Quaestio de unitate universalis

La actividad intelectual en los territorios de habla catalana durante los siglos XIV y XV fue muy fructífera. Durante este período las autoridades civiles y eclesiásticas locales fundaron centros de estudios superiores, como por ejemplo, el Studium generale de Lérida (1300), la Universidad de Perpiñán (1350), el Studium generale Luliano en Palma de Mallorca (1483), y la Universidad de Valencia (1499). Algunos de sus maestros, fueron discípulos directos de Duns Escoto, como el franciscano aragonés Antonio Andrés (1280-1320); otros se habían formado en el ambiente intelectual del tomismo incipiente, como el valenciano Vicente Ferrer (1350-1419) y el gerundense Nicolás Eimeric (Nicolau Aymerich 1316-1339). Algunos de ellos desarrollaron las formalitates escotistas, como los franciscanos Pedro Tomás (Pere Tomàs 1280-1340) y Guillem Rubio (fl. 1330); otros, en fin, fueron discípulos directos de Godofredo de Fontaines, como el carmelita rosellonés Guiu de Terrena (fl. 1326). Todos ellos, autores valiosos que fueron en su tiempo capaces de intervenir en los grandes debates de la época sobre cuestiones filosóficas, la especulación física o la teología. [...]

La edición del texto revela una faceta desconocida de Vicente Ferrer: su pensamiento filosófico. Indudablemente, este aspecto quedó eclipsado por sus labores de predicador incansable, de pacificador político, de santo taumaturgo, etcétera. Muy poco se suele tener en cuenta que solo un año después de haber ingresado en la orden de predicadores en el convento de Valencia (1367), comenzó a recibir una sólida y profunda formación intelectual en filosofía y teología escolástica. Su rendimiento en estas materias debió haber sido muy patente ya que fue nombrado lector de lógica en el Studium generale de Lérida y de filosofía en el de Barcelona y durante su docencia filosófica dedicó un trabajo a la metafísica u ontología (la Quaestio de unitate universalis) de la que se ocupa la presente edición, otro a la lógica-semántica (Tractatus de suppositionibus), así como unos apuntes sobre la Summa theologica de Tomás de Aquino.

El opúsculo ontológico sobre la Quaestio le sirve a Vicente Ferrer para ubicar y fundar el estudio de la lógica, ya que versa sobre el problema ontológico de los universales, que está muy conectado con la lógica, pues trata del status metafísico de los conceptos o ideas, los cuales forman el «material» de la argumentación ya que el universal metafísico fundamenta al universal lógico, que es una reflexión sobre aquél, sacando las estructuras del pensamiento. De acuerdo con ello, el problema de los universales es el tema metafísico que más importancia y consecuencias tiene para la lógica, ya que desentraña el status ontológico de las entidades lógicas mismas y además permite hacer la transición de la metafísica a la lógica, mostrando su estrecha vinculación.

Esta vinculación se ve en que, después de estudiar ontológicamente el problema de los universales, resulta muy clarificado lo que constituye el objeto de la lógica misma: el ente de razón, según sus diversas modalidades (género, diferencia, especie, etcétera). Esto es lo que aborda Vicente Ferrer en una cuestión dedicada a discutir la base ontológica de la lógica: el problema de los universales. Después de ello se estará en óptimas condiciones para acceder al estudio de la lógica. Pero también nos muestra la edición del texto mucho del pensamiento metafísico suyo, ya que en este complicado problema se entrecruzan las principales nociones ontológicas, como son las de potencia y acto esencia y existencia, materia y forma, cuya estructura o naturaleza se nos manifiesta en la función que desempeñan en la solución teórica de este arduo problema. Por eso el problema de los universales, tratado por Vicente Ferrer, nos ofrece el núcleo esencial de su metafísica y nos prepara a su lógica. [...]

[Fragments de la ressenya de Moisés Orfali (Bar-Ilan University) del llibre Quaestio de unitate universalis, de Vicent Ferrer, publicada a la revista Sefarad, vol. 71, pàg. 488-492]

Parlant, la gent s'entén?

Doncs no sempre queda clar... Les paraules sembla que esdevenen inútils en la disputa que tenen la Fe i l'Enteniment en aquesta obra llatina que Ramon Llull va escriure a Montpeller l'any 1303. Les dues figures al·legòriques, que representa que són germans, debaten quatre articles de la fe cristiana i discuteixen llargament si són demostrables amb la raó, amb les raons necessàries que deia el nostre il·lustre beat. L'Enteniment diu que sí, òbviament, i la Fe que no. Al final del diàleg, l'Enteniment té tota la força de l'intel·lecte i per això diu a la Fe: “Tu estàs cansada, però jo no ho estic pas. I això palesa que la veritat em vivifica i em delecta, i a tu, en canvi, no. Doncs escolta encara els dos exemples que em queden.” I la Fe, que ja no pot més, contesta: “No et vull escoltar ni vull disputar més amb tu sobre aquesta qüestió.”

Si s'hagués acabat així la cosa, podríem dir que l'Enteniment va ser el guanyador de la disputa. Però no va anar així. Després d'aquestes paraules, la Fe i l'Enteniment s'endinsen en un boscatge i es troben un ermità amb qui parlen. L'ermità els demana que li donin el llibre que han escrit de la seva disputació, que ell l'anirà a presentar al papa, als cardenals, als doctors i als lectors de teologia, perquè determinin qui de tots dos té raó. I és que en el fons, Llull pensa que tenen raó tant l'una com l'altre, perquè la Fe i l'Enteniment depenen l'una de l'altre en una relació dialèctica que els complementa. En aquest apartat conclusiu, Llull hi resumeix el seu pla d'actuació. Demana “la fundació de monestirs d'homes sants que aprenguin llengües foranes, les dels infidels” perquè els vagin a predicar la fe catòlica, i demana la implicació dels reis per construir-los.

I és que Ramon Llull no és un il·luminat ximplet que es passeja pel món amb innocència, sinó un home d'acció que sap quins ressorts de poder ha d'anar a tocar per aconseguir els seus objectius, que són la propagació de la fe cristiana i la difusió de la seva obra artística.

La Disputa entre la Fe i l'Enteniment és el tercer volum de la col·lecció Traducció de l'obra llatina de Ramon Llull, publicada per l'Obrador edèndum des de Santa Coloma de Queralt, en col·laboració amb les Publicacions de la URV i la prestigiosa editorial Brepols.

Fan bé, els promotors de la col·lecció, de posar-nos a l'abast l'obra llatina de Ramon Llull, perquè el Llull llatí és el que més ha atret els estudiosos internacionals i perquè el dilatat corpus lul·lià forma una unitat, al marge de la llengua. Han tingut l'encert, a més, de presentar acarats el text llatí i el català, seguint el model de la col·lecció Bernat Metge.

Perquè la nostra joia sigui completa, ens cal que la introducció estigui a l'altura del text editat i traduït. I aquí els curadors del volum, Josep Batalla i Alexandre Fidora, no ens deceben. Situen Llull en un context ampli, que ens el fa comprensible des de diversos aspectes. N'assenyalaré només dos. El primer és la contextualització teològica i filosòfica, ja que contraposen la doctrina de Llull a la d'altres filòsofs contemporanis, sobretot Tomàs d'Aquino. Es prenen en consideració els precedents teològics i filosòfics de les raons necessàries lul·lianes, que cal anar a buscar en sant Agustí, o en Anselm de Canterbury o Pere Abelard, i es deixa clar que Tomàs d'Aquino les va refutar en considerar que només és possible acostar-se als misteris divins des del punt de vista filosòfic amb raons probables.

Joan Batalla i Alexandre Fidora situen Llull –que és un laic, no pas un clergue– en un context ciutadà concret: el de Montpeller. Els autors remarquen la importància intel·lectual, comercial i econòmica de la ciutat, que disposa d'una de les universitats més antigues, on va exercir el seu mestratge mèdic Arnau de Vilanova. Posen el testimoni de Benjamí de Tudela, que al segle XII afirmava que a Montpeller “hi trobes comerciants cristians i musulmans de totes les parts del món: de Portugal, Llombardia, Bizanci, Egipte, Palestina, Grècia, França, Espanya i Anglaterra. Hi ha parlants de totes les llengües, sobretot a causa del comerç dels genovesos i els pisans”.

I és que ja ho deia Francesc Eiximenis, que les ciutats, gràcies al moviment que hi havia, eren un gran centre difusor de cultura, sobretot per als laics.

[Text d'Antònia Carré al diari ElPuntAvui.]

Arti i societat

La literatura d’idees no sempre gaudeix d’un context de divulgació idoni en la societat actual, completament envaïda per allò que Adorno i Horkheimer anomenaven la “cultura de masses”. L’entreteniment, el consum imperatiu i l’estandardització dels productes, per una banda, de la mà d’una cada vegada més dificultosa tasca en l’edició de materials de contingut intel·lectualment exigent, no han contribuït en absolut a generar una activitat cultural viva, sinó més aviat a l’anquilosament d’un aparell cultural que acaba depenent de les subvencions públiques, i quan aquestes hi fluixegen, la màquina perilla. Hi ha però moltes excepcions i projectes rigorosos absolutament engrescadors que mantenen un alt nivell d’exigència alhora que adrecen les seves publicacions a un public exigent, assedegat de cultura, però no necessàriament especialista. És potser aquesta la carrera de fons més necessària en tota societat que es preï culturalment. Un d’aquests exemples és l’editorial Obrador Edèndum. Des de Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, l’editor Josep Batalla coordina tot un equip d’especialistes i assessors que contribueixen amb un bon grapat de col·leccions a la divulgació literària, científica i humanística, publicant-hi fins i tot textos i estudis medievals, entre els quals s’inclou la traducció de l’obra llatina de Ramon Llull. Batalla ha accedit a col·laborar amb el Suplement de llibres de Sonograma fent-nos arribar alguns volums que anirem presentant als nostres lectors en els propers suplements. Entre ells hi ha aquest d’Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983), inclòs a la col·lecció Estudi General, la qual està assessorada per un consell editor format per diversos professors de la Universitat de Barcelona. L’assaig de Cirici, esdevingut a hores d’ara un clàssic, constitueix un dels textos més interessants escrits al període franquista al voltant d’allò que podríem anomenar sociologia de l’art. Al llarg de les pàgines d’aquesta obra, Cirici, impulsor a la universitat dels estudis sociològics sobre l’art en un moment en què aquest aquesta disciplina era senzillament inexistent, hi repassa des de múltiples perspectives i amb un discurs fluid i clar les nombroses raons que impulsen la producció de l’obra d’art, així com la consideració d’aquestes, tant des de la perspectiva de l’artista creador com de la del públic receptor o de la crítica. Els resultats del procés de la creació i la recepció de l’obra acabada generen un discurs que cal analitzar amb deteniment. L’autor proposava en aquest assaig innovador aparegut el 1964 en plena dictadura franquista algunes de les claus de l’anàlisi del discurs sociològic sobre l’art. La capacitat sintètica i divulgativa de Cirici es manifesta en aquest volum de manera exemplar. És per això que podem parlar d’un model eclèctic en què hi domina un afany crític sistemàtic. Cirici coneixia els treballs de Hauser, Sartre, Antal o Francastel, el pensament estructuralista i fins i tot els models formalistes, però en comptes de servir-nos un opuscle ens ofereix una privilegiada perspectiva antidogmàtica que presenta també un cert aspecte pedagògic -com és el cas al capítol “Com s’aprèn a conèixer l’art”- amb una clara voluntat didàctica. L’assaig aparegué en un moment en què la qüestió de la mort de l’art gaudia d’un fort protagonisme a l’escena internacional. La tesi negativa presentada per Cirici davant aquesta qüestió reivindica la necessitat de comunicació i construcció -o producció, hi podríem afegir-, dos criteris que poden servir com a clars indicadors de la voluntat de creació artística. Obrador Edèndum reedita en una edició revisada i minuciosa un clàssic per als historiadors i sociòlegs de l’art que farà els delers de tots aquells lectors interessats d’una manera o d’una altra a conèixer les idees de Cirici sobre la concepció de l’art com a fenomen social.

Text: Vicent Minguet

[Ressenya a Sonograma Magazine]

Les tankes a Catalunya

Aquest volum, bellament editat, conté tot un conjunt de treballs sobre diversos aspectes del gènere literari japonès que Carles Riba va introduir a Catalunya el 1938.
Una bona part d’aquestes contribucions procedeixen de la jornada La Tanka Catalana, organitzada pel grup d’investigació InterÀsia, Grup d’Investigació Interdisciplinari d’Estudis d’Àsia Oriental, de la Universitat Autònoma de Barcelona, celebrada a la
Facultat de Traducció i Interpretació d’aquesta universitat el 19 de març de 2010. Mercè Boixareu hi comenta les tankes de Carles Riba i Màrius Torres. Abraham Mohino, les de Rosa Leveroni, a l’estil amorós. Rosa Delor, les de Salvador Espriu, relacionades amb la meditació zen. Ramon Farrés, les de dos deixebles de Riba, Segimon Serrallonga i Jesús Massip. Jordi Mas López, coordinador del volum, presenta un treball de conjunt sobre la tanka catalana de postguerra i la consideració que se n’acostuma a fer de «poesia menor». Denise Boyer analitza el model català de les «tankes estacionals», i Enric Bou reflexiona sobre els aspectes locals i orientals de la tanka catalana. Finalment, Miquel Desclot i Susanna Rafart presenten consideracions sobre l’experiència pròpia en relació amb la tanka.
Tot plegat correspon perfectament al doble objectiu que, segons Jordi Mas López, té el volum: reivindicar un conjunt d’obres poètiques escrites fent ús d’una forma japonesa, i alhora «reivindicar la importància que té l’apropiació d’un motlle poètic japonès per part de la literatura catalana».

[Ressenya de B.B. a la revista Serra d'Or, núm. 622]

«Ciència, diners i política», de Dominique Pestre

El debat sobre la funció social de la ciència –demanar-se, com fa Dominique Preste des d’una cultura política d’esquerres, sobre «l’ètica de la civilització tecnològica»– és recurrent d’ençà de la implantació de les societats industrialitzades: entre el fordisme i el postfordisme. Amb tot, la modulació de la qüestió sobre l’abast públic de la recerca s’accentua a partir de la crisi (fiscal) de l’Estat del benestar i de l’influx del pensament fracccionalista o postmodern, altrament entès com la fi de les ideologies. L’hegemonia del reduccionisme mercantilista i l’empresarització de la universitat contextualitzen la relació entre ciència, economia i política, tríada molt ben analitzada sociopolíticament per aquest historiador de la ciència.

De l’anàlisi de Preste –que qüestiona la separació que hom fa sovint entre el «règim de saber científic» i el seu vessant polític– cal destacar el concepte «mode de producció del saber» per tal com la ciència és una variable condicionada més enllà de la formalització metodològica interna, com resta explicitat en el període definidor entre 1870 i 1970. Així, el desenvolupament historitzat del mode de producció aplicat a la producció científica –des de la modernitat a la coetaneïtat– permet de plantejar la cínica neutralitat del científic i, en conseqüència, definir el saber científic com a força productiva. L’autor, doncs, focalitza la reflexió sobre els canvis de la natura del saber segons les successives hegemonies de poder, la construcció de l’Estat científic vuitcentista (des del positivisme), el bastiment de l’Estat assistencial (amb la consegüent regulació pública del mercat) i la «monetarització» de la recerca des del nou liberalisme desregulador–reprivatitzador. En aquest sentit, l’assaig d’aquest pensador és extremament útil –atesa l’actual sobredeterminació de la tecnociència i l’especialització acrítica del coneixement– per a contextualitzar (encara que no hi aparega explicitat) els interessos economicopolítics del vigent Espai d’Ensenyament Superior Europeu. La dicotomia resta de nou establerta entre Estat i mercat.

Com a contrapartida al nou context economicista de l’organització de la cultura (arran de l’anomenada crisi del socialisme real i de la crítica als metadiscursos per part de F. Lyotard), el sociòleg de la ciència hauria d’establir uns «contrapesos» limitadors –per democratitzadors– de la producció científica, aspecte destacat en el quart capítol de l’assaig. La construcció de nous moviments socials que reactivin la dimensió política de la societat civil és una aposta central, expressada al capítol cinquè de l’assaig, per a retornar a la ciència el seu rostre humà: identificar allò científic amb els interessos socialment majoritaris i, en conseqüència, acabar amb la «gestió política» –com a forma d’ideologia– de la «tecnociència industrial». Retornar a una definició socialitzadora de la ciència com a reflex d’un model d’organització social oposat a la societat del risc: aquest és el repte (polític) –la radicalitat– del científic.

[Ressenya de Xavier Ferré a Mètode.]

Publicado un texto inédito de un filósofo del siglo XIV

La Biblioteca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, especializada en la edición de textos filosóficos catalanes de los siglos XIV y XV, publica el texto inédito del filósofo Pere Tomàs (1280-1340) Tractatus brevis de modis distinctionum, en el que este franciscano discípulo de Duns Escoto desarrolla su teoría sobre los modos de identidad y de distinción presentes en la realidad. Los siete modos de distinción que propone ejercieron una gran influencia sobre los filósofos de la baja Edad Media.

El texto, que anteriormente había sido atribuido al también franciscano aragonés Antoni Andreu, ha sido editado en latín por la investigadora de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) Cèlia López Alcalde, investigadora del proyecto Latin Philosophy into Hebrew y que dirige Alexander Fidora, profesor de la Institución Catalana de Investigación y Estudios Avanzados (ICREA) y uno de los promotores de la Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae. Josep Batalla se ha encargado de la traducción al catalán y Claus A. Andersen, de la traducción al inglés.

La UAB coedita la obra junto al Institut d'Estudis Catalans (IEC), la editorial Obrador Edèndum y la Universidad Rovira i Virgili (URV), de Tarragona. Del texto solo se han conservado tres manuscritos de los siglos XIV y XV.

El filósofo Pere Tomàs fue uno de los maestros más influyentes del estudio franciscano establecido en Barcelona, y sus escritos atestiguan el alto nivel que la filosofía y la teología alcanzaron en Cataluña durante el siglo XIV. Probablemente, Pere Tomàs no fue un discípulo directo de Duns Escoto, aunque fue uno de sus seguidores más importantes, hasta el punto de convertirse en uno de los máximos representantes del escotismo incipiente.

[Notícia extreta de La Vanguardia]

Primera traducció al català de la 'Disputa entre la fe i I'enteniment'

La Disputatio fidel et intellectus, obra escrita per Ramon Llull a la catalana Montpeller de I'any 1303, s'ha incorporat a la col·lecció "Traducció de l'obra Llatina de Ramon Llull", coeditada entre Brepol’s Publishers de Bélgica, Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt i la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, amb el títol Disputa entre la fe i I'enteniment. L'edició i traducció és de Josep Batalla i Alexander Fidora. A l'estudi introductori, els dos filolegs recorden les dificultats que la relació lul·liana entre la fe i la raó, present a molts llibres seus, va tenir amb la Inquisició.

La Disputa és un dialeg literari entre dues figures al·legoriques, la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i el seu germà l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, amb arguments i contraarguments, debaten si els articles bàsics de la fe cristiana, com la Trinitat, I'encarnació, la creació a partir del no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raons innegables. La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinàmic, pot arribar a un coneixement estructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris més pregons.

Llull vol adequar les demostracions artístiques a Ia teologia, als misteris de la fe. Tota la seva obra filosòfico-teològica és un diàleg constant entre la fe i la raó, és a dir, "la convicció que la fe i la raó no són formes de coneixement estancades, ans es troben intrínsecament relacionades", escriuen Batalla i Fidora. Per a Llull, no hi ha, afegeixen, enteniment sense fe, pero alhora és I'enteniment que sosté la fe en tot moment, com I'aigua sosté I'oli.

Nicolau Eimeric, inquisidor general de la Corona d'Aragó, va iniciar una campanya antilul·lista i a partir del 1372 va perseguir els lul·listes, acusats d'heterodoxia en l'ús de la raó. La campanya va fructificar en butlles papals, amb la condemna de vint lIibres de Llull i la declaració d'herètiques de 200 tesis lul·lianes. El 1386, un altre inquisidor, Bernat Ermengol, va presidir, a petició de la cúria romana, una comissió de teòlegs que examina i recusa algunes de les acusacions d'Eimeric, basant-se, entre més textos de Llull, en fragments de la Disputa entre la fe i l'enteniment. Pero el cop d'Eimeric havia estat molt dur per als lul·listes medievals i per als segles posteriors. El debat sobre l'ortodoxia resulta nefast per al lul·lisme, més pel descrèdit que no per les condemnes. Al contrari, el caracter excèntric del pensament de Llull amb relació a la lògica aristotèlica fou ben acollida pels cercles renaixentistes proclius a les doctrines esotèriques, especialment l'alquímia i la càbala cristiana. Josep Batalla i Alexander Fidora recorden que Llull es presenta com un laic sense formació escolàstica, sense formació universitària, i que els seus escrits s'acosten, s'avancen, fet i fet, al gènere assagístic i la literatura d'idees. Tampoc no es pot parlar en el seu cas d'escolàstica popular, o deixatada, perquè era una cosa diferent. Lull se sentia lliure d'exemplificar poèticament les seves idees, i pensà i escriví sempre amb la llibertat d'un laic, consideren els editors de I'obra.

Lluís Bonada

El Temps, 24 de maig del 2011

Alfred Rényi a Crítics matiners

Els nostres lectors poden aconseguir un exemplar del llibre Diàlegs sobre matemàtica / Cartes sobre probabilitat, d'Alfred Rényi. La manera de fer-ho és ben senzilla: només cal que estigueu dins de la plataforma LibraryThing i que el demaneu per tal de poder-lo ressenyar dins del programa Crítics matiners. Us apuntem el que diu la comunitat catalana al seu bloc, i us animem a participar-hi!

Ja tenim aquí el nou lot de llibres per ressenyar adreçats als Crítics matiners. I Publicacions URV no ens falla. Aquest cop ens ofereix un llibre del segell Obrador Edèndum, una iniciativa editorial en què col·labora la Universitat Rovira i Virgili.

Dedicada a editar assaig filosòfic i teològic, el pensament científic i la literatura d'idees en edicions acurades, amb introducció i notes que permetin oferir la informació necessària per a la comprensió de l'obra editada, Obrador Edèndumpretén:
que els llibres publicats puguin pertànyer al que hom anomena “alta divulgació”, adreçada a un públic cultivat, exigent però no especialista.
Per aquest mes, i sortit d'impremta, tenim la possibilitat de demanar:

• Alfréd Rényi. Diàlegs sobre matemàtica. Cartes sobre probabilitat. Edició a cura de Josep Pla i Carrera. (Col·lecció Punt Nodal)

Si ens toca, l'editor ens demana una ressenya pública que faci conèixer la nostra opinió fonamentada.

Catàleg 2011

Ja us podeu descarregar el catàleg de publicacions d'Obrador Edèndum corresponent a aquest any. El trobareu en versió pdf clicant a l'enllaç següent.

Barruts, manaires i gasius

Resulta sorprenent que ara que llegeix molt poca gent, i els clàssics menys encara, almenys dues editorials catalanes hagin iniciat una rara tasca d'edició de textos grecs i llatins -sense voler fer la competència a la sempre lloable Fundació Bernat Metge-, i al damunt en edició bilingüe: així l'editora Adesiara -que acaba de publicar El banquet dels cèsars, de Julià l'Apostàta- i l'anomenat Obrador Edèndum, amb plaça a Santa Coloma de Queralt, que ara ens dóna, jo diria que per primer cop en llengua catalana, els Caràcters de Teofrast.

Potser la raó per la qual Teofrast no havia estat mai editat en català fins al present resideixi en el fet que el llegat d'aquest autor -un dels successors d'Aristòtil al Liceu d'Atenes- no va córrer la mateixa sort que els escrits de l'estagirenc: els d'aquest es van salvar gairebé tots, i de Teofrast, per contra, només ens ha pervingut la Història de les plantes, i poca cosa més. Entre aquests papers que la tradició va jutjar "de més a més", sense parar-hi gaire esment, hi ha els famosos Caràcters, un dels reculls de prosa literario-filosòfica més extraordinari, per insòlit, que ens va donar el segle IV abans de Crist. Grecs i romans van fer servir aquest llibre com a exercici de retòrica -sembla que Teofrast hauria escrit una Poètica que per força havia de ser distinta de la del seu mestre, i que potser parava l'oïda a formes mètriques i "gèneres" literaris diferents de la tragèdia-, i només els segles van descobrir-hi un cabal de perspicàcia, capacitat analítica, subtilitat, clarividència i agudesa. No ens ha d'estranyar gota que fos als segles ja mo- derns -els veritables descobridors d'allò que encara avui dia entenem per "subjecte", des de Montaigne, per exemple- quan Teofrast va ser llegit, admirat, traduït, també imitat. La Bruyère el va trobar tan extraordinari que en va copiar fins i tot el nom genèric, "caràcters", per escriure un dels grans llibres del segle XVII -no per casualitat admirat i traduït per Josep Carner-; i la major part de les edicions dels Caràcters de La Bruyère porten, al començament, la traducció (no massa bona, per cert, feta probablement a partir de la versió llatina) que el moralista francès va confegir com a tribut al seu més gran predecessor.

En síntesi, els Caràcters de Teofrast són un aplec de miniatures sobre tipus humans d'allò més divers, no escrites amb cap intenció moralitzadora però que ofereixen, llegides ara a gran distància, un mirall esplèndid dels costums, en especial els malscostums, dels ciutadans de Grècia cap al final de la seva època daurada. És mèrit principal de Josep Batalla -el traductor d'aquesta edició que comentem avui, Obrador Edèndum, 2009- haver trobat unes paraules catalanes d'allò més escaients per a la sèrie de "tipus" que Teofrast disseca al seu recull, o més aviat presenta en magistral fusió de característiques menudes: sorneguer, llagoter, xerraire, bocamoll, barrut, fantasiaire, talòs, eixelebrat, bufanúvols, arrogant, ganyó, desficiós, manaire o maldient. Això solament ja donarà al lector una idea del propòsit d'aquesta sèrie de trenta capítols, dedicats a altres tantes maneres de comportar-se, tant a la Grècia del segle IV com, fet i fet, als nostres dies. Hi ha retrats que valen per la universal humanitat, sempre gràcies a aquesta habilior de Teofrast per tractar l'individual amb un ull posat en la universalitat, i per parlar de l'universal, o del comú, després d'haver observat amb ulls gairebé de novel·lista o comediògraf la realitat palpable del seu temps.

¿Què, si no això, es pot concloure d'observacions com aquestes que espigolem del llibre?: "El barrut és aquell que, sense pensar-s'hi, és capaç de manllevar diners a qui ja ha fet una gorra"; "El superbiós no accepta les excuses de ningú que l'hagi esquitxat, l'hagi empentat o l'hagi trepitjat sense voler"; "El malfiat és aquell que, quan envia un esclau a comprar, n'envia un altre al darrere perquè s'informi de quant li ha costat"; "El bufanúvols és aquell que, quan és invitat a un convit, mira de reclinar-se al costat de l'amfitrió"; "Quan en el dem [ens administratiu de Grècia] hom sol·licita una donació, s'aixeca sense fer soroll i es fa fonedís"; "En redactar una carta, mai no escriu: 'Si us plau, ¿podries fer que...?', sinó 'Vull que...'", etcètera. ¿I què llegim del maldient?: "Una vegada que s'ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva família. Diu penjaments d'amics i de parents, i no respecta ni els difunts. De la seva maldiença en diu parlar franc, democràcia i llibertat". Ja veieu, lectors, d'actualitat si en tenen aquests Caràcters de Teofrast.

A Grècia, tals minúcies mai no van interessar els tràgics, i escassament els poetes d'epopeies. Més aviat trobaríem cosa semblant a aquests Caràcters en la comèdia de Menandre i d'Aristòfanes. I, molt a la vora de nosaltres, només un llibre de gran enginy com els Cinquanta caràcters, d'Elias Canetti, remotament s'hi assembla.

[Article de Jordi Llovet al diari El País]

Carne de palabras

Los buenos lectores hacen grandes a los escritores cuando su manera de leerlos les llenan de sentido y de valor. La manera con la que Monzó lee a Kafka engrandece aún más al de Praga y la pasión con la que Gabriel Ferrater se dedicó a Maurice Scève le ha hecho vivo y actual en este siglo y en Barcelona. Del mismo modo tres destacados hombres de letras, Eduard Vilella, Jordi Cerdà, profesores universitarios, y Jordi Puntí, escritor, hace lustros que nos ofrecen sus lecturas medievales favoritas a través de lujosas ediciones, de robusta base erudita y de envidiable capacidad divulgativa, en la colección La Flor Inversa. Bajo el sello editorial de Columna aparecieron hasta seis títulos y hoy, de nuevo, bajo la editorial Obrador Edèndum de Santa Coloma de Queralt, las letras catalanas se asoman a la nutritiva tradición de la lírica medieval internacional, una lírica que hizo grande a este país con figuras como Ramon Llull o Ausiàs March. Algunos de los escritores no son conocidos por el gran público. Ese es el inconveniente y al mismo tiempo la gran ventaja porque ¿no habíamos quedado en que lo muy nuevo y moderno no es más que algo muy antiguo que habíamos olvidado? He aquí pues una rabiosa novedad editorial: los sonetos de amor de Guittone de Arezzo (c. 1230/1235-1294).

Sentida lírica amorosa
Eduard Vilella logra convencer, conmover, al lector para rescatar del olvido a este escritor toscano que fue despreciado por Dante pero que es una de las grandes figuras de la poesía europea entre los trobadores y el dolce stil nuovo. O dicho de otro modo, es un excelente escritor frente al abismo entre deseo y realidad, entre la idea del amor y la realidad del amor. Antes de que toda Europa quedara sepultada por el refinamiento chic y el idealismo de la mujer angélica e inalcanzable de los estilnovistas está este escritor de ademanes plebeyos y rudos que sufre y pena por la carne, por el olor de la mujer. Se viste con los múltiples ropajes de la retórica, es rebuscado, asfixiante, incluso deformado, un poeta que muestra en las carnes de su texto la lacerante experiencia de vivir el desencanto del amor: “Perquè ets lletja d'aspecte i vilana, i cruel en paraules i fets; i ets fàcil i altiva i bàrbara, perquè...”

[Article de Jordi Galves per al diari La Vanguardia.]

Mig món s’enfot de l’altre mig

Més d’un cop hem dit d’algú que «té mal caràcter», que «no té caràcter», o que «té un caràcter una mica rarot». Aquestes expressions ens parlen de la manera de ser pròpia que atribuïm a cadascú, com si un humor estrany ens posseís, invariablement, des del bressol, i ens precedís i ens condicionés a l’hora d’anar pel món i d’estar en societat. L’excés o duresa d’aquest atribut personal és vist com un defecte («té un caràcter molt fort, massa!», hem sentit exclamar en alguna ocasió), però al mateix temps la seva absència sembla una tara que impedeix que els individus puguin existir autònomament sense ser absorbits o manipulats per algú altre, sens dubte un caràcter més resolt o dominant. En la seva Poètica, Aristòtil havia de menester tres elements per descriure el concepte modern de personatge: dicció, pensament i caràcter. És a dir, que les paraules que pronunciava una màscara tràgica eren decisives per deduir quina mena de persona parlava, aquests mots exposaven una decisió o una actitud (reflectien un pensament), mentre que el caràcter resumia la manera determinada de ser. El mot grec que emprava l’estagirenc per parlar d’aquest darrer concepte no era altre que el d’ethos, que feia referència a l’hàbit, al costum, i per extensió a la manera de ser: el caràcter.

