divendres, 3 de desembre de 2010

Una altra edició de Llull: fantàstic!

L’aparició d’un nou volum de la col·lecció Traducció de l’obra llatina de Ramon Llull és sempre una molt bona notícia i principalment per dos motius. El primer, perquè es posa a l’abast del públic del segle XXI l’obra llatina del gran mallorquí, amb el benentès que el dilatat corpus lul·lià forma una unitat, ja sigui escrit originàriament en català o en la llengua sàvia de l’Edat Mitjana. En segon lloc, perquè les edicions promogudes per l’Obrador Edèndum es caracteritzen per la qualitat i el rigor, tant en la fixació del text com en l’estudi introductori. Llibres com aquest fan la sensació que som en un país normal, impressió que és, francament, fantàstica!
El segon volum de la col·lecció (el primer era la Retòrica nova) ens ofereix dos diàlegs en què el mateix Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció, amb les dosis corresponents d’apologia i d’autopropaganda que trobem també a la Vida coetània. Ambdós diàlegs –escrits quan Llull tenia 79 i 82 anys, respectivament– recullen dades biogràfiques que ens fan proper el personatge, perquè si bé el veiem convençut de la tasca que fa molts anys que porta a terme, també es manifesta capaç d’acceptar sense embuts els seus fracassos. Així, en el Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic, Llull ens ofereix un testimoni de tota la seva trajectòria vital i intel·lectual en confessar que ha estat un home ric i casat, que ho ha deixat tot per dedicar-se a fomentar l’honor de Déu i el bé públic i a exaltar la santa fe, que per això l’han fet presoner i l’han colpejat, però quemalgrat tot, ara que és vell i pobre, encara té el mateix propòsit i el tindrà fins a la mort si Déu vol. En canvi, al Llibre de la ciutat del món, amb un títol que recorda intencionadament La ciutat de Déu de sant Agustí, Llull anuncia que plega perquè està cansat. Ja no anirà a la cúria pontifícia ni a visitar els prínceps cristians per
presentar-los aquest llibre perquè ja ho ha fetmoltes vegades abans i “no havia pogut aconseguir res de ningú, s’havien burlat d’ell i l’havien colpejat moltes vegades, i fins l’havien titllat de fantàstic”.
La introducció de Lola Badia ens ofereix noranta pàgines de contextualització dels dos textos editats, que Llull va escriure per a un públic laic de governants interessats per la reforma espiritual i de burgesos amb inquietuds religioses. Redactada amb una prosa àgil, amb l’ús d’una bibliografia actualitzada, Badia valora la figura de Llull com esmereix en considerar la seva excepcionalitat perquè se situa en els inicis d’una tradició textual, la catalana, i perquè la innovació és el factor més destacable en l’obra del beat. I és que en Llull tot és nou: la literatura, la retòrica, l’art. Especialment remarcables són les pàgines que Lola Badia dedica a explicar el significat del substantiu fantasia i els seus derivats. Com és evident, per a un medieval la fantasia no vol dir una “creació fictícia de la imaginació”, ni una “obra en què l’autor s’abandona a la imaginació i defuig la subjecció a determinades normes”. No. La fantasia medieval, anomenada també imaginació, situada a la part frontal del cervell (com la memòria se situa a la part posterior del crani), l’hem d’entendre segons la teoria de la percepció i del coneixement sensible derivada d’Aristòtil.

Absències i sentits externs
La fantasia és el sentit intern que fa presents a la ment les dades dels sentits externs en absència dels objectes que les han originades i pot fer-ne combinacions que no es troben en la realitat. Així, en Llull el significat de fantasia es dilata fins a voler dir coneixement, pensament, el verb fantasiar significa pensar en sentit ampli i els homes fantàstics són els que obtenen un coneixement erroni a partir dels sentits i de la imaginació. L’adjectiu fantàstic té un significat polisèmic, el contrari de prudent i assenyat, que és el que assegura ser el clergue Pere, que ho argumenta amb la seva biografia: fill d’un pagès, d’estudiant vivia d’almoines, però acabats els estudis va esdevenir prevere ardiaca, va acumular rendes i beneficis i ara es dedica a aconseguir-ne més i a obtenir beneficis per a tota la seva família. Segons el clergue Pere, Llull és un fantàstic, en el sentit de boig, imprudent i també de pesat insuportable.

[Article d'Antònia Carré al diari Avui.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada