits. Els llibres que he tafanejat a casa seva son tan únics que difícilment es troben en les biblioteques amb més renom de les terres peninsulars. N'hi ha de filosofia, teologia, ciència i literatura, un referent de la cultura humanística i científica de temps passats i presents. Moltes d'aquestes publicacions veuen la seva llum en català per primera vegada, un fet que, per si mateix, és una aportació inestimable.

Batalla és un conversador tranquil que s'insinua amb un punt d'ironia que a vegades escapa la comprensió del que l'escolta. Un dia va dir que no valia la pena ser només un traductor llogat i decidí que ell mateix podia escollir la publicació d'obres que considera d'especial interès com a fonament bàsic de la nostra cultura.

Ara ens ha sorprès amb una obra de Vicent Ferrer, Questio de Unitate Universalis, dintre de la col·lecció Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, publicada en un català entenedor i traduïda paral·lelament a l'anglès i amb fragments d'una recuperada antiga traducció a l'hebreu que són també recollits en el llibre. Tot un luxe que mereix un reconeixement públic.

Per remarcar la importància de l'obra seguiré les línies que Batalla assenyala en el seu breu però substanciós pròleg. L'edat mitjana, diu, no solament ens ha llegat els monestirs i les catedrals, els rellotges de torre i les arades de pala, sinó també els estudis generals i les universitats, on hi hagué un riquíssim discurs filosòfic. Moltes de les idees que configuraren allò que avui anomenem la modernitat tenen orígens medievals.

Durant els segles XIV i XV les autoritats civils i eclesiàstiques fundaren arreu del territori centres d'ensenyament superior com l'Estudi General de Lleida (1300), la Universitat de Perpinyà (1350), l'Estudi General Lul·lià de la Ciutat de Mallorca (1483) i la Universitat de València (1499). No tots aquests centres assoliren un nivell extraordinari ni foren tan coneguts a Europa com ho havien estat Arnau de Vilanova o Ramon Llull, però la majoria de mestres catalans foren escolàstics ben preparats.

N'hi hagué, recorda Batalla, que foren deixebles directes de Duns Escot, com ara el franciscà aragonès Antoni Andreu, i d'altres havien estat formats en el tomisme incipient, com el valencià Vicent Ferrer o el gironí Nicolau Eimeric. Tots aquests pensadors, vinculats d'una manera o altra a les terres de parla catalana, foren intel·lectuals de primera línea capaços d'intervenir amb competència doctrinal en els grans debats de l'època. Molts dels seus escrits resten en gran part inèdits.

És la formidable tasca que està fent la Fundació Quer Alt, l'editorial Obrador Edèndum, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha calgut, però, la figura de Josep Batalla per prendre la iniciativa tot ressaltant la importància del pensament medieval en llengua catalana. Moltes gràcies.

Lluís Foix

[Article extret del diari Avui.]

dimarts, 28 de setembre de 2010

El bufanúvols, de Teofrast, llegit per Xavier Antich

A L'hora del lector del mes de gener van parlar del llibre Caràcters, de Teofrast. Al bloc del programa hi trobareu un enregistrament extra, amb Xavier Antich llegint el que va escriure el filòsof grec a propòsit dels bufanúvols en els seus Caràcters, i que tot seguit podreu escoltar:

dilluns, 27 de setembre de 2010

Art i societat d’Alexandre Cirici, reeditat

La recuperació de Cirici

D’ençà que Narcís Selles publicà a l’editorial Afers l’assaig Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual (2007), s’ha iniciat la recuperació de la figura de Cirici com a intel·lectual actiu i també com a crític d’art, amb la reedició dels seus textos. Ara ens arriba un primer tast amb la publicació d’Art i societat, un llibre que veié la llum el 1964 amb un pròleg de l’historiador de l’art i polític Giulio Carlo Argan. La reedició ha anat a càrrec de l’Obrador Edèndum i de la Universitat Rovira i Virgili, amb una presentació i revisió de Narcís Selles.

Assaig d’idees

Cirici era particularment seu en els mètodes i en la manera de crear discurs. Art i societat va ser la primera obra de referència que abordà els fenòmens de l’art més enllà dels autors i les seves obres. Parteix de la vinculació del concepte de l’art al de cultura i des d’una posició d’estètica sociològica aprofundeixen els motius que impulsen la creació artística i el seu context: els destinataris de l’art, les tècniques i els models de producció, la vinculació de l’art ambles classes socials, el paper de la comanda, els intermediaris i el rol dels diferents agents.

El mètode sociològic

Cirici es proposa d’“observar per quines raons socials –i de quina manera–l’art existeix o és tal com és, i per quins motius provinents de l’activitat artística es veu afectada –i de quina manera– la societat”. Un enfocament que vol deixar que l’art sigui estudiat com una història autònoma, lliure activitat de l’esperit, i abordi, en canvi, la seva existència al món, relacionada amb totes les altres activitats de l’individu i del grup social. A partir d’aquest nou enfocament social dels estudis artístics, Cirici introduí l’assignatura de Sociologia de l’Art a la Universitat de Barcelona, la primera en tot l’Estat espanyol. Rellegir aquest text prova la seva dimensión pionera.

[Article extret del diari Avui.]

dissabte, 25 de setembre de 2010

Pierre Curie vist per Jordi Prats

Pels que no estem molt versats en la historia de la ciència, el nom de Marie Curie ens resulta familiar. Tant sigui pels premis Nobel que va rebre (la primera dóna que en va rebre dos), com per les diferents pel·lícules o sèries que n'han fet es tracta d'un personatge prou conegut i reconegut. Segurament, però, no és així el del seu marit, Pierre Curie, al que va dedicat el llibre.

Els textos que integren l’obra surten principalment de la mà de la mateixa Marie Curie, en forma d'una biografia de Pierre Curie i d'un dietari, escrit al llarg de l'any posterior a la mort de Pierre.

Del primer n'extreiem un text emocionant, que ens mostra una vida dedicada a la recerca, amb una passió que es sobreposa las límits del recursos del que varen poder gaudir per desenvolupar la seva tasca. Reconeixement internacional i diversos premis assolits en un laboratori fet en un barracó. Una parella treballant en un projecte comú, professional i familiar, trencant barreres i estereotips de l'època. L’escrit de Marie Curie ens descriu com es van trobar l'un a l'altre i ens porta a pensar si les seves vides haurien pogut ser tan riques i creatives si aquest fet no s'hagués produït.

En el dietari, molt més íntim, veiem una Marie Curie desfeta per la mort del seu marit. Desorientada, sense esma, l'hi falta un tros d'ella mateixa i defalleix. L'esperit emprenedor i la necessitat de continuar amb la seva vida i la de la seva família, però, s’imposaran i permetran la continuïtat de la feina ja realitzada per la parella, assolint nous èxits i reconeixements.

El llibre s'arrodoneix amb les textos del dietaris que el matrimoni Curie utilitzaven en les seves feines de laboratori, editats per la seva fila Irene Joliot-Curie. Sensible al fet de poder tenir a les mans el material traduït del quaderns de treball d'aquest matrimoni extraordinari, reconec però la falta de coneixements sobre física i química per a la seva comprensió, entenent que pels entesos ha de poder ser un plaer el poder seguir el que devia ser el dia a dia del seu laboratori.

Cal agrair finalment la introducció de Xavier Roqué, la qual ens contextualitza les textos en l’època i en la biografia de Marie Curie, de la qual el llibre en cobreix una part. Així mateix ens introdueix en la terminologia tècnica bàsica per a la comprensió de l’obra, malgrat que pels no experts la lectura és prou àgil i transcendeix els propis mèrits científics del matrimoni Curie per mostrar-nos una biografia basada en l’esforç, la persistència i la coherència de Pierre Curie.

Ressenya de Jordi Prats a LibraryThing

divendres, 24 de setembre de 2010

El pensament filosòfic a l'Edat Mitjana

La importància del pensament filosòfic medieval en el conjunt de la filosofia occidental és sovint oblidada, quan no desconeguda, per molts dels nostres contemporanis, a voltes fins i tot menyspreada, fruit de prejudicis neolil·lustrats segons els quals l’edat mitjana estaria dominada per l’obscurantisme o la fe no racional, ambdues contràries a la clarividència de la raó.