L’ús de la paraula grega xarakter, amb un sentit semblant al que Aristòtil atorgava a ethos, és a dir, temperament o conjunt de sentiments propis, prové de Teofrast, i més concretament d’aquest conjunt de textos que integren l’obra Caràcters. Enguany hem tingut la sort de poder llegir, per primer cop, aquesta obreta en català, però també en la seva edició original, gràcies a la feina de Josep Batalla des d’una editorial petita i jove de Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum. Així doncs, no és exagerat que acabem concloent que si avui parlem amb tota naturalitat de ‘caràcter’ és gràcies a Teofrast, a l’operació retòrica d’aquest filòsof grec, company i amic d’Aristòtil, i continuador de la seva tasca docent al Liceu, en un llunyà segle IV abans de Crist. Evidentment, el terme català prové del character llatí, que al·ludia al ferro de marcar el bestiar o la incisió feta amb un estil en escriure. Però anteriorment Teofrast va decidir que parlaria de la natura humana determinada per la manera de comportar-se a través d’un terme (xarakter) que «designava l’empremta que l’artesà deixava marcada en la matèria que ell treballava» —com ens recorda Batalla en el documentat i interessant pròleg a la seva edició.

L’autor grec ens proposarà en aquesta breu obra trenta tipus de comportaments propis de la societat de la seva època, que al mateix temps són atemporals i recognoscibles dins del gènere humà. Aquests breus retrats genèrics d’individus no responen a cap gènere literari o discursiu tradicional, i no es coneix encara ara quin és l’origen o la utilitat d’aquestes notes. Josep Batalla, a part d’informar-nos de qui era l’autor, i de fer-nos aprofundir en la seva filosofia i la seva època, recull les diferents explicacions que s’han donat del sentit d’aquest títol. S’ha interpretat que aquestes descripcions de maneres de ser provenien d’obres morals de Teofrast desaparegudes, o eren anotacions per a la preparació d’algun tractat d’ètica. També s’indica que els Caràcters podien ser textos de naturalesa retòrica per descriure personatges, per usar-los en l’argumentació, o per ser més efectius en l’oratòria. Per la seva naturalesa satírica, s’ha imaginat que podrien haver estat creats per al simple entreteniment, sense voluntat moralitzadora o docent, on l’acuïtat naturalista de Teofrast —que havia elaborat estudis botànics— era aplicada a les persones. En darrer terme, i tenint en compte que s’atribueixen a aquest escriptor dos tractats literaris (De la poètica i De la comèdia), aquesta obra ofereix trenta esquemes de conductes humanes risibles i ridícules i, per tant, inferiors a la mitjana normal, que eren els objectes de la imitació de la comèdia, segons Aristòtil.

[Extracte de l'article de Jordi Julià per a la revista Lletres.]

Una altra edició de Llull: fantàstic!

L’aparició d’un nou volum de la col·lecció Traducció de l’obra llatina de Ramon Llull és sempre una molt bona notícia i principalment per dos motius. El primer, perquè es posa a l’abast del públic del segle XXI l’obra llatina del gran mallorquí, amb el benentès que el dilatat corpus lul·lià forma una unitat, ja sigui escrit originàriament en català o en la llengua sàvia de l’Edat Mitjana. En segon lloc, perquè les edicions promogudes per l’Obrador Edèndum es caracteritzen per la qualitat i el rigor, tant en la fixació del text com en l’estudi introductori. Llibres com aquest fan la sensació que som en un país normal, impressió que és, francament, fantàstica!
El segon volum de la col·lecció (el primer era la Retòrica nova) ens ofereix dos diàlegs en què el mateix Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció, amb les dosis corresponents d’apologia i d’autopropaganda que trobem també a la Vida coetània. Ambdós diàlegs –escrits quan Llull tenia 79 i 82 anys, respectivament– recullen dades biogràfiques que ens fan proper el personatge, perquè si bé el veiem convençut de la tasca que fa molts anys que porta a terme, també es manifesta capaç d’acceptar sense embuts els seus fracassos. Així, en el Llibre de la disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic, Llull ens ofereix un testimoni de tota la seva trajectòria vital i intel·lectual en confessar que ha estat un home ric i casat, que ho ha deixat tot per dedicar-se a fomentar l’honor de Déu i el bé públic i a exaltar la santa fe, que per això l’han fet presoner i l’han colpejat, però quemalgrat tot, ara que és vell i pobre, encara té el mateix propòsit i el tindrà fins a la mort si Déu vol. En canvi, al Llibre de la ciutat del món, amb un títol que recorda intencionadament La ciutat de Déu de sant Agustí, Llull anuncia que plega perquè està cansat. Ja no anirà a la cúria pontifícia ni a visitar els prínceps cristians per
presentar-los aquest llibre perquè ja ho ha fetmoltes vegades abans i “no havia pogut aconseguir res de ningú, s’havien burlat d’ell i l’havien colpejat moltes vegades, i fins l’havien titllat de fantàstic”.
La introducció de Lola Badia ens ofereix noranta pàgines de contextualització dels dos textos editats, que Llull va escriure per a un públic laic de governants interessats per la reforma espiritual i de burgesos amb inquietuds religioses. Redactada amb una prosa àgil, amb l’ús d’una bibliografia actualitzada, Badia valora la figura de Llull com esmereix en considerar la seva excepcionalitat perquè se situa en els inicis d’una tradició textual, la catalana, i perquè la innovació és el factor més destacable en l’obra del beat. I és que en Llull tot és nou: la literatura, la retòrica, l’art. Especialment remarcables són les pàgines que Lola Badia dedica a explicar el significat del substantiu fantasia i els seus derivats. Com és evident, per a un medieval la fantasia no vol dir una “creació fictícia de la imaginació”, ni una “obra en què l’autor s’abandona a la imaginació i defuig la subjecció a determinades normes”. No. La fantasia medieval, anomenada també imaginació, situada a la part frontal del cervell (com la memòria se situa a la part posterior del crani), l’hem d’entendre segons la teoria de la percepció i del coneixement sensible derivada d’Aristòtil.

Absències i sentits externs
La fantasia és el sentit intern que fa presents a la ment les dades dels sentits externs en absència dels objectes que les han originades i pot fer-ne combinacions que no es troben en la realitat. Així, en Llull el significat de fantasia es dilata fins a voler dir coneixement, pensament, el verb fantasiar significa pensar en sentit ampli i els homes fantàstics són els que obtenen un coneixement erroni a partir dels sentits i de la imaginació. L’adjectiu fantàstic té un significat polisèmic, el contrari de prudent i assenyat, que és el que assegura ser el clergue Pere, que ho argumenta amb la seva biografia: fill d’un pagès, d’estudiant vivia d’almoines, però acabats els estudis va esdevenir prevere ardiaca, va acumular rendes i beneficis i ara es dedica a aconseguir-ne més i a obtenir beneficis per a tota la seva família. Segons el clergue Pere, Llull és un fantàstic, en el sentit de boig, imprudent i també de pesat insuportable.

[Article d'Antònia Carré al diari Avui.]

Croats i trobadors

Vet aquí setze composicions que ens acosten al brutal món de les croades. Ho fan des de la perspectiva dels croats (que de vegades també eren trobadors, com Giraut de Bornelh), però no amb una visió monolítica dels esdeveniments: els trobadors expressen tant l’entusiasme dels primers anys de la tercera croada (1187-1192), quan estan convençuts que reconqueriran Jerusalem, com la frustració dels darrers temps, després de la treva signada a Jaffa (l’actual Tel Aviv) per Ricard Cor de Lleó i el soldà Saladí, que va comportar el retorn a Europa del rei d’Anglaterra i també la fi de la croada.

Enmig de les tensions amb Felip August II de França, el fill d’Elionor d’Aquitània i d’Enric II Plantagenet va fer gala del seu geni militar, però també de la seva brutalitat. I va contribuir a potenciar la poesia trobadoresca, entesa com un instrument de difusió i promoció de les expedicions militars dels cristians a Orient.

De la cançó al plany

Ordenats cronològicament, els poemes s’inicien amb una cançó de Bertran de Born, per commemorar que el coratjós Ricard Cor de Lleó agafa la creu (1187), i es tanquen amb un plany de Gaucelm Faidit que lamenta la mort del monarca, esdevinguda el 1199 a conseqüència de la infección d’una ferida de sageta que va rebre a l’espatlla en una batalla esdevinguda en terres occitanes. En l’entremig, fragments de la narració èpica Història de la Guerra Santa, d’un misteriós Ambrosie, i la cançó escrita per Ricard mateix quan es trobava a la presó de l’emperador Enric VI, que ens remet al “Desert d’amics, de béns e de senyor” de Jordi de Sant Jordi, empresonat a Itàlia.

Les cançons de croada del volum han estat traduïdes al català per Joan Curbet i Antoni Rossell. Són unes versions correctes, que es proposen fer entendre el sentit dels poemes, sense buscar l’ambició poètica. No pretenen emular la delicadesa de les traduccions de trobadors i trobairitz que va fer Alfred Badia als anys 80. Els poemes es complementen amb unes notes a peu de pàgina i uns comentaris distribuïts al final de tot, útils però de vegades reiteratius amb la informació que es dóna a la introducció.

El llibre és rigorós i de fàcil lectura. Un complement idoni al clàssic de l’historiador anglès Steve Runciman A History of the Crusades (1951-1954), a Les croades vistes pels àrabs, de l’escriptor libanès Amin Maalouf (1983) i a l’obra del poeta català Manuel Forcano A fil d’espasa. Les croades vistes pels jueus (2007).

[Article d'Antònia Carré al diari Avui.]

‘Auguste Rodin’, de Rainer Maria Rilke

Acaba d’arribar a les llibreries la meva traducció de l’assaig Auguste Rodin, de Rainer Maria Rilke (edició bilingüe, amb introducció, notes i il·lustracions), publicada per Obrador Edèndum i la Universitat Rovira i Virgili. Podeu veure’n l’índex i llegir-ne una dotzena de pàgines.

Quan va conèixer l’escultor francès el 1902, Rainer Maria Rilke tenia vint-i-set anys i era encara un poeta poc conegut i ple de dubtes. Havia rebut l’encàrrec de redactar una monografia sobre l’obra de Rodin. El text que va escriure, però, és molt més que una obra d’encàrrec. D’aquella trobada en va sorgir una prosa d’una bellesa inquietant, en què Rilke aborda qüestions estètiques centrals de l’escultura rodiniana, que també són importants per a la seva pròpia praxi poètica. D’una banda, és dels primers textos que posen de relleu el valor formal de l’escultura de Rodin, per damunt dels aspectes temàtics; de l’altra, arran de l’estudi aprofundit de l’obra de l’escultor, la poesia de Rilke va deixar enrere la tendència al sentimentalisme i a la laxitud formal de les seves provatures juvenils i va apropar-se a una objectivitat més austera i més exigent, la dels Nous poemes, publicats el 1907. Us copio l’inici del text:

Rodin estava sol abans de fer-se famós. I la fama, en arribar-li, potser encara l’ha fet més solitari. Perquè, al capdavall, la fama no és més que la síntesi de tots els malentesos que s’amunteguen al voltant d’un nom nou.

N’hi ha molts al voltant de Rodin, i seria una feina llarga i feixuga aclarir-los tots. Tampoc no cal: els malentesos envolten el nom, no pas l’obra, que ha crescut molt per damunt del so i el contorn d’aquest nom i s’ha tornat anònima, tal com és anònima una planúria, o un mar, que té nom en el mapa, en els llibres i entre els homes, però que en realitat només és extensió, moviment i fondària.

[Apunt extret del bloc La casa en obres]

Mireia Galindo ens recomana 'Caràcters' de Teofrast

«Sovint m’he demanat per quina raó els grecs no es comporten tots de la mateixa manera si tots respiren un mateix aire (…)». Així comença Caràcters, una obra escrita als segle III aC per Teofrast, i editada conjuntament per Obrador Edèndum i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili.

Avui dia sabem que l’aire que respirem poc influeix en la nostra manera de ser i de fer! Però, com en la Grècia antiga, continuen havent-hi molts tipus de comportament. I, segons els escrits de Teofrast, sembla que aquestes maneres de fer han canviat poc en els darrers 25 segles.

Caràcters és un aplec de narracions curtes sense fil argumental, en què Teofrast descriu diferents personatges tipus, entre els quals hi ha el brètol, aquell que «en el teatre, aplaudeix quan tothom deixa de fer-ho, i xiula quan el públic es mostra satisfet; quan hi ha silenci, aixeca el cap i fa un rot perquè els espectadors mirin enrere», o el malfiat, que, «als qui li deuen diners, els en reclama els interessos davant testimonis, no fos cas que neguessin el deute», o el maldient, que «quan s’asseu a conversar amb altra gent, és capaç de parlar d’aquell que se n’acaba d’anar. I, una vegada que s’ha posat a criticar, no perdona ningú, ni la seva família».

Tampoc no es descuida del fastigós, «que va pertot arreu mostrant la ronya i el descoloriment de la seva pell, i la negror de les seves ungles. Pretén que són malalties hereditàries que, abans d’ell, ja patiren el seu pare i el seu avi, de manera que ningú no pot inculpar-lo d’haver-les encomanades a la família», ni del carregós, aquell que, «quan algú ha agafat el son, se li atansa i el desvetlla perquè vol parlar amb ell». De ben segur, d’entre els nostres coneguts, tots posaríem noms i cognoms als personatges que retraten aquestes caracteritzacions!

La vigència dels pensaments i retrats de Teofrast és una de les virtuts de l’obra. Però no l’única, ni la més important. Cal destacar també les il·lustracions que Joan Vizcarra, dibuixant d’El Jueves, fa de cadascun dels caràcters esbossats. Tanmateix, aquestes il·lustracions, principal reclam comercial del volum, ho deuen tot a l’excel·lent traducció del grec, i a una elaborada tasca d’edició del text, a cura de Josep Batalla, que no deixa cap detall per explicar.

Llegir Caràcters ens dóna una visió irònica i, alhora, afable i pessimista de la societat, de la del segle III aC i de l’actual. De fet, i com s’apunta al llibre, «de grans, tots plegats som com som i res no indica que ningú ens pugui fer canviar».