És un encert editorial que Obrador Edèndum hagi publicat El pensament filosòfic a l'Edat Mitjana. D'Agustí a Maquiavel de Kurt Flasch , amb una excel·lent traducció de Josep Batalla, perquè ens presenta, amb un aire renovat, una època imprescindible per comprendre’ns a nosaltres mateixos i la nostra modernitat, ja que no hi ha cap època històrica que es comprengui només a partir d’ella mateixa, sinó que sempre ens comprenem en base a allò que ens ha precedit. Així com la filosofia medieval no es comprèn sense el pensament grec, que la precedeix, la filosofia moderna i contemporània només es comprenen tenint en compte la filosofia medieval i la seva influència. Cap època històrica no és una mera repetició del passat, sinó una transformació del que ha rebut. Així, la filosofia medieval transforma els elements del pensament grec a la llum de la revelació jueva, cristiana o islàmica per a elaborar un pensament propi, transformant a la vegada el propi pensament grec, que ja no serà vist mai més de la mateixa manera. El pensament modern, per la seva banda, és inintel·ligible sense el pensament medieval, del qual depèn i al qual transforma. És injustificable que hi hagi professionals de la filosofia que no només ignoren aquesta època històrica, sinó que obvien deliberadament els seus continguts.

Després d’aquestes consideracions de caire més general, vull destacar alguns aspectes concrets de l’obra. En primer lloc, la gran riquesa i complexitat del pensament filosòfic a l’edat mitjana que l’autor ens presenta, un pensament que no és en absolut unitari, sinó que conté una gran varietat. El que es deia de l’obra d’E. Cassirer, Filosofia de la Il·lustració –que li hagués estat més adient el títol de Filosofies de la Il·lustració– ho podem dir de l’obra de K. Flasch. Car, a l’edat mitjana, no hi ha un pensament filosòfic, sinó que hi ha una pluralitat de filosofies que sovint passa desapercebuda sota la denominació genèrica de l’època medieval. Mil anys de pensament comporten matisos, influències, etc. que l’autor exposa de manera molt palesa. N’hi ha prou en fer una ullada a l’índex per a adonar-se que els enfocaments convencionals de l’època medieval queden obsolets.

En segon lloc, s’ha de destacar la influència de l’hermenèutica històrica en la confecció de l’obra. Tal com ens recorda l’autor, sovint hem oblidat que tot pensament és històric, també el medieval. La dependència de determinats conceptes del context històric és posada en relleu, insistint en el fet que aquesta historicitat –que en ocasions sembla molt propera de l’historicisme– no sempre se subratlla prou quan es parla del món medieval, sobretot per les referències a l’estructura del món feudal i al llenguatge que aquest engendra.

Finalment, hi ha una qüestió de fons que formulo en forma de sospita. Seguint el que deia E. Colomer – que Kant era un filòsof amb esperit religiós i Hegel un teòleg sense esperit religiós –K. Flasch no ha reflectit, al meu entendre, de manera prou adequada, l’esperit religiós del món medieval, esperit que resulta imprescindible per a comprendre aquesta època històrica. L’autor és fidel al seu propòsit, a saber, presentar-nos el pensament filosòfic a l’edat mitjana. Però aquesta és justament la qüestió: l’edat mitjana no va concebre un pensament filosòfic al marge d’un pensament teològic. K. Flasch posa més l’accent en la historicitat i en la racionalitat del pensament medieval que en la seva religiositat. És un enfocament legítim, però es troba a faltar allò que E. Gilson anomenava “l’esperit” de la filosofia medieval.

Malgrat aquesta observació, és d’agrair que tinguem a disposició, en català, una obra d’aquestes característiques, de lectura àgil, sense tecnicismes innecessaris, equilibrada i que ofereix una panoràmica completa de la complexa i rica edat mitjana.

Acompanyada d’un complement bibliogràfic molt útil, sense ser exhaustiu, hom es pot fer una opinió molt adequada d’aquesta època històrica.

Josep Hereu

[Publicat a la revista Relleu, 2008, No. 98]

dijous, 23 de setembre de 2010

Homenatge als traductors

Discutir amicalment i civilitzadament amb Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans, és sempre gratificant perquè és un savi que ha transitat per universitats de prestigi durant molts anys. I això, encara que ell ho mig amaga, es nota, i molt. Les seves llargues estades a les universitats de Chicago i Cambridge, la seva càtedra de sociologia a la Universitat de Barcelona, la seva coneixença de pensadors com Hannah Arendt i Friedrich von Hayek, les seves nombroses publicacions, com és ara Historia del pensamiento social o Carisma y razón, fan del personatge un dels pensadors més sòlids que tenim. I si el motiu de la conversa és la presentació de la traducció d'un llibre que fou el primer al·legat imprès a favor de la llibertat de premsa al segle XVII, l'interès intel·lectual s'escampa entre els oients, com va passar a la sala del Col·legi de Periodistes on es va celebrar l'acte.

ES TRACTAVA DE PRESENTAR l'Areopagítica de John Milton. L'encarregat de fer-ho va ser Joan Curbet, professor a la UAB i codirector de la col·lecció Enraonaments. La col·lecció ha estat concebuda per Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt, a la Baixa Segarra, una editorial força atrevida que ha començat a rodar publicant clàssics i recuperant textos de Ramon Llull i d'altres pensadors, antics, medievals i moderns. L'assaig és allò que més els interessa. John Milton era un home profundament creient, tocat pel calvinisme, que es rebel·là contra l'ortodòxia anglicana, contra la fúria iconoclasta d'Oliver Cromwell i contra l'absolutisme del rei Carles I. Milton era un polemista que creia que la veritat estava per damunt dels interessos polítics i religiosos del seu temps. En l'amable polèmica amb Giner fèiem paral·lelismes interessants amb la realitat en què vivim. Les coses, ben mirat, no han canviat gaire i -com diu Milton dels "entristits amics de la veritat"- n'hi ha molts que, tan bon punt s'aparten d'allò que és políticament correcte, d'allò que convé o no convé a qui mana, acaben arraconats o ignorats, pels diversos règims polítics, siguin del color que siguin.

MILTON PROCLAMA LA LLIBERTAT de llegir tota mena de llibres alhora que analitza la inutilitat i els perjudicis causats per la censura. Segurament que ens trobem davant d'un dels llibres que haurien de ser matèria obligatòria d'estudi en totes les facultats de lletres i, especialment, en les de ciències de la informació. Però jo els volia parlar especialment de Josep Batalla, un home que ha encabit a casa seva uns vint mil volums, un bon nombre de filosofia i teologia medievals. La vegada que el vaig visitar no podia creure que algú pogués disposar d'una biblioteca personal d'aquesta magnitud. Batalla ha impulsat la Fundació Quer Alt que, des de Santa Coloma de Queralt, farà molt soroll cultural en temes que segurament no tindran cap repercussió massiva però que seran d'una gran importància. Josep Batalla és bàsicament un traductor al català. Ha traduït volums per a la Bernat Metge, el monument cultural més impressionant del segle passat a Catalunya, impulsat per Francesc Cambó i que encara avui continua amb vigor i constància de la mà d'un dels seus néts, Francesc Guardans. Per als qui ens movem en l'àmbit d'una llengua minoritària, com ho és la catalana, els traductors ens són imprescindibles perquè la nostra cultura no quedi ofegada ni visqui d'esquena al pensament i a la literatura universals. Traduir, em diu Batalla, és una tasca lenta i reflexiva que demana una certa tenacitat. En traduir l'Areopagítica de John Milton, publicada en edició bilingüe, anglès i català, Batalla m'explica aquesta fenomenal feina artesanal: buscar el subjecte, el verb, el predicat i els complements. En un text de fa gairebé quatre segles, no és gens fàcil.

LA CULTURA CATALANA HA TINGUT grans traductors que, en molts casos, eren escriptors de primera categoria. Penso en Joan Maragall, que, amb la col·laboració de Pere Bosch Gimpera, traduí els Himnes homèrics l'any 1911, i fins va emprendre la traducció de fragments de Goethe, Nietzsche i Hölderlin. Recordo també Carles Cardó, que amb la seva prosa sòbria i elegant traduí les Lletres a Lucili de Sèneca. No m'oblido de Josep Maria de Sagarra, que emprà un vocabulari riquíssim en la seva traducció de la Divina Comèdia de Dante i en la traducció d'una trentena de peces teatrals de Shakespeare. El poeta delicat i refinat que era Marià Manent s'endinsà en el treball de traduir en vers Poemes de Dylan Thomas i una antologia de poesia anglesa i nord-americana. Potser un dels més grans traductors al català ha estat el poeta Carles Riba, que traduí les Vides paral·leles de Plutarc, les tragèdies d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides, l'Odissea d'Homer i la Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke.

TOTES AQUESTES OBRES de la cultura universal no sortiran demà a la llista de llibres més venuts. Més aviat quedaran al final de la llista, entre els llibres que menys s'han demanat. Segurament el gran públic les desconeixerà, com si aquests pilars de la saviesa fossin prescindibles. En Josep Batalla sap de què parlo. I Salvador Giner, també. A les persones cultes que hi ha encara a Catalunya no els descobreixo res. Bona Diada de Sant Jordi a tothom.

Lluís Foix

[Notícia publicada al diari AVUI, 23 d'abril del 2008]

dimecres, 22 de setembre de 2010

Els dibuixos de Vizcarra fan filosofia

Caràcters. Conegut per les seves caricatures a l'AVUI i a El Jueves de personatges de la vida política, esportiva i del món de l'espectacle, Joan Vizcarra -il·lustrador en la tradició de Gin i García Lorente- ha esdevingut un dels caricaturistes més reconeguts del país. N'és una bona prova el fet que els seus dibuixos són plagiats per bona part dels retratistes de rambles i passeigs marítims.

A Caràcters, Vizcarra s'enfronta al repte de caricaturitzar no personalitats reals sinó tipologies humanes i esterotips: el manaire, el talòs, el bandarra, el barrut...

I és que el llibre consisteix en la versió il·lustrada d'un dels escrits clàssics del filòsof grec Teofrast, en el qual es dedica a repassar -amb tant de sarcasme com de sentit d'observació de les debilitats humanes, que sembla que no han variat gaire del segle IV aC fins ara- diferents maneres de ser.

Educat a l'escola de Plató i amic d'Aristòtil, Teofrast va ser el successor del segon a l'escola peripatètica, i és conegut per haver fet la primera classificació de les plantes basada en les seves propietats mèdiques, a l'obra Recerques botàniques. Caràcters és, doncs, una obra que pot interessar tant als amants de la filosofia com als de l'humor gràfic i literari. El volum es presenta en edició bilingüe grec clàssic - català, amb traducció, introducció i notes a càrrec de Josep Batalla, i l'edita Obrador Edèndum a la col·lecció Enraonaments. La presentació es fa avui a La Central del Raval, al carrer Elisabets, 6.

Xavier Roca [article publicat al diari Avui]

dimarts, 21 de setembre de 2010

El legado de los filósofos de los territorios catalanes de la edad media

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la editorial Obrador Edèndum y la Universitat Rovira i Virgili (URV) acaban de publicar el primer libro de una nueva colección, Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, cuyo objetivo es la edición crítica de textos inéditos o pocos estudiados de filósofos de los territorios catalanes de la edad media. El primer volumen, Cuestión sobre la unidad del universal, estudia un texto filosófico del predicador valenciano Vicent Ferrer.

La actividad intelectual en los territorios de habla catalana durante los siglos XIV y XV sobre cuestiones filosóficas, la especulación física o la teología fue muy fructífera, con autores de primera línea capaces de intervenir en los grandes debates de la época. Sin embargo, sus escritos permanecen en gran parte inéditos, muy pocos han sido sometidos a una edición crítica y prácticamente ninguno ha sido traducido ni anotado.

La Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae nace ahora para divulgar este rico patrimonio cultural, con la edición crítica de las obras desconocidas más representativas de este periodo, escritas por los filósofos que estudiaron, vivieron o enseñaron en los numerosos centros de enseñanza superior que se crearon en los territorios de habla catalana durante la edad media tardía.

El primer volumen ya ha visto la luz. Se trata, tal como dice Alexander Fidora (profesor ICREA de la UAB), uno de los editores del libro, “de una pequeña sensación”: Cuestión sobre la unidad del universal, un texto filosófico del predicador valenciano Vicent Ferrer —conocido por su polémica antijudía— traducido al hebreo en pleno siglo XV. La edición, a cargo de Fidora y de Mauro Zonta (La Sapienza, Università di Roma), contiene una introducción sobre el autor, el texto original en latín, la traducción medieval hebrea, y las traducciones modernas anotadas en catalán e inglés.

Se preparan ya dos nuevas publicaciones, con textos de Pere Tomàs (Barcelona y París) y de Vicent Ferrer (València). Otros autores de los cuales se publicarán obras son Antoni Andreu (Lleida y París), Guiu Terrena (Mallorca y Perpignan), Guillem Rubió (Vilafranca del Penedès y París), Nicolau Eimeric (Girona) y Ramon Martí (Barcelona). Además de estos intelectuales, los editores no descartan publicar también dentro de la colección textos importantes que sólo se hayan conservado en bibliotecas de la antigua Corona de Aragón y del antiguo Reino de Valencia.

[Extret de la pàgina AlphaGalileo. Versió en anglès]

diumenge, 19 de setembre de 2010

Apologia d'un matemàtic

Ho tindria difícil si hagués de fer una ressenya o crítica de l'Apologia d'un matemàtic de Godfrey H. Hardy. No solament pel molt que s'ha escrit sobre aquest clàssic del pensament matemàtic i científic (el llibre té la seva pròpia entrada en 12 idiomes a la Viquipèdia) sinó per la desqualificació que l'autor mateix fa d'un intent semblant en el primer paràgraf del seu llibre: "comentar, criticar, valorar és feina de ments de segona categoria". Comencem bé!

Acceptat el meu paper secundari, val a dir que el que em pertoca no és comentar el mític llibre del no menys mític descobridor de Ramanujan (com li agradava autoqualificar-se a Hardy) sinó la magnífica edició que n'ha fet Obrador Edendum i Publicacions URV. Perquè en aquesta edició no solament gaudim de l'Apologia sinó de quatre excel·lents assaigs, units per un fil conductor que m'atreveixo a sintetitzar en l'estètica de la matemàtica. I és que tant la introducció que en fa el matemàtic Josep Pla, com la semblança de Hardy feta per C. P. Snow, la pròpia Apologia o la ben elegida conferència "El paper de la matemàtica en les ciències i la societat" d'un altre mític matemàtic com fou John von Neumann, giren al voltant de la bellesa i la utilitat de la matemàtica; de la utilitat de la bellesa, si voleu. Amb l'elecció d'aquests assaigs els editors han configurat un volum rodó que ajuda a desmentir el tòpic que el pensament és humanista mentre que la ciència i la tecnologia estan guiats solament per l'utilitarisme.

I a fe que han triat bé. En aquest any 2009 en què celebrem centenaris de la vida i l'obra de lluminàries com Galileu i Darwin, també fa 50 anys que un dels autors escollits, C. P. Snow, donava una conferència anomenada "The two cultures", que posava el dit a la nafra sobre un tema llargament debatut des d'aleshores: la fractura entre ciències i humanitats. Snow, físic i novel·lista, amic personal de Hardy i com ell apassionat del cricket, va escriure un magnífic llibre anomenat Variety of men en el qual dibuixava retrats personals de grans personatges als quals havia conegut personalment com ara Einstein, Churchill, H. G. Wells, Rutherford i altres. D'aquest llibre han extret els editors la semblança de G. H. Hardy que inclouen en l'edició que ens ocupa: ningú com Snow podia parlar de la vida i l'obra del seu amic i col·lega a Cambridge. I val a dir que en l'edició de la seva ja clàssica conferència sobre les dues cultures, Snow cità l'Apologia de Hardy com un dels exemples "de la més bella prosa del nostre temps, mostra dels valors intel·lectuals, estètics i morals inherents a l'activitat científica".

Snow tenia raó. No crec que hi hagi cap altre llibre sobre la matemàtica, escrit per un matemàtic, que abordi tant profundament el com, el què, el per què i el per a què d'aquesta activitat humana a cavall entre la Ciència i l'Art. Perquè l'Apologia, sent una obra a l'abast de qualsevol lector, és una obra literària, científica, filosòfica, estètica, de primera magnitud, tot a la vegada. Aprofundeix en l'essència de la matemàtica i, encara que alguns dels seus arguments sobre la utilitat o aplicabilitat d'aquesta han quedat llargament desfasats, la situa correctament entre les grans obres de la ment humana. La seva lectura i relectura dóna el mateix plaer que la degustació d'una obra d'art. Perquè és un artista genial, un gran matemàtic, o un flegmàtic gentleman de l'Anglaterra sotmesa a les bombes de Hitler qui remata el seu llibre dient que "mai no he fet res d'útil" i que "puc ser jutjat per haver creat alguna cosa que valia la pena que fos creada?"

El contrapunt el posa Von Neumann, una lluminària de la matemàtica aplicada, físic i enginyer que féu importants contribucions en camps com l'economia, la psicologia o la computació. En la seva conferència es mostra allunyat dels prejudicis aristocràtics de Hardy contra la utilitat de la matemàtica però remarca que és la conjunció entre elegància, llibertat i utilitat el que li dóna a la matemàtica el seu paper essencial en el progrés humà.

I per si no n'hi havia prou amb tres textos tant brillants, Josep Pla fa una excel·lent introducció del context històric de l'Apologia (no oblidem que Hardy el va escriure el 1940 en una Anglaterra sotmesa a l'amenaça hitleriana) i en fa un comentari i anàlisi crítica des de la visió d'un matemàtic i historiador de la ciència actual. En resum: ens trobem davant un volum que no solament hauria d'estar en la biblioteca de tota persona culta de llengua catalana, sinó amable i útil de llegir i rellegir: un compendi de bellesa útil.

Lectura de Manel Sanromà

Publicada a la revista BUC