[Article de Mireia Galindo a AnoiaDiari]

Catalans universals, una mica oblidats

Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae és la nova col·lecció endegada per l'editorial Obrador Edèndum. El projecte és gairebé titànic: posa a l'abast dels lectors d'avui les obres d'autors medievals de pensadors de terriloris de parla catalana. Obres escrites, generalment, en llatí, traduïdes al català i a l'angles. Clarament, no es tracta de best-sellers, però si de fer conèixer uns filòsofs que, moltes vegades, són desconeguts a casa seva o coneguts per raons molt diferents. Sense anar més lluny, és el cas de Vicent Ferrer (1350-1419), l'autor del primer volum que inicia la col·lecció: Quaestio de Unitate Universalis (Qüestió sobre la unitat de l’universal). El volum inclou la versió hebrea (amb reconstrucció llatina i traducció anglesa) del Tractatus sollemnis de universalis.
Els anys de la segona meitat del segle XIV van estar marcats per la discussió sobre l'existència dels universals, tot i que es pot rastrejar la polèmica molts segles abans. Guillem d'Occam és el principal propugnador de la no existència dels universals amb la proposta coneguda com “navalla d'Occam”, que defensa que la simplicitat és millor que la complexitat; per tant, la blancor, és un exemple, no té existència. N'hi ha prou amb creure que existien coses blanques, però no que la propietat del blanc existeix també i de manera autònoma. El problema és encara viu i alguns lògics contemporanis discuteixen si existeixen o no les classes (de coses, no les socials).
La discussió va arrelar profundament entre els anomenats “antics”, en general tomistes, i els “moderns”. Vicent Ferrer es va arrenglerar amb els primers (com la majoria de dominics), mentre que, en general, els franciscans s'inclinaven per Occam o per una variant prèvia, la de Duns Scott. Alexander Fidora explica bé la polèmica, les implicacions i la postura de Ferrer en el pròleg del primer volum de la nova col·lecció. Pròleg que inclou un petit passeig per la vida de Ferrer, molt més conegut a Catalunya i València per les llegendes que li atribueixen, des de la resurrecció de morts fins a la reposició de la paraula als muts i l'oïda als sords. Ferrer va ser un predicador famós, però també un escolàstic que va voltar mig Europa explicant les interpretacions del tomisme. Sense deixar de banda que es va posar inicialment al costat del Papa cismàtic Benet XIII, de qui va ser confessor a Avinyó.
Com Ferrer, altres catalans (o pensadors formats en terres de parla catalana) varen recórrer l’Europa d'aquells anys ensenyant i publicant per caure més tard en l’oblit, eclipsats per dos pensadors com Ramon Llull i, en menor mesura, Arnau de Vilanova. Per exemple, Nicolau Eimeric, que va ser inquisidor i que va protagonitzar un enfrontament potent a l'Estudi General de Lleida, per motius en certa manera relacionats amb la polèmica dels universals. O Guillem Rubió, nat a Vilafranca del Penedès i que va substituir Tomàs d'Aquino a la càtedra de París. Entre els escotistes de qui la col·lecció publicarà obres hi ha Pere Tomàs i Agustí Andreu.
Darrere del projecte hi ha el medievalista Josep Batalla i diversos professors de les universitats Autònoma de Barcelona i Rovira i Virgili.

Francesc Arroyo

[Text publicat al diari El País.]

Obrador Edèndum a la Setmana del llibre en català

Avui hem estat a la Setmana del Llibre, i no només per visitar Sant Cugat o fullejar llibres. A les 12 hi havia una petita presentació d’Obrador Edèndum, dins de l’apartat de «Petits essencials». El Marcel Ortín, el Josep Domingo i un servidor, capitanejats pel Josep Batalla, hem desembarcat a la Setmana per explicar què és Obrador Edèndum. El públic, entregat però minoritari (què fa la Setmana tan lluny de Barcelona?), ha anat escoltant diligentment les explicacions de tots quatre. El Batalla ha començat per explicar el naixement i la filosofia de l’editorial, el Marcel s’ha encarregat d’explicar-ne la vessant humanística, el Domingo ha parlat de la vessant científica i a mi m’ha tocat explicar com funcionem i què hi fa la Universitat dins del projecte.

I mira que m’havia preparat una ponència, però com que estàvem com a casa he optat per no fer el paperot i m’he posat a parlar sense llegir-la (de segur que m’ha quedat un discurs ben incoherent). Així que per esmenar-ho parcialment, i aprofitar la feina que ja he fet, tot seguit podreu llegir-la sencera. Possiblement el text és excessiu pels estàndards blocaires d’un post; però bé, no estic per anar-ho fent per fascicles, així que espero i desitjo que no tingueu cap indigestió, i que ho aneu païnt (o llegint) a poc a poc!

Després de tot el que hem escoltat, podem dir que ja teniu una idea ben clara de què és Obrador Edèndum i què publica. La meua aportació a la xerrada potser no serà tant interessant per a vosaltres, ja que m’encarregaré d’explicar-vos el “com”, però creiem que cal fer un petit repàs a este punt, ja que al capdavall us servirà per entendre millor la idiosincràsia de les nostres publicacions.
Tal i com ha explicat el Josep Batalla, els llibres d’Obrador Edèndum estan coeditats amb Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. I esta coedició, com s’articula?
Cada col·lecció té un Consell editorial propi, amb especialistes universitaris, acadèmics i científics, de la branca del coneixement corresponent. Els Consells de les col·leccions, doncs, tenen una solvència acadèmica fora de qualsevol dubte. Per això mateix estos consells tenen absoluta llibertat a l’hora de proposar autors, títols, treballs. L’únic condicionant a l’hora de tirar endavant l’edició es troba en la seva viabilitat econòmica dins de la programació editorial.
Així, doncs, si em permeteu el símil platònic, podríem dir que el consell editor de cada col•lecció s’encarrega de trobar els ideals editorials al Món de les Idees, mentre que al Josep Batalla i l’equip que l’envoltem ens pertoca la missió de portar este ideal al Món Sensible, el del paper (si és que els nostres recursos ens ho permeten).
Per vetllar per tota la programació editorial a mitjà i llarg termini, en el conveni de col•laboració entre Obrador Edèndum i Publicacions URV vam contemplar un Comitè editorial format per membres d’una i altra entitat. Aquest Comitè, presidit per la vicerectora Maria Bargalló (responsable de Publicacions a la Universitat), és un instrument excel·lent per valorar la feina realitzada però, sobre tot, serveix per encarar la programació de manera global i ponderada.
I bé, em direu, però “com” feu els llibres? Doncs els fem tal i com s’han de fer: sense presses i a poc a poc. Així com les grans editorials no es poden permetre el luxe de relaxar la seva freqüència de novetats, o cal optimitzar al màxim els recursos per tal de reduir a la mínima expressió les despeses, una petita editorial com Obrador Edèndum es pot permetre (és més, jo diria que no se’l pot deixar de permetre) el luxe d’invertir el temps que cal en la producció editorial. Això vol dir que, una volta els originals han estat revisats pel Consell assessor de la col·lecció i corregits (o traduïts) i maquetats, s’inicia el tradicional procés de galerades: primer, l’autor; segon, alguna persona del Consell assessor o de l’equip editorial per revisar qüestions ortotipogràfiques; tercer, una volta introduïdes les esmenes es fan les compaginades. I encara, si el text ens ho demana, fem una atenta darrera revisió. Això, és evident, les grans editorials mai s’ho voldran permetre. Però nosaltres sí: els llibres d’Obrador Edèndum tracten qüestions acadèmiques, i cal que vetllem al màxim possible per la correcció formal tant com ho fem pel contingut.
Les Publicacions de la Universitat, en tot este procés, només ens encarreguem d’assessorar: en les qüestions jurídiques del contracte, en les qüestions pressupostàries i materials dels llibres, ens arromanguem les mànigues a l’hora de les galerades, aportem la fitxa de catalogació bibliogràfica. Però potser l’aportació que més canviarà els títols d’Obrador Edèndum es troba, precisament, quan tenim el llibre a les nostres mans. Perquè aleshores el títol comença una petita aventura promocional: el trobem a la web de la URV; apareix a la revista BUC, la revista de novetats editorials de la Xarxa Vives; s’escola a la revista UNElibros, de la Unión de Editoriales Universitarias Españolas; s’insereix dins de la base de dades de Dilve (una base de dades de llibres editats a l’Estat espanyol que es consulta internacionalment), i viatja amb els llibres de les universitats a les fires d’arreu del món: Guadalajara, Buenos Aires, Frankfurt, etc.
Encara és massa aviat per parlar de resultats en este aspecte, ja que tot just acabem de començar la nostra relació. Però és molt important per als llibres d’Obrador Edèndum que els professors i els alumnes universitaris dels Països Catalans, d’Espanya i (perquè no?) de més enllà i tot, puguen assabentar-se de les nostres novetats editorials. Som una petita editorial, no podem sortir a TV3 en horari de màxima audiència, però sí que estem a la taula dels docents i als mostradors de les biblioteques dels alumnes, entre les altres novetats editorials universitàries.
La cultura d’un poble es compon de múltiples facetes. De fast-food i de cuina d’autor, de debats parlamentaris i converses de cafè, de còmics i d’obres pictòriques d’artistes consagrats. El nostre cas, el de la cultura i la llengua catalana, és ben conegut per tots nosaltres: segles de minorització lingüística han fet que la nostra cultura tinga mancances preocupants. I tant important és que el lector trobe en llengua catalana a la llibreria el darrer best-seller, com que quan necessite obres de referència humanística i científica les tingui a l’abast en la seua pròpia llengua.
Arribats a este punt pot ser més d’un de vosaltres us preguntareu què fa la Universitat Rovira i Virgili treballant colze a colze amb Obrador Edèndum. I la resposta és clara i concisa: la universitat ha d’estar al costat de la societat, no pot ser-ne un pacient espectador, cal que sia un agent actiu en la mesura de les seues possibilitats. És el que dins dels àmbits universitaris es coneix com a Tercera Missió: la transferència de coneixement de la universitat a la societat, el compromís directe de la institució educativa amb el seu entorn social i econòmic.
El resultat d’este compromís el podeu veure avui aquí, en forma de llibres. Només cal que ens ajudeu a acabar-li de donar sentit: agafeu-los, obriu-los i llegiu-los.

[Apunt extret del bloc El basar de les espècies.]

Del pensament medieval en llengua catalana

El savi Josep Batalla

Hi ha persones que em depassen pel que han fet, pel que saben, pel poc que s'exhibeixen i per la il·lusió intel·lectual que projecten. No surt a la televisió ni dóna entrevistes fàcilment. En Josep Batalla viu a Santa Coloma de Queralt, una vila medieval que ha caigut a la comarca de la Conca de Barberà, té molta dependència econòmica d'Igualada, a l'Anoia, i històricament se sent de la Segarra, tot i que no accepta la capitalitat de Cervera sinó que es proclama virtualment com a capital de la Baixa Segarra.

Vells contenciosos que s'arrosseguen de la divisió comarcal de Catalunya feta per Pau Vila, i aprovada per la Generalitat Republicana, seguint aquella idea de Vila que la geografia entra pels peus. Gran personatge Pau Vila, que fixà els límits comarcals de Catalunya traçant una línea entre el poble més allunyat de la capital de comarca que es pogués recórrer amb un dia de tartana. No em farem una discussió balcànica, de la divisió territorial de Catalunya, però els que caiguérem a l'Urgell, per exemple, no podrem esborrar fàcilment les arrels segarrenques de la Vall del Corb.

Per visitar la casa-biblioteca de Josep Batalla a Santa Coloma de Queralt farien falta moltes hores per satisfer la curiositat emmagatzemada en tants milers de volums de filosofia, teologia i literatura. Edicions antigues i modernes, en llatí, grec, català, castellà, alemany i anglès. La seva generositat ha convertit casa seva en la seu de la Fundació Quer Alt per difondre una cultura gairebé desconeguda, feta als països de parla catalana durant els segles d'esplendor intel·lectual en l'àmbit acadèmic i polític de la nostra llengua.

Casa seva és també la seu de l'editorial Obrador Edèndum, que ha publicat algunes traduccions de Ramon Llull i altres llibres que no seran llegits massivament però que són els pilars més sòlids de la cultura catalana en temps en què tenia autonomia pròpia i competia amb brillantor amb la resta de llengües d'arrels llatines. Amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili s'ha endinsat també en edicions gairebé artesanals de pensadors de temps més recents com Rainer Maria Rilke, Alexandre Cirici Pellicer, Albert Einstein, Isaiah Berlin i altres primeres figures de la cultura occidental.

La pregunta que un es fa visitant casa seva és com es pot mantenir un focus cultural tan potent, situat als afores de l'àmbit cultural barceloní, amb molt pocs mitjans i sense més eines que la saviesa d'un home que ha donat classes a l'institut de Cervera, ha traduït moltes obres clàssiques de la col·lecció Bernat Metge, ha viscut a Alemanya i es relaciona amb total normalitat amb figures del pensament europeu i americà que estudien les arrels de la cultura occidental.

És un home que va per lliure i que té una mena d'obsessió per l'excel·lència, lluny dels criteris comercials i econòmics del món editorial d'avui. Poca gent deu conèixer Josep Batalla, però li escau allò que deia Jordi Pujol quan es referia a “fer país”, un país que s'aguanta també per les aigües profundes i invisibles que circulen sota el nostre paisatge, sempre disposades a fornir les sequeres intel·lectuals que a vegades ens deixen del tot desprotegits. Els llibres que he tafanejat a casa seva son tan únics que difícilment es troben en les biblioteques amb més renom de les terres peninsulars. N'hi ha de filosofia, teologia, ciència i literatura, un referent de la cultura humanística i científica de temps passats i presents. Moltes d'aquestes publicacions veuen la seva llum en català per primera vegada, un fet que, per si mateix, és una aportació inestimable.

Batalla és un conversador tranquil que s'insinua amb un punt d'ironia que a vegades escapa la comprensió del que l'escolta. Un dia va dir que no valia la pena ser només un traductor llogat i decidí que ell mateix podia escollir la publicació d'obres que considera d'especial interès com a fonament bàsic de la nostra cultura.

Ara ens ha sorprès amb una obra de Vicent Ferrer, Questio de Unitate Universalis, dintre de la col·lecció Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, publicada en un català entenedor i traduïda paral·lelament a l'anglès i amb fragments d'una recuperada antiga traducció a l'hebreu que són també recollits en el llibre. Tot un luxe que mereix un reconeixement públic.

Per remarcar la importància de l'obra seguiré les línies que Batalla assenyala en el seu breu però substanciós pròleg. L'edat mitjana, diu, no solament ens ha llegat els monestirs i les catedrals, els rellotges de torre i les arades de pala, sinó també els estudis generals i les universitats, on hi hagué un riquíssim discurs filosòfic. Moltes de les idees que configuraren allò que avui anomenem la modernitat tenen orígens medievals.

Durant els segles XIV i XV les autoritats civils i eclesiàstiques fundaren arreu del territori centres d'ensenyament superior com l'Estudi General de Lleida (1300), la Universitat de Perpinyà (1350), l'Estudi General Lul·lià de la Ciutat de Mallorca (1483) i la Universitat de València (1499). No tots aquests centres assoliren un nivell extraordinari ni foren tan coneguts a Europa com ho havien estat Arnau de Vilanova o Ramon Llull, però la majoria de mestres catalans foren escolàstics ben preparats.

N'hi hagué, recorda Batalla, que foren deixebles directes de Duns Escot, com ara el franciscà aragonès Antoni Andreu, i d'altres havien estat formats en el tomisme incipient, com el valencià Vicent Ferrer o el gironí Nicolau Eimeric. Tots aquests pensadors, vinculats d'una manera o altra a les terres de parla catalana, foren intel·lectuals de primera línea capaços d'intervenir amb competència doctrinal en els grans debats de l'època. Molts dels seus escrits resten en gran part inèdits.

És la formidable tasca que està fent la Fundació Quer Alt, l'editorial Obrador Edèndum, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha calgut, però, la figura de Josep Batalla per prendre la iniciativa tot ressaltant la importància del pensament medieval en llengua catalana. Moltes gràcies.

Lluís Foix

[Article extret del diari Avui.]

El bufanúvols, de Teofrast, llegit per Xavier Antich

A L'hora del lector del mes de gener van parlar del llibre Caràcters, de Teofrast. Al bloc del programa hi trobareu un enregistrament extra, amb Xavier Antich llegint el que va escriure el filòsof grec a propòsit dels bufanúvols en els seus Caràcters, i que tot seguit podreu escoltar: